Cookie control
Dijous, 21 de Novembre de 2019

L'ermita esperançadora de Jordi Llavina

En els 1.401 octosíl·labs del poema ‘Ermita’, Llavina proposa una ascensió física a l’ermita de Sant Pere, de la Selva del Camp, que simbolitza també la culminació d’un ‘procés personal’

10 de Desembre de 2018, per Enric Garcia Jardí
  • Imatge de Jordi Llavina.

    Xulio Ricardo Trigo

Tants anys després, l’escriptor Jordi Llavina puja de nou el camí que mena a l’ermita de Sant Pere, a la Selva del Camp. Aquesta vegada, però, és diferent de les anteriors, que s'han anat succeint des de la infantesa. L’ascensió descrita en el poema 'Ermita' (Meteora, 2017) no tan sols és un recorregut físic, en el qual els sentits es delecten amb la bellesa suggeridora de la natura, sinó que representa també la culminació d’un procés espiritual. Records personals i de ficció s’aiguabarregen en un jo poètic que Llavina, fill de mare selvatana, reconeix que se li assembla. A banda d'un retrobament de les arrels familiars, el poema 'Ermita' és, sobretot, una excavació a les profunditats de l’ànima, el llegat sapiencial d’una persona que ja ha apagat cinquanta espelmes i que sent que es troba en “edat de sospesar”.

Acumular anys d'experiència ha de servir, segons l’autor, per a mirar de ser més feliç. En aquest sentit, 'Ermita' és “un projecte moral”, una proposta d’un “viure més senzill”, allunyat del “tràfec del món d’avui”. La rellevància que s’atorga a la utilitat, l’eficiència i la immediatesa en els temps actuals contrasta amb un Llavina que frueix del xerric del primer grill i del contacte amb la pluja. “En el fons, en el llibre parlo d’una felicitat que és molt elemental, molt essencial, molt primària”, assegura l’autor. 

Per a Llavina, la poesia és un espai que permet comprendre, precisament, que “hi ha coses que tenen molta més importància de la que els concedim”. Des d’aquest punt de vista, llegir i escriure poesia contribueix a “intentar veure les coses des d’una altra òptica i no quedar-se en la superfície”. “Escriure és aportar un sentit a la vida, dotar-la d'un gruix simbòlic”, diu Llavina. “Jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res”, sentencien els seus versos.

L’obra també planteja, entre altres qüestions, la consciència de la fragilitat de la condició humana com una fortalesa. “Com que som coneixedors de la nostra limitació, de la nostra contingència, hem d’intentar que aquest període sigui fèrtil”, manifesta Llavina. El 'memento mori' no ha d’aombrar-nos, doncs, els dies, sinó més aviat el contrari. Els versos de Llavina a 'Ermita' són “sang de poema enquadernada / que he hagut de desenquadernar-me, / abans, del que en diríem ésser”. Sembla que l’autor, en el qual ressona part de la saviesa dels antics, dugui gravada aquella màxima inscrita segles enrere a les portes d’un oracle grec, i que declara: “Coneix-te a tu mateix”.

El poema és el fruit d’un vers escrit “per deport”, com afirma Llavina, però que ha donat pas a repassar, en 1.401 versos octosíl·labs, temes tan diversos com la fugacitat de la vida, l’enyorança dels fills, la sacralització del cos, el fet d'escriure o l’arbitrarietat del llenguatge. Tots aquests —i molts altres—  pensaments i records brollen en el moment que el protagonista del llibre passeja, de camí a l’ermita. “El passeig és una extrapolació de la vida mateixa, i és una manera, per a mi, molt agradable d’enfrontar-se a la natura i el temps”, explica Llavina, que ben sovint també es converteix, en les seves estones lliures, en un 'wanderer' que llegeix i reflexiona mentre camina per un terreny pla del Penedès que discorre entre bosc i vinyes.

Durant l’ascensió, abans de finalitzar el recorregut, el jo poètic topa amb la figura de Jesucrist, el Déu encarnat que, evocant els versos de Iannis Ritsos, Llavina aferra avarament als seus dos claus, és a dir, a la vida. “És una idea que perverteix el sentit original del sacrifici, però que confereix un relleu més humà a Crist”, afirma. Llavina, que es considera agnòstic, reconeix l’interès per “certes qüestions de la litúrgia i del discurs de la literatura bíblica”. “A l’ermita de Sant Pere no hi ha cap Crist. Jo l’hi vaig voler fer sortir perquè em volia trobar amb un personatge que té una potència inaudita”, explica Llavina, de formació cristiana.

Fent ús d’un mot religiós, podríem afirmar que l’arribada del protagonista del poema al cim és un moment d'epifania. És aleshores quan el personatge descobreix el sentit de la seva existència i es concilia amb el seu passat. Aquest indret elevat, que trepitja amb els peus nus i que palpa amb les mans, ha deixat de representar, per a ell, una “llar del plany”, una “amenaça de ruïna”. Després d’haver completat l'itinerari, l'ermita ha canviat de significat, i ha passat a ser un símbol de resistència que infon esperança. L'obra és, doncs, un cant a la vida, des de la maduresa. "Hi ha d'haver una esperança per a cada persona", conclou Llavina, durant l'entrevista.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics