Dijous, 28 de Març de 2024

‘Dolce vita' a Reus

18 de Gener de 2015, per Manuel Cuyàs
  • Cuyàs (a la dreta), en un acte al Centre de Lectura de Reus

    Eduard González

Dimarts vaig ser a Reus per fer una petita dissertació sobre la relació entre cine i periodisme, les meves passions. Un cineclub local que celebra les sessions al Centre de Lectura ha organitzat per aquest hivern un cicle sobre la dualitat, i jo amb molt de gust els vaig servir la introducció. Abans, em van ensenyar les instal·lacions del Centre de Lectura i el Teatre Bartrina, que li és annex. La biblioteca té uns quants incunables, un fons enorme i uns lectors àvids. Observant-los, em va fer gràcia que el teatre de la casa dugui el nom d'un poeta reusenc, Joaquim Maria Bartrina, famós per aquella asseveració amb forma de rodolí que diu “si quieres ser feliz como me dices, no analices, muchacho, no analices”. Vaig veure els lectors molt feliços practicant anàlisis en aquell lloc tan bonic i acollidor. El Teatre Bartrina, el Centre de Lectura i també el Teatre Fortuny, ubicat a la plaça on el general Prim i el seu cavall donen l'esquena a Tarragona, susciten un gran sentiment d'enveja als que vivint en altres capitals de comarca no sortim culturalment tan afavorits. La competència amb la capital provincial hi ha fet molt, entre altres raons econòmiques. Reus sempre s'ha volgut distingir de Tarragona i superar-la. Entre Figueres i Girona passa un cas semblant. Ja poden. Els que girem en l'òrbita de Barcelona ho hem tingut molt més difícil, per no dir impossible.

Després de la conferència, vam anar a sopar. Se'ns va unir en Joaquim Mallafrè, el traductor de l'Ulisses de Joyce al català. Sort que duia barret, perquè me'l vaig poder treure literalment davant la seva presència. Li vaig dir que la seva traducció em va fer estimar i entendre l'obra que l'envitricollada versió castellana de José M. Valverde m'havia fet avorrir. M'ho va agrair amb un somriure, però vaig veure que no volia entrar en detalls ni comparacions. Mallafrè a més d'un gran traductor és un senyor. Un senyor de Reus. Els dotze comensals vam fer conversa barrejada: el “procés”, en Pujol, que si Reus i Tarragona... “No hi he estat mai: és bonic, Mataró?” “Bonic no seria la paraula però s'hi viu bé i tenim Barcelona a dues passes.” Vam parlar també de cine, es clar, i quan va sortir l'Anita Ekberg, evocació obligada perquè s'acaba de morir, vaig notar algunes espurnes en els ulls del material masculí. Tant sí com no em van voler acompanyar on tenia el cotxe. Alguns, els vam anar deixant pel camí. De tant parlar de cine, l'expedició nocturna pels carrers estrets de Reus em va recordar I vitelloni, la pel·lícula neorealista de Federico Fellini, el mateix que ens va descobrir l'Ekberg a La dolce vita.

(Article 'In memoriam' Manuel Cuyàs,  publicat el 18 de gener de 2015 a El Punt Avui i Reusdigital.cat)

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics