El camí més curt per anar a Madrid

Sempre s'ha dit que la línia recta és la més curta entre dos punts. En canvi, per anar a Madrid, la majoria de gent, agafa l'autopista a Montblanc, passa per Lleida i a partir de Saragossa una autovia gratuïta els fa arribar a Madrid després d'haver fet 536 quilòmetres. Gaire recte no resulta, però sí que és una mica més ràpid i bastant més car. Però si busquem el trajecte més curt i més econòmic hem d'agafar la mítica carretera d'Alcolea del Pinar (N-420 i N-211). Tan sols 499 quilòmetres, 37 menys que per l'autopista, i ni un cèntim de peatge, ens aproparan a l'antiga capital de l'imperi.

Si ens decidim a passar per l'N-420, haurem de passar per Falset, Móra la Nova i Móra d’Ebre, Gandesa i Alcanyís, poblacions que ens resulten ben familiars i conegudes. Però poc més enllà d'Alcanyís ens trobem Calanda. Aquesta població del Baix Aragó s'ha fet força popular entre els reusencs perquè una representació de la confraria Nuestro Padre Jesús Nazareno i els seus famosos timbalers, ens visiten anualment per Setmana Santa. Però a més dels timbalers, Calanda, també és coneguda per ser la vila natal del cineasta Luís Buñuel i pels meravellosos préssecs que s'hi
fan es fan.

A poca distància trobem Alcorisa, on destaca la torre de l'església parroquial del segle XVII, ben visible quan creuem la població. Just sortir d'Alcorisa i enmig del no-res, ens trobem a una antiga estació abandonada, testimoni del la línia ferroviària que havia d'unir Alcanyís amb Terol. La construcció de línia va començar el 1927 i es va aturar definitivament el 1935 sense que s'hi arribessin a posar les vies. En l'actualitat s'està plantejant la possibilitat de convertir el traçat en via verda per dinamitzar econòmicament la zona.

A 200 quilòmetres de Reus ens trobem Montalbán, una població que no arriba als 1.400 habitants i que va ser molt castigada durant la Primera Guerra Carlista (1836/39). Del castell i el monestir que van donar inici a la vila, només en queden runes, la resta de la vila es va haver de refer completament.

Just sortir de Montalbán, trobem una rotonda presidia per una estructura metàl·lica de grans dimensions que ens recorda que estem al centre d'una comarca minera. En aquest punt hem de deixar l'N-420 que va en direcció sud cap a Terol, i continuar cap a l'oest per l'N-211. Si continuéssim per l'N-420, el primer poble que ens trobaríem seria Utrillas. Allí es pot fer una interessant vista al Museu i Tren Miner d'Utrillas que fa un petit recorregut d'un quilòmetre tot recordant el trajecte que havia de fer carbó cap a Saragossa i el port de Sagunt.

En aquest tram de l'N-211 ens trobem les dificultats orogràfiques més importants. Abans d'arribar a Caminreal haurem de superar els ports de
Traviesas, Bañon i Mínguez, tots ells d'entre 1.100 i 1.300 metres d'altura. Arribar a Caminreal significa haver fet la meitat de quilòmetres del nostre trajecte fins a Madrid. Els 250 que ens queden per arribar a Madrid són més planers. A Caminreal creuarem l'A-23 de Saragossa a Sagunt i enfilarem unes llarguíssimes rectes que poden fer que fàcilment superem els límits de velocitat. Ja som a l'altiplà "messetari" i aquí veurem grans extensions de gira-sols, i sense adonar-nos-en, entrarem a Castella-la-Manxa.

En mitja hora arribarem a Molina de Aragón. Amb poc més de 3.500 habitants és la capital de l'Alto Tajo. La població va ser reconquerida per Alfons I d'Aragó el 1128 però a finals del segle XIV va passar a mans castellanes en ser reconquerida per Pere el Cruel de Castella. Aquest és el motiu de per què Molina du el nom d'Aragó, tot i pertànyer a Castella.

El primer que en veiem de Molina és la seva immensa fortalesa construïda entre els segles X i XI pels àrabs i reformada per Alfons I durant el segle XII. El gran perímetre emmurallat de l'Alcàsser el converteix en el més gran de la província de Guadalajara i un dels més grans d'Espanya. La importància estratègica de la població com punt de fronterer dels regnes de Castella i Aragó l'ha convertit en escenari de nombroses batalles, però el pitjor episodi el varen viure durant l'ocupació francesa de principis del XIX, quan l'exèrcit napoleònic va incendiar la població.

Si ens aturem A Molina, no podrem deixar de veure en cap moment l'immens emmurallat del castell, però també podrem gaudir d'un bonic pont del segle XII que travessa el Riu Gallo, un afluent del Tajo.

Llargues rectes, gira-sols i aerogeneradors ens acompanyaran en la poc més de mitja hora que trigarem a arribar a Alcolea del Pinar. En aquesta petita població ja podrem agafar l'autovia gratuïta (A-2) per fer els últims 135 quilòmetres abans d'arribar a Madrid. Antigament Alcolea del Pinar era l'inici de l'N-420 que moria a Tarragona, aquest és el motiu pel qual molta gent anomena carretera d'Alcolea a la carretera que ens du al Priorat i a la Ribera d'Ebre.