Dijous, 28 de Març de 2024

Marta Rojals: 'Continuo fent la vida de sempre i això em permet escriure sense pressió'

La reconeguda escriptora publica la seva tercera novel·la, 'El cel no és per a tothom', que s'endinsa en quatre dècades del joc subtil de relacions entre tres germans

27 d'Agost de 2018, per Redacció/ACN
  • Detall de la coberta del darrer llibre de Marta Rojals.

    Cedida

Marta Rojals torna a irrompre al taulell de novetats literàries amb la seva esperada tercera novel·la, 'El cel no és per a tothom' (Anagrama). Després de l'Èlia de 'Primavera, estiu, etcètera' (La Magrana) i l'Anna de 'L'altra' (RBA La Magrana), que va captivar la crítica i els lectors, l'escriptora endinsa ara el lector pels racons amagats de la relació entre tres germans d'una família al llarg de quaranta anys. Així, la infantesa, la joventut i la maduresa de l'Eva, la Sara i el Pep desfilaran enmig dels canvis socials, urbanístics i econòmics, que prenen com a fil conductor quatre dies del 2007. Rojals, que sempre s'ha mantingut aliena al focus mediàtic, respon les preguntes de l'ACN per correu electrònic. Reconeix que el fet d'haver continuat fent "la vida de sempre", al marge d'entorns literaris, és el que li permet "escriure sense pressió".

- Creus que és una novel·la a la qual és més difícil d'entrar-hi que les teves dues anteriors?

Crec que el factor edat és determinant a l'hora de connectar-hi o no. En aquest llibre hi ha un salt d'un parell de generacions respecte dels anteriors, i és clar, les vicissituds dels protagonistes a la força tindran molt menys interès per als lectors més joves, i és naturalíssim. Tot això afegit que la llargària de lectura té més a veure amb vells costums lectors que ja són en extinció fins i tot en la meua generació.

- No ser una persona amb projecció pública t’ajuda a poder escriure amb menys pressió?

En el meu cas, com que sempre m'he mogut en ambients que no són gens literaris, no és que me'n mantingui al marge, és que continuo fent la vida de sempre, i ara que m'hi fas pensar segurament és això, el que realment em permet escriure sense pressió.

- 'El cel no és per a tothom' retorna a les dificultats de relació dins de l’univers familiar. Què t’ofereix a nivell narratiu?

M’interessa, sí, perquè és un terreny de joc acotat, que et permet de moure-t’hi amb més comoditat que si vols tractar, per exemple, conflictes anàlegs a més gran escala, en una comunitat social més extensa, un poble, una ciutat, un país, el món. És la comoditat de poder arribar a tot, com estar en un laboratori: hi poses els quatre o cinc parents i els fas interactuar dins d’un entorn controlat. El nivell de complicació el defineixes tu, i per poc que t’emboliquis, és una combinatòria que dona molt de joc.

- Les relacions entre pares i fills són complexes per definició?

Potser sí, potser aquesta complexitat és la que s’entén implícitament quan diem allò que la família no es tria. Uns vincles que no pots triar, que et venen donats de naixement i que ja són una font natural de conflictes.

- L'Èlia de 'Primavera, estiu, etcètera' i els protagonistes d'aquesta nova novel·la retornen als orígens, a la infantesa, ja d'adults. Després d’anys aquest procés sempre genera recança?

Suposo que depèn del motiu pel qual es torna. Però tornar al niu familiar, així sense especificar, sempre és vist com un fracàs.

- Podríem dir que als protagonistes de les teves novel·les els ofereix una nova perspectiva per continuar avançant, nous espais per a la reflexió?

Sí, potser seria com canviar el marc des del qual es mira el panorama, i això pot ajudar a desencallar situacions. Nous espais de reflexió sobre els vells espais, podríem dir. O potser només és buscar el caliu de l’entorn d’on es prové, on havíem estat segurs alguna vegada, quan hi havia qui mirava per nosaltres i ens protegia dels perills externs. Quan van maldades, és buscar la seguretat on saps que un dia la vas tenir, encara que sigui un miratge.

- La relació entre les bessones, l'Eva i la Sara, s’explica bàsicament pel pes que els suposa ser part d’un tot, vivint de manera incompleta per sempre?

Les bessones viuen la seua semblança com una condemna, ja de petites es descobreixen mútuament a través de la mirada dels altres, que no els deixa descansar de la seua condició, i de seguida s’hi voldran rebel·lar. Contra les comparacions permanents, contra el fet que tothom les vegi l’una en funció de l’altra, com a presència o com a absència, com a doble o com a meitat de l’altra, elles s’esforcen a reforçar les diferències i acaben desenvolupant una hostilitat mútua, un rebuig de l’altra per reivindicar-se com a individus independents.

- L’Eva hauria sabut gaudir més de la vida si no hagués estat per la comparativa permanent amb la Sara, aquest “monstre de dos caps que no para de burxar”? Tenim massa sovint a buscar excuses per explicar la nostra insatisfacció?

La veu narradora de la història segueix els protagonistes, però de vegades els entra a dins i s’empelta dels seus pensaments. Així sabem que l’Eva arriba a aquesta conclusió que dius, en un moment que mira enrere i s’adona que potser ha passat per alt els moments que podien haver estat de plenitud, i tot per la cosa aquesta d’estar sempre mirant de reüll les evolucions de la germana. Naturalment, pot ser una excusa per justificar la seua insatisfacció permanent, però la veu narradora no hi entra tan endins.

- La novel·la aborda directament l’emancipació de la dona i el feminisme en un moment en què aquest es troba enmig del focus mediàtic. Per què les dones han de donar explicacions permanents per la seva feina?

Crec que ara es parla de feminisme en global, i l’emancipació en concret seria un concepte que ens remet més aviat a l’època de la primera joventut de les protagonistes. La novel·la parteix de quan les nenes somiaven en la casa i els fills que tindrien de grans, i els nens volien ser pilots i astronautes, bàsicament perquè eren els referents que tenien, o que els oferia l’entorn, i en trenta anys tot canvia molt, fins al punt que a les dones de la generació de les protagonistes se’ls “permet” que siguin tan independents com vulguin però ep, sense passar-se, tampoc. Qualsevol intent d’equiparar-se laboralment amb els professionals masculins, a partir d’un cert punt d’ambició, és carregada de sospites i recels.

- Per què les dones han de donar explicacions per qualsevol de les decisions que prenen?

A les dones se’ls demana justificació de tot allò que fan i també d’allò que no fan: si tenen un fill, perquè és poc; si en tenen tres, o quatre, perquè és massa; si no en tenen, perquè són egoistes... Sembla que la qüestió sigui que no visquin ni un sol moment de descans, que si mai arriben a estar tranquil·les amb les seues decisions, ja vindrà algú altre a destorbar-los la pau amb judicis i inquisicions (i perdó per la rima).

- S’ha avançat realment en la igualat de gènere o només ha canviat l’epidermis?

Crec que a cada pas que s’avança es veu més clar tot el que falta per avançar. Perquè la conquesta d’una llibertat porta a l’altra, perquè t’obre la ment com no l’havies obert abans, o sigui que hi ha molta feina feta, sí, però molta més per fer. Tu pots pensar que has avançat moltíssim, i aleshores mires al costat i veus les companyes LGTBI, o les de col·lectius racialitzats, que es diu ara, i veus la feina que hi ha per fer, encara.

- Per aquest motiu tendeixes a endinsar-te sempre en vides de protagonistes femenines?

Suposo que com a dona em surt d’explicar històries protagonitzades per dones, i dic “em surt” perquè és una cosa no planificada, com respirar. Em permeten de retratar tot de situacions que no em són alienes.

- Com a contrapunt tenim el germà petit de les bessones, el Pep. Com explicaries la relació amb la seva dona?

El Pep manté amb la seua dona una relació de poder, un poder de cartró pedra, sí, però que necessita per reafirmar-se i, en un pla més psicològic, per rebel·lar-se contra l’herència del pare, que és el “model” que ha tingut a casa i que ha determinat la seua visió de la masculinitat.

- La relació entre els bessons Ferragut, tots dos homes, és completament diferent a la de les noies.

Sí, n’era el contrapunt: si les germanes no s’avenen, els germans tenen una relació de bessons diguem-ne més clàssica. L’Eva, per la seua part, pren de cada bessó la part que li interessa, no sé com explicar-ho sense aixafar cap guitarra, però diguem que en principi no vol renunciar ni a la seguretat ni a l’aventura.

- La novel·la constata com el pas del temps ens dificulta entendre les generacions més joves. Sense anar més lluny, l’Eva censura decisions de la seva filla que, en realitat, anys abans va prendre ella mateixa.

Sí, vint anys més tard, l’Eva es troba a ella mateixa davant d’un mirall que és la seva filla. Vint anys més tard, ha de tornar a revisitar pensaments antics i reflexionar sobre decisions que ja considerava prescrites, i tot perquè no pot acceptar que sa filla és una adulta com ho era ella a la mateixa edat. És un voler tornar enrere fora de temps, ridícul i cruel alhora, perquè la mare té les de perdre.

- La trama va, alternativament, endavant i endarrere en el temps. Podríem dir que la història també s’explica com a part d’un tot fins que s’arriba al final?

La història era una, i es podia haver explicat de moltes maneres. Això em va tenir molt de temps fent provatures, i al final vaig arribar a l’estructura passat-present-passat que permetia desgranar-la a partir d’“escenes”, en podríem dir. El fil conductor és un present continu que abasta quatre o cinc dies del 2007, i a cada escena d’aquest present li segueix un bocí del passat. Aquests bocins tenen la funció d’ampliar, aclarir o introduir elements amb alguna relació amb el present narrat just abans, o just després. La idea és que el lector vagi acumulant més i més informació del passat dels protagonistes, fins que al final ja té el quadre sencer.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics