Dijous, 28 de Març de 2024

L'alimentació dels cartoixans catalans durant l'edat moderna

El llibre 'Cuina dels monestirs. Les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre', de l'historiador Jordi Bages-Querol, recull els hàbits alimenticis d'aquesta orde religiosa

05 de Febrer de 2019, per Enric Garcia Jardí
  • Imatge de l'acte de presentació

    Reusdigital.cat

Guiats per l’exemple de Sant Bru i els sis religiosos que l’any 1084 es van instal·lar a la vall de Chartreuse, la vida dels monjos cartoixans s’ha fonamentat en el silenci i el recolliment. El documental ‘El gran silenci’ (2005), que el director Philip Gröning va aconseguir rodar anys després d’haver sol·licitat a l'orde el permís per a fer-ho, així ho reflecteix. Tal com demostra el film, els cartoixans se sotmeten, encara avui dia, a una vida disciplinada i exigent, de pregària, solitud i treball, de pobresa, castedat i obediència. “És una orde molt peculiar, perquè és eremítica i cenobítica a la vegada”, afirma l’historiador Jordi Bages-Querol, autor de la tesi ‘Alimentació a la Catalunya moderna. Productes i elaboracions’ (2017), que ha recollit l’alimentació d’aquests monjos a Catalunya durant l’edat moderna en el llibre ‘Cuina dels monestirs. Les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre’ (Farrell Editors, 2018), que aquest dilluns s’ha presentat al Centre de Lectura de Reus davant d’una cinquantena de persones.

El treball de Bages-Querol es basa en l’estudi de dos receptaris de cuina: el ‘Llibre de cuina de Scala-Dei’, que l’any 1963 va ser transcrit per Josep Iglésies, i el ‘Llibre molt apte de govern de la Cartoixa de Montalegre’, que havia restat inèdit fins a dia d’avui. En aquestes obres, seguint la filosofia austera dels cartoixans, s’hi compilen més aviat poques receptes, que a més a més proposen elaboracions senzilles. “La majoria són bullits. La varietat dels plats es troba, sobretot, en els guarniments, que són les salses que fan servir”, explica Bages-Querol. El llibre parla de què menjaven, com menjaven i com s’organitzaven els cartoixans d’Escaladei i Montalegre. “A banda de les receptes també hi he afegit el calendari litúrgic, on s'indicaven els plats excepcionals que s’havien de servir en les dates assenyalades, com la Pasqua, la Pentecosta, el Nadal, Cap d’any o el dia de Reis”, declara l’autor.

Les receptes que s’hi inclouen no han estat adaptades, perquè, a parer de Bages-Querol, mostren “el gust de l’època, que per exemple era més aromàtic, i que és diferent de l’actual”. L’autor tampoc no hi facilita unes mesures determinades en cas que no s’incloguin en l’original, per tal de no desvirtuar-lo. Així, doncs, qui vulgui cuinar les receptes haurà de fer provatures fins a trobar la mesura justa. Més enllà de la distància temporal que separa el lector contemporani del cuiner d'un monestir de l’edat moderna, Bages-Querol també assegura que fins i tot entre les dues cartoixes estudiades es noten sensibilitats culinàries diverses. “La cuina d’Escala Dei és més agredolça, i la de Montalegre més dolça”, afirma. Mentre que a la cartoixa prioratina es reprodueix “una alimentació de secà”, a la de la comarca del Maresme predominen els productes frescos de la costa i l’horta.

Entre les particularitats del treball, Bages-Querol destaca el fet que s’hi documenti la presència del tomàquet, un producte provinent d’Amèrica que s’introdueix en una de les receptes del llibre de la Cartoixa de Montalegre, en la qual es prepara un sofregit. L’historiador també esmenta com a curiositat el cas del menjar blanc, que si ens atenem al receptari d’Escaladei es menjava com a plat principal i es cuinava amb carn de gallina que en època de dejuni era substituïda per peix, però que si seguim la recepta de Montalegre se’ns presenta ja com unes postres dolces, fetes amb farina d’arròs, llet d’ametlla i, normalment, aigua de roses.

Tot i que sigui una cuina senzilla pel que a l’elaboració, i a despit que en la vida quotidiana d’aquests religiosos es portaven a terme força dejunis, els cartoixans disposaven de productes de qualitat i la seva dieta era força completa i equilibrada, en especial en comparació amb l’alimentació de les classes populars de l’època. Així, per exemple, el llibre explica com la Cartoixa d’Escaladei tenia el privilegi de la compra del peix al Port de Tarragona, cosa que, de fet, els va comportar maldecaps i litigis amb els pescadors tarragonins, que amb murrieria se les empescaven per vendre’ls el peix a un preu més elevat, o bé per mirar de no oferir-los les millors peces.

Una de les característiques principals de la dieta cartoixana és la no ingerència de carn, que encara avui dia practiquen. “És una característica molt estimada per l’orde, que mai no han deixat d’acomplir, perquè l’entenen com un tret identitari”, assegura Bages-Querol. Una altra singularitat és la preparació de brou de tortuga, que està documentat en el receptari d’Escaladei, i que pel que sembla era opcional i se solia servir només en algunes festivitats importants. 

Segons Bages-Querol, el menú diari d’un cartoixa solia estar format per una escudella se l'anomenava d'aquesta manera en referència al recipient, que solia dur algun aliment de cuina blanca similar al puré, un ‘platillo’ de peix o ous amb salsa i vi blanc, moltes vegades rebaixat amb aigua. En general, tan sols es nodrien d'un àpat. Tot i que aquesta dada pugui sorprendre en l’actualitat, i que puguem afigurar com a àrdues algunes de les seves rutines, sembla que la fórmula no els ha funcionat pas malament. La mitjana d’edat a la Cartoixa de Montalegre, l’única en actiu de Catalunya, se situa, segons Bages-Querol, a l’entorn dels 90 anys.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics