Una botxina a la família

Un vespre abans del previst, el Teatre Bartrina de Reus s'ha disposat aquest passat dimarts a donar per inaugurada la 12a edició del festival internacional de cinema de la ciutat, el Memorimage. La pel·lícula presentada, 'El pacto de Adriana', revela el secret més incòmode d'una família xilena, en què es descobreix que una de les seves integrants va ser part de la policia secreta de Pinochet i és acusada de segrest, tortura i assassinat. La directora del film, Lissette Orozco, narra en primera persona la gestió de la tràgica descoberta en un exercici que combina la memòria íntima amb la col·lectiva. El context actual a Catalunya, a banda, ha fet de la projecció una experiència emotiva per a l'audiència. 

D'ídol a criminal

La 'Chani, tieta d'Orozco, havia estat sempre un model a seguir a la família. Culta, independent i viatgera, res feia pensar que anys enrere hagués estat una botxina que entre tortures sopava amb ambaixadors i militars franquistes. El film recull els testimonis directes dels fets, i segueix les passes en el procés de recerca de la jove directora. A poc a poc, les dades recopilades i les veus que la van envoltar al passat evidencien que amaga la veritat, tot i reiterar un cop i un altre, a través de xats via Skype, que mai es va veure involucrada en les tortures als enemics polítics de la dictadura. En aquest sentit, és especialment colpidor (i actual, si l'anàlisi es trasllada a l'actualitat a l'Estat) que els nostàlgics dels règims se senten impunes i protegits. 

El gran encert de 'El pacto de Adriana', amb tot, és que no jutja. Exposa els fets de manera lenta, a mesura que Orozco reuneix proves i els testimonis dels altres integrants de la policia secreta, i els comenta amb la 'Chani', que amagada a Austràlia els nega un cop i un altre. De què fuig, si diu que és innocent?, es pregunta la directora. El clímax emocional del film ens depara una última conversa entre neboda i tieta, en què aquesta es treu la màscara i treu a la llum una dona autoritària, capaç de manipular i negar l'evidència, tot fent-se passar per la víctima. Per a Orozco, el perdó pels crims potser és possible, però sembla ser que el que no tolera és la mentida. Després de passi, és més, s'ha fet saber que Orozo i la 'Chani' no es parlen des de la fi del rodatge. La justícia, per cert, encara ha de resoldre el cas. 

Posteriorment a la projecció s'ha produït una conversa entre el director artístic del Memorimage, Daniel Jariod, i el productor executiu del documental, Benjamín Band. Aquest ha reflexionat sobre el sord i cec domini de determinades elits amb la repressió com a eina de control. "A Xile, la dreta sempre ha demanat mirar cap endavant i deixar enrere el passat i la memòria. Per contra, altres reclamen que res s'oblidi", ha dit. Una estratègia que ens és familiar, a l'Estat.