Divendres, 25 d'Agost de 2017

Autodeterminació i independència a Guinea Equatorial (1968)

21 d'Agost de 2017, per Joan Bofarull Solé
  • Pàgina de La Vanguardia sobre el dret d'autodeterminació del poble guineà

     

  • Porta del llibre 'Els catalans de Guinea'

     

Aquests dies, fa 49 anys del procés que va portar al naixement de Guinea, l'últim país que s'ha independitzat d'Espanya, fins ara. En aquest cas, a diferència dels anteriors, el govern espanyol va reconèixer el dret dels guineans a decidir el seu futur i va organitzar un referèndum democràtic, tal com ens explica Antoni d'Armengol en el seu llibre ‘Els catalans de Guinea’. Repassem aquest procès històric consultant l'hemeroteca de La Vanguardia Española (LVE), fàcilment accessible a internet.

En els tractats de San Ildefonso (1777) i del Pardo (1778), Portugal cedí a Espanya l'arxipèlag de Fernando Poo i el territori de Río Muni, però els primers intents de colonització van comportar la mort de la majoria dels aspirants a colons per malalties tropicals. No fou fins al segle XX que Espanya aconseguí explotar-ne la fusta i les plantacions de cacau i cafè. Els anys 1904, 1924, 1928, 1938 i 1944 va dictar lleis per organitzar Guinea Equatorial com una colònia.

L'any 1955, quan Espanya va entrar a l'ONU, el seu Comité de Descolonització demanava la llibertat de totes les colònies. Però el primer pas que féu Espanya, l'any 1956, va ser la llei de regionalització amb l'objectiu de convertir Guinea Equatorial en una regió d'Espanya, «com si es tractés de la región de Murcia, amb la província d'Albacete inclosa» (Armengol, 2015, 123). L'any 1959 la va dividir en dues províncies, amb la mateixa finalitat. El projecte de llei va ser presentat a les Corts Espanyoles amb aquestes paraules: «Dicho proyecto clausura la gestión colonizadora de España en Guinea (...) nuestros antiguos territorios pasan a convertirse en dos provincias más del Reino, Fernando Poo y Río Muni, cuyo régimen se ajustará a las leyes fundamentales y a la legislación ordinaria del territorio nacional» (LVE, 29-7-1959, 7).

L'any 1963, Espanya va canviar d'actitud: va oferir a Guinea Equatorial una autonomia. El general Franco ho explicava així: «el Gobierno de la nación exploró con gran espíritu de comprensión los sentimientos de los habitantes de aquellas zonas y, tras las oportunas consultas y conversaciones con sus representantes, presentó a las Cortes un proyecto de Ley que diese satisfación a la población de aquellos territorios. Si ellos querían ser españoles, España estaba dispuesta a ayudarles y a defenderlos. Si hubieran deseado separarse, España no hubiera gastado un hombre en retenerles» (LVE, 31-12-1963, 6). El dia 15-12-1963 es va celebrar un referèndum i va guanyar el sí amb un 74% de participació i un 60% de vots a favor (LVE, 31-12-1963, 10).

Per un altre costat, l'any 1967 va entrar en vigor la Ley Orgánica del Estado que, en el seu article 2 deia literalment: «La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión» (BOE, 11-1-1967).

Poc després, les Corts Espanyoles van convocar una conferència per a redactar la constitució de Guinea. La conferència es celebrà a Madrid en dues fases, del 30 d'octubre al 17 de novembre de 1967 i del 17 d'abril al 22 de juny de 1968. Aquesta Constitució es va sotmetre a votació, de manera que si guanyava el sí, Guinea es convertia en un estat independent.

El ministre d'afers estrangers, Fernando M. Castiella, ho va explicar així: «A España le incumbían unas responsabilidades frente a tan ingente realidad (...). España ha querido enfrentarlas con lucidez y sin miedo, en el momento en que hacerlo tiene su valor y no el día en que se viera forzada a ello, vergonzantemente». «España, consciente de su responsabilidad y sintiéndose solidaria con las tradiciones civilizadoras de nuestros mayores, proclamó, sin titubeos, su propósito de aceptar la voluntad libremente expresada por unos hermanos con quienes nos unen lazos de toda clase, pero a quienes no queremos imponer nuestra voluntad» (LVE 25-7-1968, 4).

En aquest referèndum hi van participar els guineans negres, homes i dones, majors de 21 anys. Per tant, no hi van votar tots els espanyols, ni tan sols els blancs que havien nascut a Guinea: «Els blancs, que tant s'havien enamorat d'aquell racó d'Àfrica, on alguns hi havien nascut, a la qual hi havien dedicat els millors anys de les seves vides i hi havien invertit diners i esforços, no tenien cap dret a decidir el futur del país» (Armengol, 2015, 151).

Així doncs, el dret a l'autodeterminació va prevaldre sobre la indivisibilitat de la sobirania nacional, aprovada feia menys de 2 anys. Tampoc l'estatut d'autonomia, votat 5 anys abans, no va esgotar el dret a l'autodeterminació dels guineans. Recordem també que les lleis de 1956 i 1959 havien establert que Guinea no era una colònia sinó part del territori nacional, sense cap règim legal especial. Observem com, en aquest cas, la realitat es va imposar per damunt de les lleis.

El referèndum es va celebrar el dia 11 d'agost de 1968. La Vanguardia ho anunciava a amb el titular «Hoy, referendum en Guinea» i el subtítol «Todo parece augurar un masivo «Sí» a la Constitución»  (LVE, 11-8-1968, 3). De fet, les autoritats espanyoles eren partidàries del sí a la independència. El diari explicava la necessitat del referèndum: «Cuando tantos «ultras» anacrónicos se den cuenta de que España no es en este caso más que el instrumento de la Providencia, la madre que da a luz, alimenta, cuida y protege pero no puede decidir el destino individual de su hijo, comprenderán que toda libertad capaz de robustecer la responsabilidad ciudadana del guineo al borde de su independencia es no sólo conveniente, sino rotundamente efectiva» (LVE, 11-8-1968, 5).

El resultat va ser favorable a la independència. El 22 de setembre es van celebrar les eleccions presidencials i legislatives, i el dia 12 d'octubre Manuel Fraga, ministre d'informació i turisme, va pronunciar solemnement aquestes paraules: «En nombre del Jefe del Estado y del pueblo español, me honro en transmitir los poderes al presidente de la República de Guinea Ecuatorial y a su pueblo». Altres autoritats van fer els seus discursos i «Con el ceremonial de rigor, el embajador de España en Guinea, don Juan Durán Loriga, presentó después sus credenciales al presidente electo. España ha sido, pues, el primer país que ha reconocido oficialmente a Guinea Ecuatorial, en cuya capital dispone ya de Embajada» (LVE 13-10-1968, 8).

Antoni d'Armengol (2015, 134) diu que «El procés autonomista guineà passà molt desapercebut a la península, un silenci facilitat per la censura. És sorprenent el nul interès dels moviments nacionalistes catalans per l'accés de Guinea Equatorial a l'autonomia, del qual -cinquanta anys després- encara no se n'ha fet cap anàlisi comparada, ni tan sols cap referència crítica».

Després de l'autonomia, Guinea va assolir la independència. Potser els nostres intel·ligents lectors trobaran curiós comparar el cas de Guinea amb la situació actual de Catalunya.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital autodeterminació referèndum Guiena Equatorial

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)

Comentaris

agus  25 d'Agost de 2017

mezcla de mentiras

hacer comparaciones entre Guinea y Cataluña, solo puede entrar en mentes retorcidas y folloneras.
No tiene nada que ver una cosa y otra, madre mia que articulo mas en la linea de inculcar medias mentiras
amen.

Reportatges