Abans de la popularització de la rentadora, els safarejos formaven part de la geografia urbana de la majoria de poblacions catalanes. La bugada era cosa de dones i les mans que rentaven la brutícia de la roba sempre femenines. Potser per aquest motiu, avui són poques les ciutats catalanes que conserven en bon estat de conservació exemples d'aquests equipaments singulars i que fan una política activa de memòria sobre un procés domèstic feixuc que generacions de dones van realitzar en espais comunitaris urbans: els rentadors.
Fins i tot, la llengua, memòria col·lectiva del que som i vam ser, es conjura amb aquest oblit. Malgrat que la bugada fa temps que és una tasca privada i individual, l'expressió "fer safareig" és plenament vigent com a sinònim de la crítica i la xafarderia que s'exercia en aquests espais.
Amb excepcions puntuals com la veritable indústria de les bugaderes d'Horta de Barcelona, continua pendent a moltes ciutats la reivindicació dels rentadors com a espai de feina de les dones, com a sortida laboral de bugaderes i encarregades, com a indret d'aprenentatge de les feines domèstiques i, sobretot, com a un dels escassos lloc de relació de dones fora de l'àmbit domèstic.
Elles, que no podien anar a fer la tertúlia al cafè ni a la barberia com els homes, tenien els rentadors com a lloc de trobada, informació i amistat. Malgrat el fred, el xivarri, les incomoditats,...als safarejos les dones cantaven, quan eren criatures jugaven i feien entremaliadures i, en entrar a l'edat adulta, s'explicaven les coses del seu dia a dia.
Amb l'arribada de l'aigua corrent a la majoria de les cases i la introducció paulatina de les màquines de rentar a les llars, els safarejos es van convertir en espais obsolets a totes les ciutats i pobles i es va iniciar la seva degradació, primer, i més tard una mala entesa modernitat els va fer desaparèixer de la fesonomia urbana.
El cas de Reus és il·lustratiu del que ha passat en les darreres dècades a moltes altres ciutats. Mentre que fins a meitat del segle XX les reparacions dels rentadors són constants per garantir el seu bon funcionament, escassos anys més tard ja s'havien convertit en espais innecessaris. D'aquesta forma, i seguint amb el cas de Reus, el 1974 l'Ajuntament va decidir tirar a terra els penúltims rentadors que quedaven a la ciutat, els del camí de Tarragona, i va cedir els terrenys que ocupava per construir una llar de pensionistes, necessitat que devia estar més d'acord amb el signe del temps que es vivien.
Durant gairebé 20 anys, els darrers rentadors de la ciutat, els del barri del Carme, van sobreviure a un tancament anunciat i segurament es van anant salvant a causa de la cíclica sequera que vivia la ciutat que els feia una mica més necessaris. Definitivament, l'ajuntament efectuà el tancament el 1993 a causa de la manca de parroquianes i la degradació evident de l'espai.
Si alguna persona a principi dels noranta li hagués explicat a la darrera encarregada d'aquests vells rentadors, Maria Vallverdú, persona que vivia de la voluntat de les escasses usuàries que el març de 2011 aquests safarejos tornarien a obrir no donaria crèdit a les seves paraules.
El final feliç pels darrers rentadors de Reus, però, ha trigat gairebé dues dècades. L'espai -que corria un veritable perill de desaparèixer pel seu abandonament- està a punt d'inaugurar-se el proper mes de març com a seu del Casal de Dones de Reus, iniciativa inclosa en el projecte de la Llei de Barris que s'està desenvolupant en aquesta àrea de la capital del Baix Camp. Es tracta de la reconversió dels antics sarafejos del segle XVIII en un espai de ciutadania de les dones del segle XXI: amb sala d'exposicions, aules, biblioteca, sales de reunions, terrassa, etc...
Tant de bo, l'experiència dels rentadors del Carme serveixi perquè a altres indrets es recuperi un espai històric i singular de les dones present a moltes poblacions.
