Cookie control
Dijous, 22 d'Agost de 2019

Anècdotes d’Eduard Toda a la Xina

14 de Juliol de 2016, per Jaume Massó Carballido
  • Medalla concedida a Toda pel virrei de Canton, cap al 1880

     

La vida llarga i extraordinària de l’advocat, cònsol, numismàtic, escriptor, egiptòleg, historiador i gestor patrimonial Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941) sens dubte va donar ocasió per a un bon nombre d’anècdotes prou interessants. Tot seguit en transcric dues que van ser difoses per Toda, la primera directament i la segona per mitjà d’un conegut periodista i escriptor.

Com deia, la primera fou dictada per Eduard Toda al volum 'Discurs presidencial dels Jochs Florals de Barcelona. Any mcmxxvii', publicat a la ciutat comtal aquell mateix any 1927. Hi descriu una curiosa trobada amb un altre reusenc, quan Toda treballava com a vicecònsol a Canton, a la Xina, els anys 1878-1880 (hi normalitzo només els accents gràfics i els guions):

“Passat algun temps, anava a Canton, primera residència comportant l’exercici de la jurisdicció civil i criminal sobre’ls súbdits espanyols. Y no va trigar gayre a presentar-se’l  primer cas judicial de ma carrera. Una tarda’l cap de policia, vell mariner de guerra enviat de Filipines, vingué a dir que les autoritats xines havien detingut y conduhien un súbdit espanyol acusat d’haver ferit a un indígena. La notícia’m feu saltar, perquè senzillament no hi havia llavors cap nacional a Canton: però replicà l’agent que’s tractava d’un mariner desembarcat lo dia abans d’una fragata americana, la Mary Jane, arribada de Califòrnia. A mes qüestions de quin era’l nom del detingut y com se trobava en lo vaxell americà, respongué l’agent qu’era impossible de moment tota averiguació ja que estava tan borratxo que no podia parlar clar ni tindre’s dret en peu. / Fou necessari aplaçar les investigacions, y l’home quedà tancat dormint la mona en una petita cambra habilitada com a presó. Al matí següent, comparegué’l criminal. Era aquest un home d’una sexantena d’anys, presentant-se brut, descals, espitrerat, avergonyit d’ell mateix, baix lo cap y no gosant axecar la vista que tenia clavada a terra. Creguí deure començar per fer-li sentir la imprudència de sa conducta comprometent lo bon nom de nostra nació [sic] y la tranquilitat del país, y l’home res digué ni gosà mirar-me la cara. Llavors se desenrotllà la escena següent en lo diàlech començat per mi y descrit tal com passà. /  –¿Cómo se llama V.? / –José Alimbau. / –¿De qué provincia es V.? / –De Tarragona. / –¿De quin poble sou? / Al sentir lo català l’home saltà materialment com si hagués rebut una sacudida elèctrica. Refeu sa moral, axecà’l cap y respongué: / –De Reus. / –¡De Reus! vaig replicar. ¿Y de quin carrer? / L’Alimbau ja no respongué a ma pregunta. Me mirà de fit a fit, y acompanyant-se d’una exclamació massa típica de la terra, que no pot aquí consignar-se, digué ab accent convençut: / –¡Ja deu ser de Reus vostè també! / Aquí acabà la indagatòria, lo procés y tot. Lo home que havia gaudit y perdut cert benestar a Califòrnia, embarcà en la fragata americana treballant son passatge per a acostar-se a Manila hont pensava trobar un queviure. Era músich excelent, concertista de guitarra a la qual puntejava les òperes italianes dels millors mestres. De sa vida anterior sols digué que jovenet havia dexat Reus per rahons de família l’any 1845, havent des de llavors viscut al estranger. Vaig buscar-li colocació en un moll de sucre de la Pampanga, y als pochs anys m’avisaren que havia mort. / Al reveure mon poble, retorn[at] de Xina, fou fàcil averiguar la història d’aquell home. No’s deya Joseph Alimbau sinó altre nom, y havia fugit després de donar mort a sa muller ab una agulla espardenyera. Gelosia que no semblà infundada, fou causa d’aquell crim.”

La segona és extreta del llibre 'Un senyor de Barcelona', redactat per Josep Pla a partir de diverses entrevistes amb Rafael Puget. La primera edició en català es va fer a Barcelona, l’any 1951. El text que he seleccionat és a la p. 285 de la sisena edició (1977):

“Eduard [Toda] em contava sovint coses de la seva vida. L’estada a la Xina li havia deixat un record molt precís. Em descrivia els viatges que amb altres membres del cos consular havia realitzat pels enormes rius d’aquell imperi immens. Viatjaven en grans barcasses convertides més o menys en yachts a la vela. Les vores dels rius estaven infestades d’una tal quantitat de bandits i pirates que el Govern els havia donat el dret de disparar sobre qualsevol xinès que s’acostés a l’embarcació amb un posat equívoc. “L’anarquia era indescriptible. Els atacs constants de què érem objecte ens obligaven a disparar. Eren com si fossin cocodrils. Si no ho haguéssim fet, ens haurien devorat com aquell qui menja un préssec. Un xinès valia, llavors, pràcticament res. L’alimentació diària d’un d’aquells éssers humans, valia, en aquella època, dotze o tretze cèntims. Així i tot, aquells viatges fluvials eren perillosos; els cònsols havien d’estar constantment parapetats i rifle en mà, perquè els xinesos estaven sempre a la que salta.” / Durant els llargs anys que Toda visqué en aquell país, s’alimentà exclusivament de pollastres rostits, ous passats per aigua i aigua mineral. La higiene, la salubritat, eren inexistents. A vuitanta anys, encara es queixava del paludisme que hi contragué en la seva joventut.”

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics