Manrique contra el destí

I, de sobte, el Fortuny reusenc ha esdevingut Tebes. Oriol Broggi, que ha abordat la tragèdia grega en diverses ocasions a la seva trajectòria, ha convertit Julio Manrique en Èdip, rei de la ciutat. Aquest brilla en un muntatge sòlid, i lidera un repartiment en què cal destacar-hi també Carles Martínez i Mercè Pons. 

L'Èdip de Manrique avança cap a la fatalitat tot buscant els seus orígens. I ho fa amb un to contingut, sense excessos verbals ni gestuals, tot mostrant que no pot escapar del seu destí.  L'angoixa i la desesperació el devoren, fins que és capaç de passar comptes amb el seu passat per morir tranquil, sol i en pau. 

No és aquesta una aproximació a Sòfocles recarregada, o hiperbòlica. De fet, és en els detalls on accentua la seva essència. La recerca (a tot preu) de la identitat, l'acceptació d'un mateix i la lluita entre el desig de l'home i la imposició divina doten el muntatge d'una mirada pausada, molt propera. 

Tampoc Broggi ha volgut recrear-se en el passatge en què Èdip es treu els ulls. L'interessa més el camí erràtic del personatge un cop fora de palau i de la ciutat fins que "allà on les pedres i les paraules són amigues", escull la seva pròpia fi, lliure ara del mal que sempre l'ha acompanyat.