Titot (Brams): ‘El que fem és despertar emocions col·lectives com la solidaritat i l’esperança’

El passat mes de maig el grup berguedà Brams va publicar el seu tretzè disc, titulat ‘Demà’. Un títol que, segons Francesc Ribera, Titot, no només resumeix el context de les cançons que inclou, sinó que és sinònim d’esperança, llum i d’un nou dia. Elements engrescadors de Brams quan compleixen vint-i-set anys de vida com a grup. El seu estat d’ànim segueix sent enèrgic i optimista, perfecte per a “seguir despertant consciències col·lectives”. 

‘Demà’ s’ha enllestit gairebé tot en una casa a les Valls d’Àneu (Pallars Sobirà) i ha estat produït per un dels membres de Brams, David Rosell (guitarra). El resultat ha estat un disc en el qual predomina la sensibilitat social i les noves sonoritats, i que “intenta respondre a una actualitat sovint massa accelerada”, segons Titot. Parlem amb ell sobre aquest treball discogràfic i altres aspectes que cal conversar aprofitant la seva presència. 

Et començo preguntant sobre la salut de Brams després de vint-i-set anys de vida.

Bé, de salut bé, perquè també es tracta de contextualitzar. No pots pretendre portar la mateixa dinàmica de treball de temps enrere, quan teníem menys obligacions tots plegats, vivíem tots al mateix poble, ja quedàvem a la tarda per a fer el cafè, potser estàvem tota la tarda junts i dues hores d’aquelles anàvem a assajar o fer cançons. Ara la situació és molt diferent en l’àmbit laboral, familiar, estem tots en pobles diferents...; per tant, sempre que assumim això i ho integrem de la millor manera possible, no tindrem problemes de salut. Tindríem problemes de salut si en aquests moments intentéssim fer el mateix que fèiem en aquella època. 

Us podeu considerar una mica promotors del fenomen de rock combatiu, no?

Sí. Bé, quan vam començar hi havia altra gent. Potser sí que és veritat que ens hem anat quedant més sols. Quan vam començar nosaltres també començava Inadaptats, i al cap de poc també va aparèixer Obrint pas, que també són els referents d’això. Bona part del que apareix ara se’n va cap a altres cantons. Nosaltres vam fer el que hem fet sempre. Quan ens hem volgut reinventar ho hem fet amb altres grups: jo estava amb Mesclat, amb Dijous Paella, el David Rosell també amb Dept i Mesclat... Tothom ha tingut altres coses quan les ha volgut fer. Llavors, quan ens hem trobat, hem pensat que no tindria sentit tornar després d’uns anys d’aturada per a reinventar el grup. Sí que intentem adaptar-nos als sons que la gent té com a moderns, com a actuals, com a coses que van apareixent i que van formant part de l’imaginari del segle xxi, i no limitar-nos a fer el que fèiem els anys noranta.

Sintetitzant tota aquesta trajectòria de vint-i-set anys en una paraula, podríem trobar, per exemple, ‘compromís’?

Sí, una seria compromís. Nosaltres som un grup que sempre ha pretès estimular els sentiments col·lectius amb les seves cançons. Així com hi ha altres artistes, molts ―potser la majoria―, que el que fan és intentar estimular els sentiments individuals, com la nostàlgia, la por, la solitud, la tristesa, l’amor o el desamor, amb cançons que parlen de situacions o sensacions mitjançant les quals l’oient fa paral·lelismes amb la seva vida, els seus tràngols personals, i d’alguna manera així s’assumeixen, el que fem nosaltres és intentar despertar emocions col·lectives, com la solidaritat, el futur o l’esperança, aquestes coses que no es reben individualment i no es viuen de manera diferent en cada persona, sinó que és una cosa col·lectiva. Per tant, quan estàs parlant del que ens afecta a tots i l’escenari és l’imaginari col·lectiu, poc o molt prens una posició i sempre ens hi hem mantingut. No seria ideologia; podríem dir-ne actitud, podríem dir-ne explicar-nos a nosaltres mateixos la manera com som, però sí que hem estat situats d’alguna manera en l’àmbit de l’esquerra i de l’independentisme. I aquí estem i no tenim ni ganes ni raons per a renegar-ne. 

Parlaves d’esperança. Tens esperança que les coses millorin el dia de demà?

Home, malament, si no! Després de molt rumiar quin títol havíem de posar al disc, i també venint de l’últim disc, ‘Anem tancant les portes a la por’ ―que quan has fet l’etiqueta de Twitter ja t’has quedat sense piulada―, aquí teníem ganes de fer una cosa molt clara, molt diàfana, molt propera, molt directa. Després de buscar molt vam trobar que el que resumia més bé el que havíem fet amb aquestes cançons i el que plantejàvem era una paraula que utilitzem vuit, deu, quinze, vint vegades cada dia, una paraula tan curta i tan quotidiana com és demà. Però, alhora, ens anava molt bé perquè demà és un sinònim d’esperança, però és un sinònim molt lluminós. Demà és just el moment a partir del qual s’acaba la foscor, comença la llum, ens despertem descansats i amb tota l’energia, tenim moltes coses per fer i les pretenem fer. En fi, ens anava molt bé per a explicar el conjunt de cançons. 

Les cançons, doncs, segueixen sent un bon instrument per a lluitar contra els despropòsits. 

Sí, són una manera d’explicar-nos a nosaltres mateixos i d’explicar-nos col·lectivament. I quan aconseguim que hi hagi gent que se sent identificada amb les cançons ―que, com hem dit, són col·lectives―, aquesta identificació és amb un col·lectiu, amb un grup. I això, quan passa en un concert, genera aquests elements de cohesió, de complicitat entre les persones que, d’alguna manera, és el que pretenem. 

Tal com estan les coses i sensibles com sou, potser hauríeu de treure un disc cada mes, no?

Ara és molt difícil fer una cançó i que no et caduqui de seguida. Tu fas una cançó a un personatge, tot i que ens hi hem atrevit en aquest disc ―i no una cançó, sinó dues―, i a aquest personatge li poden trobar un compte secret a Panamà i el paio, desaparèixer del món. Per tant, la velocitat de l’actualitat va a un ritme que complica molt fer-ho. Per això el juliol de l’any passat ens vam tancar deu dies a Isil, al Pallars Sobirà, i vam dir que allà havia de sortir el nucli del que havia de ser el disc. I vam estar de sort, perquè de les deu cançons, nou van ser fetes allà, i tots vam sortir amb les idees clares de per on havia d’anar pel que fa a contingut, lletres... Tothom es va emportar la feina: jo, fer els textos i acabar-los; l’altre, els arranjaments de vent; l’altre, la preproducció i la producció... Vam fer feina individual, però sempre a partir d’una base que teníem clara quina era i que havíem construït allà. 

Trenqueu tòpics, aquells tòpics que es diu que té la gent quan es fa gran. Diuen que la gent, quan es fa gran, es torna molt més domèstica...

Nosaltres no pretenem simular el que no som. Simplement som així i, de fet, no tenim cap necessitat ni de simular el que no som ―que tan joves no ho som― ni de dir “és que ara tens aquesta edat i toca fer això”. I tenir un grup de rock, d’alguna manera, et permet transgredir totes aquestes normes socials que t’obliguen a fer una sèrie de coses, perquè ets en un àmbit normalment més jove i també és una energia que et retroalimenta. Per tant, no tenim aquestes necessitats; estem molt bé. 

Explica’ns com ha anat la confecció del disc. Deies que us vau tancar durant deu dies en una casa al Pallars Sobirà.

Sí, i d’allà va sortir el gruix de tot. Llavors ens vam repartir la feina. Jo, personalment, puc parlar de les dificultats de canvi de xip: ets a l’Ajuntament amb responsabilitats de govern, després vas a casa i escrius. Realment és molt difícil. No he tingut més remei que fotre el camp de Berga els caps de setmana o tres dies entre setmana. Deixar lligades les coses de l’Ajuntament i fotre el camp, perquè era impossible evadir-se de tot el que suposa aquesta responsabilitat i de la gent. Fer el canvi de xip és molt difícil. Al disc ja surt tota la peregrinació que he fet per pobles de la costa i d’interior buscant poder dir: “Vinc aquí a estar quatre dies sol i vull saber com escric en un paper aquesta idea que tinc.” I de vegades han passat tres dies i no n’he estat capaç. De fet, hi ha una carpeta al meu ordinador que es diu Runa 2017 on hi ha trenta-i-escaig cançons que no han estat aprofitades, en diferents fases, algunes només començades, altres concloses. Ha estat generar molta cosa i també llençar-ne molta. Però després ens hem tornat a trobar a l’estudi, cadascú havia fet la seva feina i pràcticament el disc estava fet perquè el David ja n’havia fet la producció enregistrant-lo directament. I després, al final, havent tingut la maqueta, ho hem gravat tots un altre cop, però la producció estava molt avançada.

Deu dies després, però, vau sortir de l’estudi havent complert les intencions que us proposàveu?

Bé, en aquell moment no ho sabíem. Ho podem dir ara, amb perspectiva. Vist amb perspectiva, ara sabem que el que necessitàvem quan vam sortir d’allà era el que en vam treure. Nosaltres ja vam veure que el conjunt tenia una forma i que aquesta forma ―que és el disc, en definitiva― era el que volíem fer. 

Tinc entès que vas canviar la lletra de la cançó 'Cuina' per a ineptes en l’últim moment, és cert?

És una cançó que estava gravada amb una altra lletra, i l’últim dia ja no de gravació, sinó de mescles, que teníem fins a les 12 de la nit, a les 7 de la tarda vaig dir al David: “Escolta, acaba de fer el que hagis de fer. Me’n vaig a fer una queixalada i a fotre’m una birra, i tornaré amb una lletra perquè se m’acaba d’acudir una cosa.” Vam treure la lletra que hi havia i vam gravar la nova. Ens hi vam estar fins a les 2 de la matinada; ens vam passar una mica, perquè l’endemà ell se n’anava a primera hora a l’estudi de masterització, o sigui que era acabar sí o sí. I tot i això, vam apartar la lletra original perquè aquesta nova tenia més sentit en el context i, fins i tot, en la cançó. És molt important no fer cançons que simplement encaixin a la lletra, sinó que la música t’estigui explicant el mateix que la lletra; si no, és molt difícil que la cançó funcioni. 

El disc incorpora cançons amb sons electrònics, el so ha canviat. Això, el seguidor de Brams ho pot entendre?

Jo crec que sí. Ningú no ens n’ha dit res, d’això. La gent ho té bastant interioritzat, perquè és una cosa que la mateixa tècnica permet fer amb més facilitat que abans i amb recursos diferents dels d’abans; per tant, és un avantatge de la tecnologia que abans no hi era, com ho és el Dropbox per a passar-nos fitxers i treballar les cançons. Fas servir una tecnologia que abans no podies fer anar. Abans ho havies de gravar en casset i fer quilòmetres per a portar-lo. De la mateixa manera que utilitzem aquestes tecnologies perquè ara es pot fer i abans no, incorporar elements d’aquest tipus també es fa una mica pel mateix motiu. 

En qualsevol cas, la columna vertebral d’aquest disc segueix sent el rock amb matisos de ska.

Sí. Nosaltres mai no hem presumit de ser un grup d’estil, ni de rock, ni de ska..., bàsicament perquè tampoc no seria veritat del tot, no? Nosaltres sempre hem utilitzat els gèneres musicals com a peces, no com a exercicis d’estil. No ho hem fet mai, simplement a les nostres cançons hi ha elements una mica de tot. Ho tenim en un potet per a anar tirant d’allà, no com una cosa de dir «va, ara farem un ska!», i fas un ska amb tots els elements de l’ska. Jo no tinc present haver-ho fet mai. Quan hem fet cançons en què hi ha hagut contres i una bateria al revés per a fer la contra també de l’ska, també hi ha hagut guitarres distorsionades, no? És a dir, sense buscar un so que recordés aquest estil, sinó utilitzant peces per a fer cançons més personalitzades. 

Et volia preguntar sobre la relació que portes entre la vida política i la música, però ja m’has respost. M’has dit que els caps de setmana intentes escapar-te.

Els que es pot sí, és clar. El fet que el regidor marxi no vol dir que la ciutat s’aturi; per tant, moltes vegades has d’estar igualment amb el telèfon engegat o fins i tot hi ha caps de setmana en què no pots marxar. Simplement, els que es pot, que de vegades no són ni caps de setmana, sinó tres dies en els quals podia decidir anar-me’n a algun lloc que no em recordés gens la quotidianitat per a fugir-ne. Però sí, no és fàcil perquè constantment et venen al cap els mil merders que tens. 

Com és la vida política a Berga?

No és gaire complicada si no toques temes de la Patum. Si toques temes de la Patum, llavors la cosa ja es complica molt. És difícil perquè ens vam trobar amb una situació molt delicada, molt xunga, per dir-ho clarament. Però alhora, molt estimulant. Diguem que ho trobes tan avall que només pots anar amunt. Et permet fer poques coses i desenvolupar poques idees perquè hi ha una situació econòmica molt difícil, però alhora et permet un element de creativitat. Perquè és que si no pots tirar de calés, només pots tirar de creativitat. 

A més, tens el compromís amb Mesclat. Com ha acabat la investigació de la Fiscalia per la cançó ‘El rei vol corona’?

No en sabem res més, no han dit res més. Van dir que ho investigarien. No ho sé, encara deuen estar investigant lletra a lletra.

Doncs millor. A més d’escriure cançons, llibres...?

Ara no, no puc fer res més. De fet, des que vaig entrar al govern municipal pràcticament l’únic que he mantingut ha estat Brams i ha estat molt difícil de compaginar. El tema d’escriure llibres, sort que l’última novel·la la vaig acabar un mes abans de les eleccions, perquè si no, encara estaria per acabar. I tota la dinàmica que portava d’escriure articles en mitjans de comunicació i de fer produccions musicals i espectacles ha quedat a l’espera o tancada perquè senzillament no és possible fer-ho tot. 

Teniu prevista alguna actuació a Reus o pel territori?

Per aquí el més imminent que hi ha és l’Acampada Jove a Montblanc, i hi ha algunes altres coses previstes per a més tard però que em sembla que no surten al web perquè no es poden anunciar. Algunes vegades l’organització ens demana que no les anunciem fins que no es faci la roda de premsa o perquè podria perjudicar algun altre concert relativament proper...

Sí, aquestes coses passen. Vols afegir alguna cosa més en aquesta conversa? 

No. Tot el que tenia ganes d’explicar, m’ho hagis preguntat o no, ho he anat dient. 

Doncs molta sort tant en el disc com en la vida personal!

Gràcies a vosaltres.