Pep Claròs 05 d'Agost de 2016
Expliqueu tota la historia d'en Toda
Està molt bé tot això, però el senyor Toda va tenir també una història fosca que també haurien d'explicar-nos tots els erudits reusencs
-
Bust d’Eduard Toda, per Agustí Querol
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
L’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler, al volum pòstum ‘Comentaris sobre llibres i autors’ (1947), ens diu que Toda, “físicament, quan era jove, era un xicot molt hermós, una mena d’Alfred de Musset, però viril, ple de moviments i de vida, de cabell ros i rinxolat, ulls blaus”. L’historiador selvatà Eufemià Fort i Cogul, a ‘Eduard Toda, tal com l’he conegut’ (1975), en parlar del moment en què el reusenc arribà a Macau com a vicecònsol, el 1876, quan tenia vint-i-un anys, explica que “Toda, de jove, era discretament ros, cosa que llavors era una qualitat física estimable, d’aspecte atractívol i de gran simpatia” i que el cònsol de Macau –en una carta tramesa a la seva esposa aquell mateix 1876– qualificà el seu nou ajudant de “ben plantat i gallard”, tot explicant que quan feia vuit dies que Toda era allí “s’hi havia guanyat ja moltes simpaties entre la societat consular i colonial”.
Quan va exercir a Egipte el càrrec de vicecònsol al Caire, entre 1884 i 1886, ja era una mica més gran però sembla que mantenia o que fins i tot havia augmentat el seu atractiu personal. Del seu ‘Dietario de viages’, que vaig publicar íntegrament l’any 2008 –i que podeu trobar quan aneu al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca per a veure l’exposició ‘Eduard Toda i Güell: de Reus al món’– extrec aquestes notes corresponents a l’any 1885 (hi corregeixo els accents):
“Sakara. / He fet duas visitas a la necròpolis memphita, quedantmi en la primera 4 dias y tres en la segona. [...]. / La segona expedició fou feta en companyia de Brugsch bey, sa filla Anita, lord Abinger, un escocès y yo. Partírem los quatre lo dia 27 febrer 1885, retornant lo 2 de mars. / Vegé las antiguetats de nou y ’m vaig dedicar a la cassa. Anita Brugsch, joveneta de 18 anys, bonica, hermosa d’ulls de foch, tingué… res, lo diable que li picà al cor. Lo dia 1 a las quatre de la tarde, trobantnos los dos ajeguts sobre l’arena dintre la tomba de Ptah Hotep, aplana la fina sorra ab la mà y m’hi escrigué simplement que m’estimava. = Je t’aime. = / Mes tart entràvam en la piràmide de Hunas, y al temps que li prenia una mà pera guiarla en la estreta galeria, ab l’altra vaig apretar son negre cap y sa rosada cara. / ¡Pobreta! Tornà de mal humor, pensant ab rahó que una de sas ilusions, la millor potser perquè és la primera, tant sols durà dos dias. Amor romàntich nascut sota las llosas s’un sepulcre y abandonat en las planas del desert de Líbia. / No fou abandonat tant prompte; seguí en lo ball de la Legació francesa la nit del 12 de mars al Caire. Me digué que sols volia ballar en mi y nostras mans parlaren més que la boca. ¡Pobre nena!”
També succeïda en aquella època és l’anècdota que el mateix Eduard Toda explicà a l’article ‘Las bodas de Eramuy. Estudi de costums llevantinas’, datat a Alexandria el 26 de maig de 1885 i publicat a la revista barcelonina La Renaixensa el 29 de juny. Toda hi descriu un casament al qual assistí mentre era a Egipte, convidat per un siri anomenat Avrosaki, amb una certa posició als país del Nil i pare del nuvi (de nom Farid). La invitació comportava que el vicecònsol hi assistís amb el seu uniforme de gala. Transcric –corregint només els accents– els paràgrafs finals, referents a la festa immediatament posterior a l’enllaç:
“La cerimònia fou curta i solemne. Rica corona de plata incrustada de pedrerias passà successivament del cap de Eranuy al de Farid, semblant dependre de tal acte tota la virtut del Sagrament. Després los sacerdots aixecaren un chor, se uniren a sas veus los que sabian cantar la tonada, acabant la solemnitat ab las felicitacions que en tals cassos se acostuman a donar per tot arreu, y ab los crits desafinats de las donas que durant cinch minuts convertiren aquell saló en un concert de bruixas. / Alguns estrangers comensàvam a dir prou de la festa y volguérem retirarnos. Per tota resposta l’amo de la casa manà tancar las portas, aixís forsantnos a quedar fins al cap devall de tot. La nova desposada se sentà en lo sofà de la sala y devant d’ella comensaren a desfilar tots los convidats. A uns responia sols ab lleugera inclinació de testa, mentres que per altres, sens dupte considerats de més importància, s’aixecava y’ls extenia la mà. ¡Pobre noya! Aquella mitja hora llarga de exposició degué ser per ella un sigle de tortura. / Fatigat per lo molt temps que estava en peu y renunciant al impossible de trobar una cadira, vaig possessionarme de un reconet adoptant la manera apresa en lo Japó de sentarme sobre’ls talons, postura que no és del tot incòmoda però que per lo atrevida que apareix a simple vista en un saló europeo faria riure als homes y fugir a las senyoras. Allí me sorprengué lo moment del banquet, donat sense menjador, ni taulas, ni res. Criats aràbigs anavan passan grans safatas plenas de tota sort de llepolias, de las quals no’n faré la llista perque fóra massa llarga. Sols diré que de tot vaig pendre, arrenglerant a mon costat los gots, las copas, las tassas, los paquets de dolsos, que venian succehintse sens parar un instant. Al cap de cinch minuts hauria pogut posar tenda de confiteria.
Però no tenint cap predilecció per aquest ofici, després de una altra hora vaig pensar en ocuparme seriament de la manera de sortir de allí. Com diversió me pareixia massa llarga y ademés creya fer flach servey als novis quedantme més temps en sa morada. Vaig lograr mon objecte no sens sentir algunas protestas, y quan los músichs de la escala tornaren de nou a regalarme sos acorts a la sortida, fins me semblà que s’havian afinat. / A tots perdono de cor, los que si satisferen ma curiositat foren també causa de un martiri de sept horas; però no m’agafaran may més en semblants festas. Ja en tessis general sempre he cregut que es broma de gust duptós assistir al matrimoni de ningú, però dels llevantins ne fugiré com la rata fuig del gat.”
La tercera anècdota és extreta de l’entrevista ‘Eduard Toda i Güell, el Restaurador de Poblet, a Barcelona’, signada per Josep Barrilon i publicada al diari barceloní La Publicitat, el 6 d’octubre de 1935:
“No em plauen els homenatges. Tant és així, que quan era cònsol en una ciutat d’Egipte vaig haver de donar acolliment a una seixantena de jueus espanyols, els quals volgueren regraciar-me el que havia fet per ells dedicant-me un banquet. Em comunicaren la data de l’homenatge per escrit, bo i dient-me que hi concorregués amb el vestit de cònsol per tal de donar-hi més lluïment. / El dia de la festa jo sortia cap al Caire. Vaig excusar-me d’assistir-hi amb una carta. Però els vaig enviar, dins uns capsa, el vestit d’uniforme...”
Etiquetes:
