-
El grup NATS
Cedida
El grup Nats acaba de publicar un nou disc. És el cinquè de la seva trajectòria i s’anomena ‘No estem sols’. El nou treball inclou deu cançons que fan referència a coses tan dispars com l’amor i el desamor, l’emigració, la reivindicació social o, fins i tot, la convivència a l’univers. Però sobretot, aquest disc recull el profit del notable recorregut que ha viscut aquest grup, tot i la interrupció de fa uns anys. N’és una bona mostra el pop-rock que despleguen en les cançons, on la maduresa és un valor afegit. Tampoc no hi falta el record ―sempre omnipresent― per a Jordi Pallarès, un dels promotors del grup i que, malauradament, va morir l'any 2011. Josep Maria Clariana ―veu i guitarra― ha estat a la redacció de Reusdigital.cat i hem parlat amb ell del disc i del grup.
Quina és l’evolució dels Nats que podem trobar en aquest disc?
En certa manera, la línia musical del disc ve a ser una evolució del que fèiem els anys vuitanta. El segell que ens caracteritza és fer cançons molt immediates i que entren de manera ràpida, amb melodies pop i molt fàcils de recordar, però amb una sonoritat més rock, més de guitarres i bateries contundents. Nosaltres fem una barreja de pop i rock, sempre també amb la presència del teclat, que en aquella època tenia certa importància, tot i que llavors era una cosa més moderna i ara és més vintage. Diríem que és l’estil que ja teníem, però adaptat al segle xxi.
Com a Nats vau començar a finals dels vuitanta, oi?
Com a Nats vam començar el 1986, tot i que no vam editar el primer disc fins al 1990. Malgrat tot, hi ha una època prèvia d’aprenentatge, maquetes i concerts per bars abans del primer disc.
Els plantejaments dels Nats actuals, però, són els mateixos que els del grup de fa uns anys?
Quan teníem aquella edat ens volíem menjar el món, i, en certa manera, el món se’ns ha menjat. Nosaltres intentàvem arribar al més amunt possible, volíem viure de la música, érem joves, volíem tenir un futur en aquest món, tot i que sabíem que seria difícil. Ara sabem que encara ho és molt més. Aquest futur ja no el busquem; nosaltres ja tenim una vida feta, consolidada, i famílies. Ara ens hem ajuntat una altra vegada i ens han agafat ganes de tornar a tocar, de donar a conèixer la nostra música a la gent d’avui i a la que no l’havia sentit mai. Simplement és això. Ara només és una afició, ja que sabem que encara que ho vulguis fer i que tinguis molts mitjans, avui dia és francament difícil.
Vau viure una primera etapa molt favorable: reconeixement, publicació de discos, concerts, etc. Com ho vau viure?
Bé, amb molta il·lusió, evidentment. Tenir gent que et segueix, participar en concerts multitudinaris ―com un de molt important que es va fer aquí, a Reus, amb al voltant de 15.000 persones―, tot això és genial. Tenir vint-i-pocs anys i tocar davant de persones que canten les teves cançons és una cosa inoblidable, una vitamina que fa que ara continuem. Sabem que tot això és molt difícil que torni, però nosaltres volem recuperar aquells moments d’aquesta altra manera.
Sempre amb el record de Jordi Pallarès, oi?
Sempre amb el record del Jordi, que és qui ens va unir un altre cop. El Jordi va ser el nostre guitarrista; de fet, ha estat company musical meu en tota la meva carrera musical, tant a Nats com després a Baked Beans. Desgraciadament, va morir el 2011, i abans de morir ens va comentar que li agradaria que ens tornéssim a ajuntar per a fer un concert en la seva memòria. Nosaltres ja sabíem que s’havia de morir, ja que tenia una malaltia terminal. En aquell moment ja feia deu anys que teníem els instruments penjats a l’armari i que ens dedicàvem a altres coses, com la vida professional, familiar, etc. Va ser un xoc, és clar. Si ens ho va demanar, ho havíem de fer. En aquell moment, realment ens feia molta mandra, però tornar-nos-hi a posar, tornar a fer assaigs, tornar a tenir aquella màgia d’estar tots junts tocant, va ser el que després ens va fer venir el cuquet de la música i que seguíssim fins a arribar ara som ara, a punt de treure aquest disc nou.
Com ha estat la formació de l’actual quartet? Perquè des que heu tornat han participat altres músics, a Nats.
Hi ha hagut algun canvi, sí. Quan ens vam tornar a ajuntar, ens vam reunir els que havíem estat membres fundadors del grup, que érem els companys del Jordi de sempre: Marcel Aragonès, Carlos Rom, Aleix Gallifa, un guitarrista que substituïa el Jordi ―amb qui també tenia una gran amistat― i jo. Amb el temps, el Marcel, quan aquest projecte es va portar més endavant del que potser s’esperava en un principi, es va adonar que no podia seguir el nostre ritme i ho va deixar; llavors, va entrar al grup el Joan Messeguer. I fins aquí, els quatre que som ara.
Pel que fa a la música, hem pogut sentir en el disc que seguiu amb un perfil pop rock, en el qual les guitarres tenen un pes important.
Com et deia, les guitarres sempre han tingut un pes important en la història de Nats, així com la presència del teclat, que potser altres grups de rock no tenen tan present. Nosaltres sempre hem cregut que dona un toc diferent a la nostra música. Crec que és una evolució de les influències que teníem en aquella època barrejades amb els sons més actuals i coses que han sortit posteriorment a l’època inicial de Nats.
Per què aquesta deferència als ovnis i als extraterrestres? Què significa el nom del disc i de la cançó ‘No estem sols’?
És un doble sentit. ‘No estem sols’ es refereix, com indica la portada amb la foto, que nosaltres creiem fermament que la raça humana no està sola a l’univers, que hi ha altres habitants, sens dubte; per matemàtiques, queda claríssim que en un univers infinit és molt probable que es reprodueixin una altra vegada les condicions que hi ha a la Terra.
D’altra banda, és un món que ens apassiona bastant. Nosaltres ho comentem moltes vegades, mentre sopem o fem unes cerveses. Són converses que tenim, i ens va fer gràcia fer una cançó sobre aquest tema. Al final, també va quedar com a títol del disc, amb el sentit que a vegades ens trobem una mica sols ―tot i que no creiem que sigui així― com a grup de rock, sobretot en català, avui dia, on tot és o bé reggaeton o bé mestissatge, i sembla que cada vegada hi ha menys grups de rock en català i menys interès per part de jovent. Nosaltres som aquí per a reivindicar aquest interès, i no volem estar sols en això.
Reivindicacions i vivències personals, trencaments de relacions, enyorances de la terra, records d’altres temps i dosis d’optimisme. Tot això són referències que deixeu entreveure en les lletres de les vostres cançons.
Bé, les lletres de les cançons són coses que ens van passant pel cap. Evidentment, un no fa les mateixes lletres que feia quan tenia vint-i-tants anys, segurament perquè en aquell moment tens al cap una sèrie d’inquietuds que et fan projectar en les teves lletres una sèrie de coses que no tens amb certa edat, com ara pagar la hipoteca, o què fas amb el teu fill que ha d’aprovar un examen, o altres coses d’aquestes.
Hem intentat traslladar-nos una mica cap a aquell moment i parlar de temes que ens acostin més als temes que teníem abans. Hi ha coses de ficció, reivindicació social, amor i desamor, amors adolescents, cançons més festives..., una miqueta de tot. Crec que hem quedat com un grup bastant eclèctic pel que fa a l’estil musical i les lletres. Tot i que sempre se’ns pot reconèixer, en el fons tenim força varietat estilística.
La cançó ‘Per molts anys’ és una bona explicació de per què Nats segueix present. Diu que l’aventura ha de seguir.
La cançó ‘Per molts anys’ tracta de fer un petit homenatge al que hem estat com a grup d’amics, ja que trobem a faltar els qui ja no hi són. També volem tirar endavant amb els que han vingut al projecte, que en aquest moment ens està donant una satisfacció personal, ens està omplint i ens està fent passar més bé una vida una mica avorrida, tornar a recuperar la il·lusió de fer música una altra vegada, sortir als escenaris, fer discos, anar a una ràdio, a un diari... Aquesta cançó parla de tot això.
Tanqueu el disc amb una versió de Pink Floyd.
Pink Floyd, sí, amb ‘Wish you were here’. Nosaltres tenim molts referents, i Pink Floyd en podria ser un. Creiem que és una de les cançons més maques que s’han fet mai en la història de la música, i en pensàvem fer una versió per al disc. De fet, va ser la primera cançó que vam gravar. Teníem l’ordinador nou amb el programa i vam dir de provar-ho per a veure què podíem fer. Al final, vam anar gravant, ens va agradar, li vam ficar una lletra en català i així va quedar.
El disc s’ha confeccionat amb gent del territori, com Miguel Zanón en la masterització o músics com Joan Masdéu i Ramón Teixidó, entre altres.
El disc l’hem gravat a l’estudi que tinc a casa. Hem estat bastant de temps, ens ho hem pres amb molta tranquil·litat, i quan el vam tenir enllestit el vam portar a Miguel Zanón perquè ens donés una visió des de fora sobre com el veia i ens aportés una mica de la seva gran saviesa musical. Una cosa que a nosaltres també ens agrada és convidar amics als nostres projectes. En el nostre tercer disc vam convidar Pemi Fortuny, de Lax’n’Busto, i Lluís Gavaldà, d’Els Pets.
En aquesta ocasió hem convidat Joan Masdéu perquè canti una cançó amb mi. També hem convidat altres músics amics nostres, com en Ramon i l’Eric, que és germà de l’Aleix. Ens agrada que els amics vagin col·laborant i aportant una mica de la seva música per a donar més color i una sonoritat diferent al disc.
Vau ser un grup destacat en l’auge del fenomen del rock català dels anys noranta. Com veieu ara l’entorn de la música en català en general?
Des del nostre punt de vista, és una mica trist que el rock, la música que ens agrada, estigui fora dels circuits. Sembla que avui dia, si no fas mestissatge o si vas amb guitarres elèctriques i toques música contundent, com passa en molts països, aquí no et fan gaire cas. Sembla que tot estigui enfocat cap a un o dos estils determinats i que no hi hagi la possibilitat de donar cobertura a altres músiques.
Pel que fa a la música que ens ve de fora, tampoc no soc gaire optimista. Francament, entenc que el reggaeton agradi a molta gent, però hi ha altres músiques a les quals sembla que no els deixin trobar el seu lloc.
I pot tornar l’experiència de Baked Beans?
Ho veig molt difícil, per no dir impossible. Primer, perquè un dels membres ja no hi és; segon, perquè un altre dels membres té problemes auditius, per la qual cosa ja no pot tocar rock ni pujar als escenaris, i tercer, perquè un altre està amb la seva història, amb un altre tipus de música. Veig molt difícil que ens tornéssim a reunir.
Teniu prevista alguna actuació a Reus, pròximament?
A Reus estem en converses amb la sala Japan per a la presentació del disc, tot i que encara no hi ha data. Sí que tenim data per a fer-la a Tarragona, que serà a la sala Zero el 23 de febrer. Hem d’acabar de tancar el forat per a veure quan podem venir a Reus.
