Aquest llarg cap de semana he tingut l’ocasió de rellegir parcialment uns antics discursos polítics que m’ha semblat que contenien unes quantes referències d’interès, més o menys actualitzables. Al seu dia, van ser llegits públicament, bé al fòrum o bé en sessió parlamentària, en èpoques i circumstàncies ben diferents. És clar que no considero desencertada aquella mena de sentència que diu que "el poble que ignora la seva història està condemnat a repetir-la" i em permeto de fer-ne uns extrets, molt breus, dels discursos en qüestió, que els lectors potser podran o sabran aprofitar.
L’orador, escriptor, advocat i filòsof Marc Tul·li Ciceró (106-43 aE), d’origen plebeu, fou un personatge realment representatiu de la política de les darreres dècades de la República romana. Amb quatre discursos, abrandats i directes, aconseguí de posar en evidència el patrici Luci Sergi Catilina (109-62 aE) i avortar la seva conspiració contra la República, entre els mesos de novembre i desembre de l’any 63 aE. Els qui vàreu tenir la sort d’estudiar llatí al batxillerat potser recordareu el contingut d’aquells quatre discursos, que Ciceró retocà i edità tres anys després i que són coneguts com les "Catilinàries". El fragment que ara m’interessa és aquell que comença amb la frase "Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra"?
Tot fent servir una traducció d’Agustí Serra, en transcric aquestes preguntes de Ciceró: “¿Fins quan, Catilina, te durarà la desvergonya de posar a prova la nostra paciència en aguantar-te? ¿A on arribarà la teva demència delirant tot seguint escarnint-nos i rifant-te de tots nosaltres? […] ¿No et fa por un poble malferit i desconfiat? ¿I, tantíssims homes de bé reunits en contra teva, desesperats pel teu escàndol, no et commouen? […] ¿Què en penses de les opinions i de l’emprenyadura que em patim tots en carn viva? ¿No endevines que els teus plans s’enderroquen de manera fulminant i que el teu complot és a punt d’explotar, ja que afecta tot el poble i que el poble ja no pot més perquè en toca les conseqüències?”.
L’altre discurs fou llegit a les Corts espanyoles pel militar i polític reusenc Joan Prim i Prats, el dia 27 de novembre de 1851. Ja feia uns quants anys que Catalunya patia les conseqüències de la declaració –pel Govern central– de l’estat de setge, i Prim va intentar deixar ben clar (tot i que no en català) que era una política injusta, equivocada i contraproduent. Entre moltes altres coses, el general va dir:
“El enfermo que siente un dolor que le consume y le mata, no se satisface con un solo pronóstico del médico, séale favorable o adverso, sino que mientras sufre, se queja, gime, y no cesa de pedir un lenitivo que le devuelva el reposo, o un veneno que le acabe una existencia de agonia y de tormento. Éste es, pues, el estado desesperado del Principado de Cataluña. [...] ¿Y para qué tanta opresión? ¿Cuál es la causa? La causa es vuestra pequeñez, ministros de la Corona; la causa es el raquítico conocimiento que teneis en la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón: pues palo y hierro á los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja al ginete por el aire. Y si se le quiere enfrenar con mano dura, tampoco se logra el objeto, pues entonces, cuando otra cosa no puede, se levanta de manos, se deja caer de espalda y revienta bajo el peso de su cuerpo al ginete que imprudentemente le castiga. Lo que doma al caballo fogoso son las caricias y la mano suave del ginete. [...] Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son vuestros colonos ó son vuestros esclavos? Sepamos lo que son, dadles el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. […] ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habeis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho á usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los quereis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si quereis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce, y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita: porque así, y solo así, doblareis nuestra cerviz; porque así y solamente así vencereis nuestra altivez; así y solamente así domareis nuestra fiereza”.
