Divendres, 22 de Juny de 2018

El cinema no s'estima el futbol

29 de Març de 2018, per Marc Busquets
  • Stallone, Michael Caine i Pelé es van vestir de curt a 'Evasió o victòria'

    Cedida

Cinema i esport sempre han anat de bracet. Hollywood ens ha brindat una colla de pel·lícules dedicades, posem per cas, al bàsquet, el futbol americà i la boxa. Ara bé, de futbol, poques n’hem vist. I que valguin de debò la pena, cap ni una. Potser és perquè els ianquis no s’estimen el joc més gran de tots els jocs. Sigui com sigui, l’esport rei mai ha estat protagonista d’un film amb cara i ulls. Per als cinèfils futbolers això és un desastre, un sense sentit. Més encara quan després t’assabentes que fins i tot disciplines com les bitlles o el patinatge artístic sí que han desfilat amb certa continuïtat per la gran pantalla. L'estrena de la sèrie televisiva 'Heimebane', amb tot, sembla reivindicar-se com una notable excepció. El seu valor, a més, és que la protagonista és una dona que es troba podent entrenar un conjunt de la primera divisió noruega. 

'Evasió o victòria', el clàssic

D’intents cinematogràfics, malgrat tot, n’hi ha hagut. La gran pel·lícula futbolística de tots els temps, se suposa, és 'Evasió o victòria' (John Houston, 1981). Amb un repartiment que encara avui faria patxoca (hi sortien Michael Caine i el mite entre mites, Sylvester Stallone), el cert és que la bimba tan sols era una justificació per concebre un producte entretingut i familiar, sí, però més aviat centrat en la metàfora (el triomf dels oprimits) que no pas en el món intern de l’esport. Pel que fa als números va funcionar, i gràcies a l’aparició de Pelé i la banda sonora d’en Bill Conti, entre d’altres mèrits, es tracta d’un clàssic.

Quan han volgut vertebrar la narració al voltant del joc i el seu entorn (futbolistes, representants, enveges i punyalades als despatxos) el resultat sempre ha estat fluiz. En aquesta línia, la trilogia '¡Goool!' va ser un absolut despropòsit. Narra les peripècies d’un talentós davanter mexicà des dels seus inicis en lligues menors als Estats Units (on hi malviu fent de jardiner) fins al seu fitxatge pel Reial Madrid passant per una breu estada al Newcastle anglès. Al club blanc hi coincidirà amb Beckham, Casillas, Zidane i companyia.

El segon capítol (de 2006 i dirigit pel català Jaume Collet Serra) conté un passatge delirant, ja que el conjunt espanyol es planta a la final de la Champions i tomba l’Arsenal d’Henry. Qui va endur-se l'orelluda davant dels londinencs, aquell any, va ser el Barça.

El Barça no es toca

Però no totes les pel·lícules de futbol són lamentables. Hi ha algunes notables excepcions sorgides del Regne Unit. Sovint oculta rere les estrelles, la figura de l’entrenador poques vegades ha tingut pes al cinema. No obstant això, el 'míster' és el protagonista de 'The damned united' (Tom Hooper, 2009), 'biopic' del polèmic preparador britànic Brian Clough, una mena de Mourinho dels anys 70. El tècnic és interpretat per Michael Sheen i la història narra la complicada estada de Clough a la banqueta del Leeds.

Una altra bona producció és 'United' (James Strong, 2011), 'tv movie' de la BBC en què es recrea l’accident d’avió que va patir la plantilla del Manchester l’any 1958. A casa nostra hi ha hagut tímids atreviments de desmuntar el Barça i mostrar-ne les seves complexes estructures. El malaguanyat Antoni Ribas ho va provar poc abans de morir, però els problemes de finançament i el nul suport per part del club van provocar que el cineasta rodés un infame producte de sèrie Z anomenat 'Centenari' (2005), que amb prou feines es va exhibir a les sales comercials.

Anys abans, el 1993, TVE va coproduir la minisèrie 'Davanter', inspirada lliurement en la trajectòria de Gary Lineker i de la qual no en queda ni rastre. Així, si us agrada el cinema de temàtica esportiva i busqueu quelcom mínimament digne, la recerca serà complicada. Ara bé, sempre ens quedarà l’animació. Al Saló de Manga, l’autor d’Oliver i Benji, en Yōichi Takahashi, va assegurar que els seus dibuixants s’inspiren en Messi a l’horar de dissenyar les impossibles jugades dels seus ninots. Deu ser això. El joc de l'astre argentí és tan i tan bell que la realitat no li fa justícia. 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges