Carol, un carnaval de mort

Fins fa ben poc, la meva rutina era passar per la rambla de Tarragona cada dia laboral. Potser sona a simplicitat o banalitat, però la grisor que envaeix segons quines zones de la ciutat és d'un catastrofisme absolut que et fa plantejar un futur gairebé tan gris com l'esmentada ciutat.

I a què ve tal fatalisme? Doncs bé, he decidit transmetre, mitjançant aquest escrit i amb una dosi bastant alta de realisme absolut, la problemàtica del col·lectiu més oblidat i marginat de tots els temps: el sense sostre. Però em vull decantar per una història que va succeir fa alguns mesos, tenint en compte que, cada dia hi ha diferents anècdotes, cosa que passarà desapercebuda per a molta gent a causa de la conducció social d'aquestes persones absolutament en qüestió de dies, es deia Carol o, almenys, volia que la coneguéssim per aquest nom.

Un dilluns de febrer, justament quan es va acabar el Carnaval, jo havia tornat a iniciar la setmana laboral, com sempre, i al passar pel caixer que ella havia convertit en la seva habitual estança, em vaig adonar que l'esmentat lloc s'havia transformat en un petit santuari ple d'espelmes i amb un escrit realitzat per una periodista que explicava la trajectòria de la desafortunada indigent. Em vaig témer el pitjor i tampoc calia tenir el gran cervell dels excel·lents detectius imaginaris per arribar a la catastròfica conclusió. Pel que es veu, Carol havia mort tota sola durant l'eufòrica i freda celebració carnavalesca (em recorda, vagament, a la versió cinematogràfica d''Orfeu negre'). No sé qui la trobaria, no sé quan s'adonarien que ella ja no respirava i, a més, aquell dissabte ni tan sols vaig anar a treballar. Gran contrast: la gent embriagada per l'ambient festiu intentant evadir-se de tot i ella intentant aferrar-se a la vida...

Curiosament, en realitat, es deia David i, ara que penso, el seu aspecte era tan ambigu, més aviat masculí i amb una vida bastant intensa: drogues, prostitució i expulsada del seu propi sostre, fins que va decidir viure de la caritat en un intent de poder millorar i convertir-se en una ciutadana més o, almenys, el que entenem per això.

Deu ser bastant pintoresc viure al carrer i veure, molts dies, entre els transeünts, clients que havia tingut en el seu passat de meretriu i que passejaven tranquil·lament amb les dones i mentre Carol aguantant estoicament el no anar-se'n de la llengua pel fet de sentir-se "culpable" de poder arruïnar la "felicitat" de certes persones. A saber de quants secrets hauria estat portadora...

Sense ànim de caure en sentimentalisme edulcorat, crec que deu estar descansant de debò, aliena a tots els homenatges amb espelmes que van fer molts ciutadans de Tarragona. Sempre ens quedarà el Carnaval per recordar-ho.