El cinema Monumental del carrer de Sant Tomàs

24 de Gener de 2017, per Josep Risueño

Temps d’oci

A Foment d’Obres, amb data 7 d’abril de 1928 i expedient número 87, trobo una sol·licitud de Magdalena Folch Anglès, casada amb Josep Aymat, propietària del local d’aquell espai al carrer de Sant Tomàs. El text d’aquest sol·licitud és reflectit en una carta adreçada al governador civil, com disposava el reglament d’espectacles vigent en aquell temps. Es tractava de construir un local per a projeccions de cinema, i es demana a la senyora Folch, en contestació a la seva sol·licitud, que faci una modificació de la façana. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte Josep Maria Pujol, per una autorització concedida anteriorment, amb data 5 d’abril de 1925 (hi ha una fotografia de les obres a l’expedient número 50c, plànol del cinema). Trobo que l’any 1929, els dijous es fa cinema en aquest local (també és el dia de la criada). Això ho podem llegir al diari Les Circumstàncies. En un dels programes deia: “El fantasma de la ópera, de Lon Chaney. Preus: Preferent, 40 cèntims, o general, 20 cèntims.”

El cinema Monumental, anomenat llavors “cinema dels gitanos” de forma gens despectiva, ocupava aquell barri entre la riera de Miró i l’Illa; carrers, sobretot els de Sant Miquel, Sant Tomàs i Alt de Sant Pere, on històricament moltes famílies gitanes de Reus vivien des de sempre.

També ventall de tendències polítiques

Durant la República, s’hi van fer diversos mítings, sobretot d’afirmació sindical, per part de la CNT i el Sindicat de Treballadors de Reus, i també mítings polítics amb xerrades per part del Bloc Obrer i Camperol. Tinc dues dates: 19 de juliol de 1931 i 8 d’octubre de 1932. Eren com una tribuna per a polítics com Jaume Miravitlles Navarra, fill de Figueres, “Met” de renom, i també Joaquim Maurin, a més de l’Aliança Obrera, que aportaven flaire de llibertats. Al cap de poc temps arribaren el Sis d’Octubre i la Guerra Civil amb multitud d’experiències.

De cinema i lloc d’afirmació política a camp de concentració. La postguerra i el silenci

Trobo que el 24 de novembre de 1929 el comandament militar dóna compte del desallotjament de l’antic quarter i també del cinema Monumental, que es trobaven ocupats per un batalló de treballadors.

El 1939, la propietària de la casa, la senyora Folch, va adreçar una carta de reclamació mitjançant Manuel Borrajo Pujol per tal de percebre el lloguer del cinema durant sis mesos després de la Guerra Civil. El local va estar llogat a les autoritats militars com a “camp de concentració de treballadors”. Eren presoners pel seu pensament i encara que haguessin estat fidels al govern de la República, legalment constituïda, rebien, com molts d'altres, la injustícia del tracte físic i moral que havia imposat el franquisme.

També s’hi parlava dels locals annexos i es fa referència a uns desperfectes xifrats amb sis mil pessetes, de les quals se’n pagarien, en principi i segons l’acord, tres mil. A la propietària, li requerien les obres fetes durant la guerra sobre arbitris de clavegueram pendents.

Tímida i breu recuperació del cinema i obertura de ball

Els documents fan esment al fet que l’Ajuntament havia cedit aquell espai a l’autoritat militar per a camp de concentració. En les actes municipals del 2 de novembre de 1940 es va autoritzar la reobertura del cinema Monumental, però només de manera provisional i per a projecció de pel·lícules. La Maria, que em demana que li guardi l’anonimat personal (ja passa dels vuitanta), recorda que un dia hi va anar amb el seu cosí a veure Rey de Reyes. Un document amb data 14 d’octubre de 1942 així ho corrobora.

Rafel Zaragoza Baya em confessava una anècdota fa uns anys: "Anàvem a ballar al Monumental al so d’una petita orquestra anomenada Lago Azul, en la qual tocava com a pianista el joveníssim músic Josep Casanovas Marca."

Fins al 1943 la propietària va fer reclamacions per tal de cobrar les indemnitzacions. L’arquitecte Llevat i altres sabien que s’havien fet unes fondàries de tretze metres en el paviment del cinema i s’havien destruït molts materials. La resolució del pagament no arribaria fins al 5 de març de 1948, però només amb el cobrament de 3.000 pessetes en concepte d’indemnització pel temps de cessió del cinema per a camp de concentració.

El 1948 el cinema ja fou magatzem de proveïments i transports (de patates, una consigna estatal de centralització de la patata que sembla del tot equivocada). Podem pensar en quines condicions? La propietària també va tenir pèrdues a l'aleshores carrer del General Sanjurjo (carrer de Sardà, 50) i a la placeta del Pati Albanès.

Recuperació del local

A la meitat dels anys cinquanta, Pere Papasseit Grifoll va adquirir el local i, durant un temps, s’hi va encabir espai per a algunes confraries de la Setmana Santa (els passos). Va ser, doncs, un cinema on es va representar de tot en la vida social i cultural de la nostra ciutat. I recordo, com molta altra gent, que als anys 60 hi havia la planxisteria de cotxes Masdeu i a mitjan anys 70, Toldos Llaza.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

Escriviu el vostre comentari

Regles de participació

Aquest servei es planteja com un espai obert en el qual s'expressen lliurement les opinions de les persones que visiten el web, i no s'ha d'utilitzar per fer desmentits, desinformar o atacar a tercers. Si us cal enviar una correcció per a una notícia, podeu utilitzar el formulari per enviar informació d'interès periodístic. A Reus digital entenem que els lectors d'aquest mitjà són persones respectuoses, amb capacitat per comentar sense necessitat de fer crítica destructiva, provocar o atemptar contra l'honor de les persones. En qualsevol cas, si algun comentari es considera fora de lloc, s'esborrarà. Reusdigital.cat no es fa responsable de les opinions dels comentaristes. Que aquest servei de comentaris es mantingui actiu depèn de les persones que l'utilitzen. Reusdigital.cat es reserva el dret d'emprendre accions legals contra les persones que emetin comentaris injuriosos, que ofenguin la imatge i l'honor de les persones o ataquin l'ordenament jurídic.

Comentaris

Jaume Ollé  28 de Gener de 2017

Records

En Josep ens explica amb força detall la història del cinema. Jo que vivia al carrer Alt de Sant Pere encara el recordo però quan ja no era cinema, sinó la planxisteria del Pere Masdeu, als anys seixanta.