Divendres, 29 de Març de 2024

De la miopia del PSOE a la intel·ligència del PP

04 de Febrer de 2014, per Fidel Gangonells

Sabut i repetit és que el PSC es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 amb un programa on podem llegir aquest compromís: "Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat".

També sabem, però, que aquest compromís es va començar a aigualir molt aviat; així, en el debat d’investidura, Pere Navarro deia: "El nostre partit no posarà̀ pals a les rodes, cap ni un (...) El PSC s’abstindrà̀ en totes i cada una de les votacions que afectin aquest tema durant tota la legislatura".

A partir d’aquí, el PSC va anar allunyant-se cada vegada més dels camins que havien de dur a la consulta, de manera que va anar incrementant les seves exigències davant els altres partits que s’esforçaven per incorporar els socialistes al procés, atesa la seva importància i significació en el mapa social i polític català.

Tot amb tot, durant el temps que portem de legislatura han navegat fent una espècie de ziga-zaga; sens dubte, la situació era difícil de gestionar i les opinions dins el partit eren prou controvertides. En aquest context, cal esmentar que en diferents ocasions, com tots sabem, hi ha hagut trencament de la disciplina a l’hora de votar, tant al Parlament com al Congrés.

Hi ha, al meu entendre, un moment clau en tot el procés: Granada. Allà, Pere Navarro defensa davant el PSOE la seva proposta federalista. La majoria dels assistents no combreguen pas amb les tesis del Primer Secretari del PSC, però finalment l’aplaudeixen amb generositat. Pere Navarro, s’emociona... i s’ho creu. (Jo no m’he dedicat mai a la política, però sóc d’un parer: quan els contraris als teus arguments t’aplaudeixen, no et posis content: és molt probable que no els hagis  pas convençut; al contrari, preocupa’t: segurament t’aplaudeixen perquè et saben domesticat.)

Pere Navarro, per tant, anava posant distància amb el dret a decidir i cada dia era més del PSOE i menys del PSC. I aquí és on es manifesta, per a mi, la miopia del PSOE/PSC. Dins el partit socialista català hi havia una gran transversalitat pel que fa a la qüestió nacionalista, gestionada satisfactòriament pels diferents responsables que, si calia, negociaven discretament amb els “barons”; els dirigents actuals, no ho han sabut fer. PSOE/PSC sabien –o havien de saber- que un posicionament espanyolista al nivell del PP o d’UPyD faria que el partit s’esquerdés. El PP ha pogut esgrimir el seu anticatalanisme sense conseqüències electorals, senzillament perquè el partit de Camacho no té un sector catalanista; el PSC, en canvi, sí que el té (o el tenia).

Potser els socialistes han fet una adaptació d’aquella frase que s’atribueix a Calvo Sotelo: "Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad", canviant, és clar, “roja” per “del PP”. Sigui com sigui, la qüestió és que, si ens basem en el seu posicionament, no han valorat gaire la importància que tenen els vots catalans respecte de les possibilitats de tornar a la Moncloa, i, electoralment, poden pagar molt car el seu espanyolisme sense concessions.

El PSOE ha tingut, tradicionalment, dos feus bàsics per a poder governar: Andalusia i Catalunya. A Andalusia, el socialisme té greus problemes pel cas dels ERO, uns problemes que afecten també la UGT i que ja han tingut conseqüències polítiques per a dirigents històrics (Chaves, Griñán). No se sap mai, però tot plegat pot comportar una pèrdua de vots que anirien a Izquierda Unida i PP. I a Catalunya, el risc de trencament del PSC és considerable i real, però això no és el més important: el més important és la presumible pèrdua de vots, al marge de les solucions internes que trobin als problemes de partit. Aquesta ziga-zaga de la que he parlat els pot fer perdre vots espanyolistes (hi ha hagut un transvasament important a C’s) i catalanistes.

De manera intel·ligent, segons el meu pensar, el PP ha sabut sumar el PSOE al front antisobiranista. Fa molt pocs dies, per exemple, Elena Valenciano, Vicesecretària General del PSOE,  deia que la resposta del seu partit a la petició d’autorització per a la consulta feta pel Parlament català seria “un ‘no’ como una casa”. I és que al PP li va meravellosament bé que el PSC s’esberli: ells saben perfectament que amb una pèrdua de vots a Catalunya (més que probable) i a Andalusia (possible), el PSOE trigarà anys –potser dècades- a tornar a tenir possibilitats de governar. Amb aquesta estratègia, els populars s’asseguren mantenir-se en el govern per molt de temps. Potser hauran de demanar ajut al partit de Rosa Díez, però no sembla que hagin de tenir problemes per a aconseguir-lo: només els exigirà que collin encara més els nacionalismes perifèrics i que reforcin –també encara més- l’espanyol.

Resumint: jugada mestra dels populars. Escac i mat!

Com a catalans, però, caldrà veure si aquesta situació ens afecta... o és una qüestió interna del país veí.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

IMMA  06 de Febrer de 2014

jo crec que la posicio de PEC estat ben meditada

crec que la posicio del PSC no el referendum aqui ha Catalunya li pugui restat alguns vots aqui a Catalunya hi no estic segura que puguin ser molts, els guayara el PSOE resta d'Espanya en aqueste estrètegia