Un dels costums més reiterats de la nostra ciutat és l’altíssima capacitat de dividir qualsevol iniciativa que podria haver estat comuna, compartida per un bon nombre de gent. A Reus, si sorgeix, posem per cas, una agrupació per a la protecció de la tonyina roja, al cap de poc patirà alguna escissió i, en conseqüència, en tindrem dues, d’agrupacions. Això també té la seva part positiva, com la de demostrar que els reusencs acostumem a ésser persones amb empenta, amb imaginació –però, i aquest és el contrapunt negatiu, també molt propenses a la confrontació endògena.
Tenint en compte aquestes particularitats tan nostrades, no és freqüent que es produeixi el que han aconseguit cinc entitats excursionistes de la ciutat -val a dir que, per ara i tant, amb força èxit-: dur a terme una iniciativa conjunta amb projecció -malauradament relativa- a tot el país. Considero imprescindible, abans de continuar, de deixar clar que el meu país, geogràficament, culturalment i sentimentalment parlant, és bastant més ampli i divers que el territori que abasta la proposta que ara 'il·lusiona' enormement una bona part de catalans.
La iniciativa de què parlo és l’organització de la 46a edició de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Un projecte, aquest, iniciat un ja llunyà 1968 i que té com a objectiu que el món de l’excursionisme efectuï una sempre necessària reivindicació d’aquesta llengua catalana que es parla en un territori força extens de l’actual estat espanyol i, també, en altres dos estats de la U.E., i clar, a l’estat Andorrà.
Una llengua que és un patrimoni de l’estat en què vivim i del qual tenim document d’identitat i/o passaport, un patrimoni que aquest estat -Espanya- no demostra tenir gens d’interès a reconèixer, com bé ho demostra potenciant -per contrarestar allò que és cert- l’existència d’'idiomes' tan rigorosament acadèmics com ara una pretesa llengua extremenya o la llengua colombina. Que em disculpi el possible lector, perquè de fet volia escriure 'lengua valenciana' o 'lengua balear' o això encara més imaginatiu, i ofensiu, del 'lapao'.
D’això tracta -de mantenir viva la llengua catalana- aital esdeveniment anual organitzat per gent a qui ens agrada la muntanya, és a dir, el nostre país, i respectem la nostra llengua, és a dir, la nostra cultura. I ni que a alguns els pugui semblar una mica antiquat i naïf -llegiu, si voleu, infantívol, innocent-, això del manteniment de la flama de la nostra llengua, cal deixar clar que és una manera bastant evident d’expressar els nostres sentiments.
Doncs bé, a la nostra ciutat, aquestes entitats que podríem dir que, en el dia a dia, es fan la competència -cosa que no implica necessàriament fer-se la traveta, sinó competir per millorar-, han treballat plegades i estan aconseguint mobilitzar força gent en aquest propòsit que culminarà el proper dia 23 de febrer, en què és d’esperar que s’ompli de reusencs el simbòlic monestir de Montserrat -simbòlic fins i tot per a un descregut, per òbvies raons, com qui això escriu.
Una cosa, però, m’ha cridat l’atenció en les activitats fins ara realitzades: les significatives absències de determinats polítics, activistes, opinadors i prohoms culturals locals -fauna diversa, en resum- d’allò que en podríem anomenar entitats tòtems de l’actual procés sobiranista, tals com Òmnium Cultural, la dita Assemblea Nacional Catalana, la plataforma unitària de Reus pel dret a decidir, i etc.etc.etc.
És comprensible que algunes d’aquestes entitats aprofitin tals actes per recollir signatures en favor d’una opció política determinada i clara com ho és la independència, car és de suposar que bona part dels assistents als actes referits seran partidaris de tal opció, però també seria desitjable que aquets promotors i predicadors de la nova pàtria catalana que ens ha de fer més lliures i pròspers demostressin una mica -només una mica- d’interès per la situació de la llengua als departaments de l’estat francès de parla catalana, o sigui, de la Catalunya Nord, o per la problemàtica dels esportistes catalans quan es troben en l’entredit de competir o no en la selecció espanyol; per posar només uns pocs exemples.
I com que en aquestes col·laboracions que amablement em publiquen es tracta d’opinar, aquesta opinió l’expresso en el sentit d’afirmar que, si tant de nou patriota tingués real consciencia del país on vivim, en totes i en cadascuna de les activitats fetes fins avui, els aforaments dels locals no haurien estat suficients, i els autobusos desplaçats des de Reus a Prada de Conflent haurien superat en escreix el tres vehicles assolits. Ah, però sí que he de reconèixer que quan l’acte porta personatges de la talla –i no ho dic amb cap malèvola intenció- de Màrius Serra, aleshores el recinte és ple a vessar; aquí sí que n’hi vaig veure uns quants, d’aquests que reclamo.
Alguns que no som, ni serem, independentistes, des de fa molts anys, en ben poques ocasions ens hem estalviat de participar en activitats de reivindicació de la llengua i del país, perquè considerem que tan elevats conceptes no són únicament una qüestió d’estats i de fronteres. Al contrari, pensem que això dels estats i de les fronteres, quan es justifiquen cercant bàsicament el que ens separa dels veïns o per qüestions econòmiques, solen ésser uns magnífics instruments de poder per carregar-se drets socials, polítics i culturals dels ciutadans i, així, continuar mantenint les seves sempre privilegiades posicions, a costa del que sigui, tot expedint -per tenir content, i enganyat, aquest ciutadà- carnets de bons patriotes d’aquí (catalans) o d’allí (espanyols).
Ramon Salvat és responsable polític del PSUC Viu a les comarques tarragonines.
