Nora Navas: 'Tinc ànima 'lorquiana''

"Sóc molt flamenca'", revela entre rialles l'actriu Nora Navas, que amb 'Bodas de sangre' ha intervingut ja en quatre muntatges teatrals del malaguanyat autor andalús. Al costat de Clara Segura, i amb la direcció d'Oriol Broggi, la intèrpret exposa els detalls de la representació que aquest divendres al vespre (a les 9) podrà veure's al Teatre Fortuny de Reus en el marc d'una gira que durà l'elenc a Andalusia. "Lorca és sempre un repte, però en aquest cas ha estat majúscul per l'estructura que Broggi ha volgut construir", exposa en una entrevista a Reusdigital.cat. 

Com l'ha seduïda Broggi, per sumar-se a aquesta versió de 'Bodas de sangre'?

La Clara (Segura) i jo volíem treballar plegades des de feia força temps, i ella ha fet moltes coses amb Broggi, són còmplices habituals. Va ser així com tot va començar, tot agafant Lorca sense prejudicis, sense idees preconcebudes. Em van trucar i de seguida ens vam posar a assajar. 

Per a Broggi ha estat el seu primer Lorca. 

Sí. El que té de meravellosa la seva forma de veure i entendre el teatre és que li agrada experimentar, deixar-se anar, i que els actors i actius juguin, i que provin coses noves. Recordo que quan vam començar a preparar el text jo volia saber quins personatges faria, i ell deia 'bé, ja ho veurem'. Broggi és juganer, i crec que en aquest aspecte s'assembla a Lorca, que era viatger, inquiet i curiós. Ha agafat el text sense solemnitat, i penso que aquest un dels grans atractius d'aquesta versió que hem fet. 

Ho diu, suposo, per l'intercanvi de rols entre el repartiment de l'obra. 

Això mateix. D'entrada, Segura és 'la madre', personatge que després acabo fent jo, que començo fent de veïna. Ha estat un estímul, sens dubte, perquè m'ha alliberat d'encarar els rols des d'un vessant psicològic. El cert és que quan ets en escena no tens temps material d'entrar al nou personatge que faràs d'una altra manera que no sigui física. Broggi volia, en aquest sentit, treballar els canvis de veu d'un personatge a l'altre, i això és el que hem aconseguit. Ella ha fet 'la luna', que té aquest component oníric, i jo també faig de criada. No paro quieta en tota l'obra (riu). Això sí, la paraula de Lorca és tan potent, és tan brutal, que mig camí ja el tens fet, quan passes d'un personatge a l'altre. 

L'univers femení és una constant, amb Lorca.

Sí. Els homes hi apareixen, a les seves obres, clar, però va ser capaç de donar veu a les dones. A les dones les deixava parlar per denunciar injustícies. Crec que a 'Bodas de sangre', a més, deixa parlar 'la madre' i 'la novia' perquè són dos personatges que s'han fet molt de mal, i que juntes són tan fortes que algú hauria de plantejar-se un 'spin-off' en què visquessin plegades. Penso que Broggi ens ha fet canviar de personatges perquè d'alguna manera així parlem de totes les dones. És a dir, que no és Clara Segura ni Nora Navas, sinó qualsevol dona que es posa un vel perquè ha perdut un fill. 

La música té un gran pes, en aquesta versió. 

Cert. La figura de Joan Garriga (interpreta 'el cantante') té una gran importància perquè et transporta, i perquè el fet que hi hagi inclòs flamenc, o una cançó en català, posem per cas, crea una gran simbologia poètica que evoca directament l'univers de Lorca, un poeta, un dramaturg imprescindible. A banda, s'ha publicat el disc amb la música de l'obra, i és una meravella. El millor, en aquest cas, és que una peça musical obre una porta i et condueix a una altra, on hi ha un altre estil. Tenim una havanera, flamenc o música mexicana, és una gran riquesa. De fet, aporta una gran màgia a l'espectacle. 

Interpreta 'la muerte', a més. Sap què he llegit, en una crítica?

Què?

La comparen ni més ni menys que amb Emma Cohen. Què li sembla?

Déu n'hi do. Són paraules majors. No està gens malament, no (riu). 

S'esperava que aquesta versió aixequés tanta expectació, el passat estiu, a Barcelona?

Ens va satisfer, en tot cas. Les entrades per a la segona setmana de representacions es van vendre totes, i de cara a aquest proper juny, que tornarem a la Biblioteca de Catalunya, és tot ple. Corríem el risc, això sí, que no agradés, que no s'entengués què volíem proposar, perquè de vegades aquestes coses funcionen i de vegades. Tenim la sort que tenim un equip molt sòlid. Als processos d'assaig vam viure sensacions molt intenses, i crec que Lorca n'estaria content. 

No sembla que sigui el cas. Duran l'obra a Andalusia. 

Tot un repte, sí, perquè és la seva terra i el públic l'admira i el coneix. Anirem a Granada i a Sevilla. Però mira, te n'explicaré una de molt divertida. El programador del muntatge a Andalusia ens va venir veure i ens va dir que tot i que està tip de veure Lorca el que hem aconseguit nosaltres l'ha satisfet. 

S'ha referit a la Biblioteca. Sorra, la presència d'un cavall. Ara que surten de gira, han introduït canvis a la funció. 

Sí, i han estat forçosos. L'espai que teníem et permetia fer segons quines coses, i a quatre bandes. Tot plegat era gairebé una experiència vital. Però ja està bé, perquè així tot plegat evoluciona, canvia i es transforma. Mira, la setmana passada vam ser a Granollers i va ser un espectacle nou. A banda, i pel que ens ha arribat de la gent que ja l'havia vist abans, ara que fem la peça a la italiana sembla ser que hi ha coses que s'entenen millor. També ens han dit que la presència dels músics és ara més forta, i Garriga és quasi com un trobador, com un Lorca que va explicant les coses. És bo que un espectacli muti, que es transformi. 

Tot el bagatge adquirit en les anteriors obres que ha fet de Lorca bé deuen haver estat útils. 

Sí, he fet quatre peces de Lorca. Em vaig estrenar amb 'Camino de Nueva York' (1997), amb Ramon Simó; 'La casa de Bernarda Alba' (2009), amb la Núria Espert i el vostre Lluís Pasqual; I, abans de 'Las bodas de sangre', vaig fer 'Doña Rosita, la solterona' (2014), amb Joan Ollé. És evident que tinc ànima 'lorquiana' (riu). Sóc molt flamenca, sí. El meu pare ve d'Águilas, així és que suposo que 'la tierra me llama' (riu). 

Compagina 'Bodas de sangre' amb altres feines. 

Sí. Actualment estic rodant una pel·lícula que du per títol 'Mirage', d'Oriol Paulo. I, a banda, i altre cop amb la Clara Segura, una 'tv movie' de la Sílvia Quer, 'La mujer del siglo'. Em venia molt de gust involucrar-m'hi perquè està ambientada als anys 20, una època que sempre m'ha semblat molt interessant.