Un 'Cyrano' contemporani

La visita de Lluís Homar i el seu 'Cyrano' al Bartrina reusenc havia aixecat força expectació i per a la funció d'aquest passat dissabte al vespre s'ha penjat el cartell d'entrades exhaurides. No n'hi havia per menys, si es té en compte que en l'anterior muntatge que l'intèrpret va fer amb el dramaturg Pau Miró, 'Terra baixa', l'ovació final va ser llarguíssima. Ara, acompanyat d'un elenc en què brilla Aina Sánchez, l'actor mostra un cop més la seva mestria. Menció especial mereix la càlida veu de Sílvia Pérez Cruz, que acompanya i subratlla algunes escenes. 

Un Homar en estat de gràcia

És aquesta una versió retallada, en què tan sols cinc actors fan els personatges de l'original de Rostand. Podria considerar-se d'entrada un defecte de forma, però el cas és que la posada en escena i l'adaptació presentada a Reus suposa un 'Cyrano' contemporani, amb un inici potser un pèl fred però que a mica a mica es greixa i brinda una escena, la de la balconada, simplement deliciosa. Homar, en estat de gràcia, regala el millor dels passatges quan fa d'apuntador del bell (però ximple) Christian. 

En aquest sentit, cal destacar una escenografia senzilla i funcional, que recrea una sala d'armes capaç de reconvertir-se, quan toca, en altres paratges. El passatge final, emocionant i nua, sense artificis, revela a Roxane l'autoria de les delicades paraules que l'amant Cyrano va escriure per a ella anys enrere.

I és llavors quan l'heroi, "que ho ha fet tot, però tot en va", ferit de mort, se sap satisfet en part perquè la cosina la correspon. L'últim gest, per cert, en què Homar es treu el nas, és tota una declaració d'intencions. Un cop d'efecte, l'evidència d'un estil propi, de la "dignitat", tal i com expressa abans del fos a negre. 

En essència, i lluny de les aproximacions de Flotats o Arquillué, posem per cas, Homar imprimeix sensibilitat a l'heroi. Manté, però, la finíssima ironia, i se'ns mostra nu, sovint frustrat per la seva protuberància, però bell.