Ramon Nadal: ‘Pete Seeger ha marcat generacions de catalans’

Del 8 al 18 de febrer, un grup d’amics i apassionats de Pete Seeger organitzen, al Bravium Teatre de Reus, una sèrie d’actes centrats a homenatjar el cantautor nord-americà. Una exposició, un concert, cinema i un grapat de tallers possibilitaran, per primera vegada a la nostra ciutat, aproximar-se a qui ha estat una de les figures més destacades mundialment de la música folk i un artista àmpliament compromès amb causes socials. Un dels impulsors de la iniciativa és Ramon Nadal (Barcelona, 1950), amb qui hem parlat de Pete Seeger i dels actes previstos.

Per què aquest homenatge a Pete Seeger?

Entre altres coses, perquè crec que Catalunya, en general, li devia un acte. Pete Seeger és un cantant polifacètic que durant els anys seixanta va començar a marcar generacions de catalans, i durant els setanta i vuitanta va continuar marcant-les. Jo diria que en ple segle xxi encara hi ha grups, com per exemple un que es diu Els Seegers, que segueixen cantant les seves cançons. És una persona que com que només es va dedicar a la música, va estar més de setanta anys fent actuacions de cara al públic. Però el més important és el seu compromís amb la defensa de la justícia, causes socials, el medi ambient, i tot el que va patir personalment per aquest compromís. Jo crec que se li havia de fer un acte ara, aprofitant que hi ha un grup de professionals, Tren Seeger, que han muntat una mena de concert; ha estat el moment de fer una associació. Aprofitant que jo visc a Reus, m’han dit que hi anés per a començar a fer aquest grup d’activitats. El Bravium, amablement, ens ha cedit els locals.

Són una colla d’amics entusiastes de Pete Seeger.

Sí, som una colla d’amics. Formalment, el grup comença aquest 2018; per tant, just acaba de néixer, i el primer que fem, amb molt de gust, és aquest conjunt d’activitats aquí, a Reus.

Conjunt d’activitats que comença el dia...?

És una exposició que durarà fins a mitjan març, i s’inaugurarà el dijous 8 de febrer a les 7 de la tarda. Aleshores, com que hi ha carnaval, ho deixarem durant el cap de setmana, però a partir del cap de setmana següent l’exposició s’obrirà cada dia. També hi ha unes activitats que començaran el dijous dia 15 i acabaran el diumenge dia 18. Vaig per ordre: el dijous dia 15, a les 9 del vespre, es durà a terme al Bravium un cinefòrum amb possibilitat de debat en el qual es projectarà la pel·lícula ‘The power of songs’, és a dir, ‘L’energia de la cançó’, que és l’última biografia de Pete Seeger. L’endemà, que és divendres dia 16, de 8 del vespre a 11 de la nit, començaran uns tallers musicals. El del divendres el porta Arturo Gaya ―que és el Quico el Cèlio, per entendre’ns. Vindrà Sergi Trenzano, que és professor de guitarra, i es tractarà de fer una petita classe per a la gent que vulgui aprendre alguna cosa sobre el cant i els instruments.

El dissabte 17 al matí hi haurà un miniconcert al bar del Bravium per part dels membres dels cinc dits d’una mà, que tocaran les cançons de Pete Seeger del segle xx. Els cinc dits d’una mà és un grup de professionals ―tot i que alguns ja s’han jubilat― que van actuar sobretot durant els anys vuitanta. Es dedicaven majoritàriament al públic infantil, però també introduïen moltes cançons de Pete Seeger. Dissabte a la tarda hi haurà un altre taller obert i gratuït que porta per títol ‘Els instruments de corda de Pete Seeger’. La gent que ho vulgui podrà portar els seus instruments, bàsicament de corda. Hi haurà algú que tocarà el banjo, algú que tocarà la guitarra i també un mandolinista. A la nit hi haurà el concert del Tren Seeger, que és l’única activitat per a la qual s’ha de reservar entrades. I diumenge al matí hi haurà un altre miniconcert, del grup Els Seegers, que tocaran les cançons de Pete Seeger del segle xxi; és a dir, no les d’aquells temps del grup de folk, sinó les dels últims anys.

D’on va sorgir el seu interès per Pete Seeger? Tinc entès que vostè té uns documents originals del cantautor. Com ha estat, això?

Tinc molta correspondència personal amb ell. A mi em va començar a atreure aquest personatge als anys seixanta, quan jo, com altres adolescents catalans, era a la universitat i el context social era el que era. Xesco Boix, el seu germà i Eduard Estivill, que havien anat als Estats Units, havien portat informació de Pete Seeger i alguns discos, i llavors va sortir el grup de folk. Estem parlant de l’any 1967 o 1968. A la resta de l’Estat hi havia Joaquín Díaz, un folklorista que també havia fet articles a la revista Mundo Joven. Pete Seeger ja era un cantant del qual es coneixia el seu vessant de protesta, de lluita pels drets civils, i després, amb la guerra del Vietnam, va sorgir el cant antimilitar pel pacifisme. A mi, particularment, em van interessar els espirituals negres com a música de protesta, perquè els espirituals negres es coneixen majoritàriament com una música folklòrica que es canta a veus, una música coral, però amb un vessant que és el contingut de música de protesta i d’esperança dels negres.

Em vaig relacionar amb Pete Seeger, i ell, durant anys, em va donar informació i em va obrir camins a altres fonts americanes més específiques. Durant uns quinze anys vaig mantenir-hi una certa correspondència; en aquells temps era accessible. Coneixent-lo de prop, un podia quedar admirat de les seves qualitats personals, que jo diria que eren molt diferents del que és normal. Per exemple, era una persona extraordinàriament generosa i humil, i això, en un cantant que en un moment determinat tenia una fama, sembla contradictori. Aquesta és la meva història.

Recordo que l’any 2009, quan se li va fer un gran homenatge als Estats Units ―un concert que fins i tot és accessible a Amazon―, aquí es va intentar fer algun concert, i fins i tot vam pensar on podíem fer-lo, però per les nostres feines professionals la idea no va arribar a bon terme. I per què ara? Ara s’han donat una sèrie de circumstàncies. Jo m’he jubilat de la feina i m’hi he pogut dedicar una mica més. A més, m’he trobat amb persones que ja tenien aquest ideal i tots ens hem posat a empènyer en la mateixa direcció. Entre tots, d’alguna manera, hem aconseguit que aquest projecte cristal·litzés i esperem que segueixi. Per exemple, l’exposició, que és la primera vegada que es veurà, és de plafons, i malgrat que s’ha construït específicament per a Reus, és un format totalment exportable a altres ciutats de Catalunya.

Segur que vostè ha estat en algun concert seu.

Sí. Jo he estat en tots els concerts que ha fet Pete Seeger, excepte el concert privat. Això s’ha d’explicar: hi va haver un concert privat perquè el Govern Civil li va prohibir el concert que tenia previst fer davant de l’Escola d’Enginyers del 7 al 13 de febrer de l’any 1971 perquè hi havia molts estudiants. El va prohibir no tant pels textos de les cançons ―Pete Seeger ja venia de fer concerts a Terrassa, Sant Sebastià i Sevilla―, sinó per la por d’alteracions d’ordre públic. Com que ell volia fer un concert, el seu traductor, que es diu Jordi Llopart ―amb qui precisament he tingut ara molta relació― que tenia un bar, va organitzar aquest concert per a l’endemà amb un grup d’amics. Jo l’he sentit, i és pràcticament igual que el que havia fet a Terrassa sis dies abans. Pete Seeger va començar a sentir-se aquí el 1971, encara en temps de Franco, i no se li va donar gaire ressò; en canvi, el 1978, l’època de Joglars i el dret d’expressió, sí que se n’hi va donar molt. A més, Televisió Espanyola en va fer un bon programa, presentat per Carlos Tena i Àngel Casas, que es deia ‘Popgrama’. Després, va haver-hi el concert de l’any 1980 promogut pel PSUC ―ell es reconeixia com a comunista―, que el va contractar per a la Festa del Treball, que es feia una vegada a l’any i que ja ha deixat de fer-se.

Pete Seeger va ser un referent per a altres cantautors, com ara Bob Dylan, i es parla de la incidència entre els dos músics perquè a Seeger no li va agradar que Dylan es passés a la guitarra elèctrica.

Evidentment, si un entra a YouTube, trobarà vídeos de Pete Seeger explicant-ho. El tema no era enfrontar-se amb Bob Dylan per creure que l’electrificació era canviar la música popular i que aquesta s’havia de fer amb instruments autòctons, sinó que el tema era que l’electrificació feia que el contingut de la cançó no se sentís. El que volia Pete Seeger era que el contingut de la cançó s’entengués. Ell ha admirat sempre Bob Dylan, ja que les seves primeres lletres eren d’un contingut molt social. Tanmateix, en aquells temps ―em sembla que era l’any 1965―, la distorsió electrònica i els sistemes d’electrificació dels concerts no eren el que són ara.

Quina cançó destacaria de Pete Seeger?

Pete Seeger en té unes dues-centes, com a mínim, de composició pròpia, i després n’hi ha centenars, per no dir milers, d’agafades o bé del folklore americà ―com a tradicionals― o d’altres autors.

Si em permet, li diré com va l’exposició: són uns plafons en què hi ha una part visual i una part de text. Hi domina la part visual, com és lògic. El primer plafó és biografia. El segon mostra algunes de les cançons de les quals ell és l’autor. El tercer són cançons d’altres autors, com Bob Dylan, Tom Paxton, Phil Ochs, etc., cançons que per la seva temàtica li han agradat i les ha difós. El quart fa referència a dos cantants que el van influir molt, Woody Guthrie i Lead Belly, un de cançó sindical, de protesta i anticapitalista i l’altre, de folklore negre. El cinquè es dedica als drets civils dels negres, que durant els anys seixanta va ser un problema social molt important, amb moltes versions adaptades de cançons espirituals negres ―des d’aquest punt de vista, és un dels meus plafons preferits. El sisè fa referència a la cançó infantil, ja que durant uns anys Pete Seeger va estar prohibit pel seu posicionament en contra del govern americà, a favor de les classes desafavorides; aleshores, en ser vetat, l’única possibilitat que tenia de guanyar-se la vida era amb auditoris infantils, d’escoles o instituts, on d’alguna manera no havien arribat els tentacles de la prohibició; per tant, el sisè plafó fa referència a diferents cançons que canten els nanos, cançons americanes adaptades al català. El setè tracta el seu pacifisme i l’antimilitarisme, ja que va fer moltes cançons contra la guerra del Vietnam. De fet, quan va venir l’any 1971 en va cantar diverses. Quan va acabar la guerra del Vietnam ho va deixar una mica, però va tornar a abraçar l’antimilitarisme durant la guerra de l’Iraq.

D’alguna manera, la seva posició contrària a l’imperialisme nord-americà sempre ha estat un motiu per a crear cançons. El vuitè és el sindicalisme, els primers anys de Pete Seeger. Ell va entrar a la universitat i va aprendre les teories comunistes durant els anys més durs de la depressió, els anys trenta i començaments dels quaranta; per tant, els primers anys eren cançons purament en defensa dels drets dels obrers, que, òbviament, estaven molt malmesos. Fins i tot, el primer grup que va formar, Almanac Singers, estava dedicat exclusivament a les reunions sindicals. Hi ha tot un cos que ell ha anat repetint fins als últims anys. Recordo que l’any 1980 va anar a la Festa del Treball i va cantar algunes cançons sindicalistes, perquè sabia que aquella festa era d’un partit comunista, sobretot de Comissions Obreres, que durant els anys setanta era un sindicat molt potent ―no vull dir que ara no ho sigui, però eren unes altres circumstàncies.

El novè és sobre el seu polifacetisme, els seus diferents vessants, perquè se’l coneix com a cantant o autor de cançons, però també era, entre altres, articulista. Ell inicialment volia ser periodista, però per motius econòmics va haver de deixar la universitat abans d’acabar els estudis, però sempre ho ha tingut al cap. Ha anat fent articles en revistes de folklore que s’han traduït. Hi ha, per exemple, un parell de llibres ben gruixuts d’articles seus sobre música, però també sobres temes socials. Era una enciclopèdia vivent quant a cançons tradicionals nord-americanes. El folklore nord-americà és molt ric perquè té diferents influències, com l’escandinau, l’asiàtic o el centreeuropeu. Un altre vessant seu és el de cineasta, i com que moltes cadenes de televisió li prohibien actuar i alhora la televisió era molt bona per a difondre música, va muntar un petit estudi on convidava cantants coneguts i desconeguts. Feia uns programes d’una manera molt precària i els venia a petites emissores de televisió. També tenia el vessant ecologista: cap a finals dels seixanta vivia a prop del Hudson, un riu molt contaminat, i va engegar una campanya en defensa del medi ambient a la qual es va sumar moltíssima gent.

Tota la seva vida desplegada en l’exposició.

Exacte. Bé, encara queden els plafons 10 i 11! El desè és sobre Pete Seeger a Catalunya, és a dir, un petit resum de les vegades que ha vingut aquí. Crec que hi ha gent que, d’alguna manera, amb bona voluntat, ha mantingut vives les seves cançons. I l’onzè és un que jo recomano especialment a tots els polítics, perquè són les seves idees, és a dir, declaracions seves sobre com es poden resoldre els problemes de la societat.

Seeger té molt d’interès en les cançons populars, oi?

Sí, sí. Per cançons populars entenem les tradicionals, però també les que pel seu contingut, ràpidament, la gent es feia seves. Durant molt de temps hi va haver la discussió sobre si la cançó era folk o no era folk, mot que en anglès vol dir ‘poble’. Pete Seeger sempre va rebutjar aquesta controvèrsia, perquè ell creia que qualsevol cançó era popular si la gent se la feia seva i si la cantava, fos per un motiu de joia o de protesta.

El seu compromís li va portar problemes.

Quan ell va començar la seva carrera musical als anys trenta, les idees comunistes ja s’anaven escampant. Però què és el que succeeix? Hi ha la Segona Guerra Mundial, en què l’URSS i els Estats Units col·laboren contra el nazisme. L’URSS desenvolupa la bomba atòmica, i hi ha la guerra de Corea. Als Estats Units hi ha un sentiment anticomunista, i ve el maccarthisme, que és una caça de bruixes de tots els que poden ser perillosos per a l’Estat perquè tenen idees comunistes. És aleshores quan a Seeger, i a més cantants progressistes, se li van tancant cercles. Hi ha un comitè que el crida a declarar per a preguntar-li sobre les seves idees i s’acull a la primera Esmena de la Constitució. Era una opció contestatària, era plantar cara i dir: “Vostè no té dret a preguntar-me, jo puc cantar per a qui vulgui.” El tribunal va entendre que això, efectivament, era plantar cara i el va condemnar a la presó. Va anar recorrent aquest veredicte durant anys, però fins que no se li va aixecar la pena va estar molt de temps en què va estar a punt d’ingressar a la presó. Tot això per no parlar d’altres problemes que havia tingut, com que a principis dels anys cinquanta, quan tenia dues filles, havia de marxar sovint de casa per qüestions laborals i estava setmanes i setmanes sense tornar-hi.

Quina va ser la primera cançó que va sentir de Pete Seeger?

Probablement va ser ‘No serem moguts’, a la universitat, quan venien els grisos.

Per a acabar, fem una crida als lectors perquè participin en aquest tribut a Pete Seeger.

Els qui el coneixen segur que el recordaran i n’aprendran coses noves, i per als qui no el coneguin és un bon moment per a fer-ho. A Internet hi ha moltíssima informació, i fins i tot posarem algunes recomanacions de pàgines web on buscar-ne més. És molt satisfactori que això es faci; tard, però que es faci, i a més a més, aquí, a Reus.