Cookie control
Dissabte, 24 d'Agost de 2019

La simfonia assagística d'Antoni Batista

El darrer llibre de Batista aborda les relacions entre música clàssica i política

18 d'Agost de 2018, per Enric Garcia Jardí
  • Fotograma del documental 'Polifonia basca', en el qual apareix el periodista Antoni Batista tocant el piano.

    CLACK

Pel cordó umbilical del periodista Antoni Batista hi corrien nutrients, però també notes del pentagrama. Una persona com ell, que durant el període de gestació va rebre l’estímul estètic de les sonates per a piano de Beethoven havia d'acabar tenint, necessàriament, una oïda musical predisposada. La seva mare en va interpretar el cicle complet mentre estava embarassada, i quan l'infant va néixer, es va preocupar d’educar-lo en la sensibilitat musical. Batista va créixer en una casa, situada al passeig de Maragall de Barcelona, que era, alhora, acadèmia de música. En aquest ambient propici, rodejat d’alumnes i instruments, va aprendre, ben aviat, a tocar les seves primeres melodies amb el piano. De fet, va començar a llegir partitures abans que no pas contes.

Als 66 anys, Batista s'asseu davant el piano cada dia i s’enfronta a repertori nou per tal de no perdre agilitat amb el llenguatge. “La música ha format i forma part de la meva vida, i per tant té a veure amb tot el que he fet, també amb el meu periodisme”, assegura. La música li serveix, entre altres coses, per explicar el periodisme de qualitat que propugna amb la "teoria de la polifonia de fonts", tan necessària en els temps que corren de 'hooliganisme' mediàtic i articles pamfletaris en els quals la informació no es contrasta. No obstant això, des de fa uns anys, Batista, que va treballar com a crític de música clàssica a ‘La Vanguardia’, ha canviat la piràmide invertida periodística per l’estructura de la composició musical. Segons afirma, la música l’ajuda a construir el discurs de les seves obres, en les quals sempre s’hi barregen periodisme i literatura. Cita el ‘Tractat d’harmonia’ d’Arnold Schönberg com a font d'inspiració i la proporció àuria com a horitzó de bellesa. També parla de començar i acabar els llibres amb la mateixa nota i d’administrar bé els silencis.

Recentment, ha publicat ‘La sinfonía de la libertad’ (Editorial Debate, 2018), una reflexió sobre els vincles existents entre música clàssica i política. L’obra s’endinsa en la dimensió política de diversos compositors —Mozart, Beethoven, Chopin, Verdi, Falla, Xostakóvitx, etc.— i obres i reivindica la música com un llenguatge universal que agermana les persones i que "mai no delinqueix, com la ciència pura". Al final de cada capítol, l’autor hi incorpora, a més a més, una banda sonora lligada als continguts tractats, per al gaudi musical tant dels iniciats com dels doctes.

Feia anys i panys que volia escriure aquest llibre. No és d’estranyar, tenint en compte que la música i el compromís polític han estat dos pilars fonamentals en la seva trajectòria. Batista, ‘Humbert’ —àlies escollit en homenatge a l’escriptor i semiòleg Umberto Eco— entre els companys de lluita antifranquista, va militar al PSUC i es va forjar com a periodista a les revistes clandestines ‘Treball’ i ‘Universitat’, en les quals ja redactava articles de crítica de música contemporània. Més endavant, en terres basques, Batista, que del País Basc coneix tots els colors del verd dels paisatges ubèrrims i tots els grisos d'un conflicte armat que ha deixat centenars de víctimes, tocava el clarinet per intentar desconnectar durant les etapes més tenses de feina com a corresponsal. D'altra banda, l’any 2003, quan va ser nomenat director d’Anàlisi i Estratègia del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, una de les primeres coses que va fer va ser interpretar ‘El setè cel’, de Jaume Sisa al carilló del Palau de la Generalitat, inaugurat el 1976. No se’n podia estar, de la mateixa manera que cada vegada que veu un piano sent el desig irrefrenable de tocar-hi alguna peça.

En la política actual troba a faltar polítics melòmans, com el seu amic Ernest Lluch, amb qui coincidia en diversos festivals de música, tant a Sant Sebastià com a Barcelona i Torroella de Montgrí. Vivim, segons Batista, en un món sorollós, estrident, cacofònic. Massa watts, a la llar, al carrer, i a les xarxes socials, on el so i el soroll es confonen. Sovint rememora, en aquest sentit, el dia en què un parell de policies locals van trucar a la porta de casa seva, a Torredembarra, per exigir-li que deixés de “fer soroll” mentre tocava el piano. “Jo no faig soroll, jo faig música”, els va etzibar ell.

Alumne del compositor i pedagog Ferran Ardèvol i del compositor i director d’orquestra Antoni Ros-Marbà, doctor en Ciències de la Comunicació amb una tesi intitulada ‘Paraula i música’ (2003) i organista “estiuejant”, durant 25 anys (1975-2000), de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra, considera que la crítica musical no pot quedar en mans de qui no n'és un professional. Sosté Batista que la crítica convé fer-la “des del màxim rigor informatiu en tot allò que sigui objectivable”, i això requereix escriure amb un mínim de coneixement de causa: “Si tu dius que una persona desafina, des de la tècnica, no estàs opinant, sinó que estàs informant”. Aquesta mentalitat, segons explica, s’ha de saber vestir amb un registre que s’acosti a la literatura, amb l’objectiu de traslladar les emocions als lectors.

Escrit per un autor interessat a evitar els camps metafòrics desgastats, ‘La sinfonía de la libertad’, com altres llibres de Batista, és ple de referències científiques, com ara el principi d’intercanvi de Locard, la temperatura de fusió, la base decimal o la tendència a l’infinit, fet que enriqueix de matisos el text i que alhora suggereix el passat estudiantil de Batista, que abans que un professor l'esperonés a canviar de carrera i dedicar-se al periodisme i l'escriptura, va cursar estudis en Medicina. 

Per damunt de tot, Batista és un enamorat de la música, un professor capaç de presentar, en una classe de periodisme cultural, nou característiques del llenguatge periodístic en homenatge a les nou simfonies de Beethoven, o bé d’interpretar, a casa estant, les ‘Variacions Goldberg’ de Bach, tal com ho va fer el pianista canadenc Glenn Gould en diferents etapes de la seva vida, per fer entendre al seu convidat que “la vida té diversos ‘tempi’”. 'La sinfonía de la libertad' és una prova més de la seva capacitat de transmetre coneixements d'una manera suggestiva i entenedora. Mestre Batista, que la música de la seva afinada prosa continuï sonant.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges