Cookie control
Dimecres, 18 de Setembre de 2019

El general Prim i els castells

Hi ha dues persones que relacionen directament a Prim amb els castells: en primer lloc, la seva dida, una dona de Valls que era castellera però, fins ara, la seva identitat no s'ha pogut determinar exactament

09 de Juny de 2015, per Joan Bofarull Solé
  • Estàtua del General Prim a Reus

     

Espectador de castells

Hi ha diverses notícies que relacionen el general Prim amb els castells, la majoria de les quals el situen com a espectador. Per exemple, l'any 1858, a Tarragona: El general Prim y su señora la condesa, para la cual las torres eran una novedad, se hallaban acompañados de las Autoridades el día primero en el balcón de la antigua Casa Consistorial, á cuyo frente se formaron dos de los llamados castillos, desgraciándose el primero, lo que causó algún susto a la ilustre condesa, y entrando las personas del segundo por el balcón, según se acostumbra (Diario de Tarragona, 25-9-1858; Diario de Barcelona 27-9-1858). Aquest text explica que en aquella actuació un castell va caure, un altre va ser portat al balcó i que Prim coneixia els castells.

La tardor de l'any 1860, mesos després de la seva tornada del Marroc, Joan Prim i els voluntaris catalans es van passejar per tot Catalunya en una operació de propaganda organitzada per la Diputació de Barcelona. Els homenatges que van rebre van ser tan multitudinaris que en l'obra de teatre 'La cançó del vell Cabrés’, escrita per Ventura Gassol 60 anys més tard, un personatge exclama: “d'alegria i de crits no en vulgueu més! Ni quan arribà en Prim!”. Entre els homenatges rebuts, hi hagué algunes actuacions castelleres. El dia 30 de setembre, Prim i la reina Isabel II van visitar Montserrat, on algunes cròniques hi situen la primera: Al salir S. M. de la cueva era completamente de noche. Los Xiquets de Valls, que se hallaban allí para bailar sus danzas, en union de los Voluntarios Catalanes, tomaron antorchas y alumbraron el camino al regresar S. M.” (A.F. y F.; 1861; Reseña de los festejos tributados á S. M. la reina Doña Isabel II, en su visita á Barcelona en Setiembre de 1860). El Xavier Güell ha trobat el contracte i el rebut d'aquesta actuació que demostren que, en realitat, hi va actuar la Moixiganga d'Igualada.

En canvi, a Tarragona, pocs dies després, sí que hi va haver castells: A las cinco de la tarde del día 12, brillando uno de esos dias de otoño en que la naturaleza sonríe bajo las caricias del sol, apareció la primera pareja de la guardia civil que abrió paso á los timbales y clarines de la municipalidad, á los gigantes, las danzas del país, las célebres torres dels chiquets de Valls y á la música del Ayuntamiento (Giménez, 1860; Orellana, 1972; Salvat, 1951; Morrant, 1976; Poblet, 1975; Anguera, 2014). A Reus, les festes tenien pressupostats 1.500 rals en concepte de Remuneración a las danzas, però no hem trobat cap crònica que hi mencioni l'actuació d'una colla castellera o ball de valencians. En canvi, el dia 19 d'octubre va arribar a Valls la comitiva precedida de los Castells, los gigantes y la música de esta población (Diario de Reus, 21-10-1860). I el dia 22 va visitar les obres del ferrocarril de Montblanc, passant per la vila d'Alcover: En el corto tiempo que permaneció en ella, las torres de Valls probaron su habilidad (Diario de Reus, 25-10-1860).

Castellers a la Guerra d’Àfrica

Però l'anècdota que relaciona d'una manera extraordinària el general Prim amb els castells és el mite segons el qual va ordenar als voluntaris catalans aixecar castells per a assaltar fortaleses enemigues durant la Guerra d'Àfrica. Alguna gent es resisteix a creure seriosament aquesta llegenda, fins al punt que, en un dels llibres consultats, al marge d'aquesta notícia hi hem trobat escrit “poca-solta” (Ballester, 1920).

El fet és que el dia 4 de febrer de 1860 es produí la batalla de Tetuan, com a resultat de la qual les tropes marroquines es van dispersar i la ciutat va quedar en terra de ningú. L'endemà els representants de Tetuan van demanar als espanyols que ocupessin la ciutat per a evitar saquejos i violència, especialment contra els jueus. El dia 6, les tropes espanyoles van formar dues columnes: una es dirigí cap a la ciutat i l'altra cap a l'alcassaba o castell. Els soldats espanyols no sabien si trobarien resistència en algun d'aquests llocs. Prim comandava la columna que es va dirigir a l'alcassaba i en va trobar la porta tancada, però "com que era de Reus y sabía lo que eran las torres, cridá de entre'ls voluntaris als que sabian ferlas, é improvisantne una, per aquest medi, y per la part exterior de la muralla, se clavá la insígnia, y'ls moros veigéren certament lo miracle de Mahoma” (Bofarull, 1982).

Són molts els escriptors que han recollit aquesta anècdota, però qui més clarament ens indica la seva veracitat és el propi general, en una carta escrita a Tetuan el mateix dia dels fets i publicada per Olivar (1952:I,403): Avanzamos, yo con dirección a la Alcaçaba, fuerte dominante; llego allí, los moros abajo sin atacarme ni huir. Lo primero que hay que hacer es derribar el pabellón encarnado, para que lo reemplace el de Castilla; pero los muros son muy altos y no tengo escalas. ¡Que vengan los catalanes! Vienen. ¡Ala, miñons, feu la torre, y a dal! Dicho y hecho; hacen la torre de cuatro y una de sus banderolas flota en el instante mismo sobre el Alcázar moro coronado de artillería. Així doncs, els castellers no van participar en un assalt sota el foc enemic, però sí que la seva perícia els permeté ocupar ràpidament un lloc estratègic. Però això ja fa anys que se sabia (Peñalver, 1986), tot seguit comentarem un fet que fins ara era desconegut.

Prim sabia pujar

Hi ha dues notícies sorprenents que indiquen que Joan Prim sabia pujar: Per aquesta entremaliadura y altres moltes, lo seu pare'l feu tancar dalt de la golfa dels quartels. Mes hi vá estar poch temps, donchs tan prompte com vá vindre la nit sortí á la teulada, y agafantse á las pedras que hi havía al costat de la fatxada que estava sense rebossar, s' escapà com una rata, ab exposició de la vida.” (Gras, 1907). A la primera meitat del segle XIX, l'escalada esportiva encara no havia arribat al nostre país però podem creure que el jove Prim s'enfilava als arbres, un costum antiquíssim. També podem pensar que aquesta és una de les moltes anècdotes que Gras i Elias va recollir sobre Prim, entre les quals hi abunden les exageracions i inexactituds.

La segona notícia inesperada la trobem durant la Primera Guerra Carlina. Pau Prim, el pare del futur general, era un liberal convençut i fou un dels primers oficials del batalló de voluntaris Isabel II de Reus, que es va crear el dia 9 d'octubre de 1833 i que després canviaria el seu nom pel de Milícia Nacional. El Joan el va seguir en la ideologia i a la milícia, com a sargent segon. Però el dia 8 de desembre, els voluntaris van anar a Alforja, poble considerat antiliberal, on alguns milicians van provocar els carlins amb cançons i insults. Poc després, Joan Prim va ser expulsat de la milícia junt amb 31 companys seus, entre els quals alguns coneguts liberals com Jaume Llort i Joan Martell. Aleshores Prim se n'anà de Reus i s'allistà als cossos francs, però no fou l'únic: en el batallón de francos había varios reusenses o gente de la comarca que empezaban a actuar como un grupo coordinado para velar mancomunadamente por los intereses de todos ellos (Anguera, 2014). El dia 28 de novembre de 1837, Prim és ascendit a capità de tropes regulars i deixa els cossos francs per a incorporar-se al regiment de Zamora.

L'estiu següent els liberals conquereixen Solsona. En aquest fet d'armes hi participen diferents unitats, entre les quals el regiment de Zamora i alguns cossos francs, a les ordres del capità general de Catalunya, el baró de Meer (Bofarull, 2000): Éste empezó el 23 de julio. Prim, al frente de su compañía, formaba en la vanguardia liberal. Fue el primero en penetrar por una brecha abierta por la artillería en el hospital de la ciudad, convertido en fuerte por los asediados. Al intentar ocupar una casa que entorpecía la marcha, recibió una herida en el bazo izquierdo cuando, subido sobre sus hombres, intentaba penetrar en el interior de la casa por una ventana. Aun herido, se mantuvo al frente de la fuerza. En premio a su actuación, en el mismo campo de batalla De Meer le otorgó el grado de comandante, con fecha de primero de agosto, y una cruz de distinción (Anguera, 2014). Un llibre del segle XIX ho explica així: Un sargento de francos, que habia servido á las órdenes de Prim, advirtió á este la posibilidad de penetrar en la casa por una ventana, y al punto lo intentaron, deslizándose la tropa arrimada á las paredes: formaron los soldados escalas con sus hombros, y el jóven capitán trepó sobre ellos; pero en el acto de alcanzar su objeto, recibió en el brazo izquierdo una herida, que le hizo vacilar algunos instantes: adelantósele entonces el sargento, y pasó el primero por la ventana: detrás de él entró Prim (Orellana, 1971).

Per a la gent normal, el fet de pujar els uns sobre els altres és un comportament estrany i perillós, és difícil creure que un grup de soldats inexperts en torres humanes es posessin a improvisar-ne una en plena batalla, sota el foc enemic. En canvi, per als castellers és fet natural, si un casteller es troba en una situació en què aquesta habilitat li pot ser útil, no dubtarà en enfilar-se. El text diu clarament que dos soldats es van enfilar damunt de companys seus: Prim (que aleshores era capità) i també un sergent dels cossos francs. Per tant tenim almenys dos soldats que sabien pujar i alguns altres que sabien fer escalas con sus hombros, per tant no va ser un gest individual, sinó l'acció d'un grup. Quan el sergent va pensar en aquesta estratagema, no la va suggerir al seu superior jeràrquic, com seria reglamentari, sinó a Prim, que ja no pertanyia a la seva unitat. Per què justament a ell? El text diu clarament que el coneixia. És massa aventurat afirmar que aquest sergent sabia que Prim sabia pujar?

Castells, ball de valencians o joc

Hi ha dues persones que relacionen directament a Prim amb els castells: en primer lloc, la seva dida, una dona de Valls que era castellera però, fins ara, la seva identitat no s'ha pogut determinar exactament (Gras i Elias, 1907; Dilla, 2014); l'altre és Gabriel Baldrich, general liberal, amic de Prim. S'ha dit que va ser cap de colla dels Menestrals de Valls durant tres anys, però només sabem segur que va dirigir un castell, a Vilanova el 1852: Agosto 5. Este año se celebró con mucha pompa la fiesta de Nuestra Señora de las Nieves. Los llamados xiquets de Valls hicieron por primera vez el castillo de nueve, y cuyos preparativos dirigió personalmente D. Gabriel Baldrich, guerrillero muy conocido en este país y que más tarde gracias a su genio levantisco llegó a teniente general de los Ejercitos nacionales (Climent, 2010; Olivar, 1952; Güell, 2002). Però hi ha un motiu prou qual pel qual creiem que Joan Prim no era casteller: els 20 quilòmentres que separen Valls de Reus, que avui es fan en mitja hora, però que al segle XIX representaven un petit viatge. Abans de 1833 no hi havia una diferència substancial entre el ball de valencians de Valls i els dels altres pobles, per tant Prim no tenia cap motiu especial per a formar part dels Xiquets de Valls.

La segona possibilitat és el ball de valencians de Reus, que va estar actiu, com a mínim entre els anys 1706 i el 1887 (i a partir de la seva recuperació el 1959). Entre la Guerra del Francès i la Primera Guerra Carlina, el moment en què Prim se'n va de Reus, en coneixem quatre notícies.

L'any 1814, Ferran VII va visitar Reus i, entre les celebracions organitzades, Las castañuelas de otra danza con sus atrevidas torres de bailarines de a seis y siete hombres afianzados uno sobre otro en línea perpendicular, descubría nuestra firmeza y aptitud para los asaltos (Flores, 2001; Palomar, 2002). El 1816 es van fer grans festes per a retornar la Mare de Déu de Misericòrdia al seu santuari: había veinte y dos danzas diferentes (Palomar, 2002). Prim va néixer el desembre de 1814, per tant en la primera d'aquestes festes encara no havia nascut i en la segona tenia menys de dos anys, per tant sabem que el ball estava actiu en aquells anys, però Prim no en formava part.

El desembre de 1827, Ferran VII tornà a visitar Reus. Entre les despeses de la festa, hi ha dotze duros per a pagar la música del ball de valencians (Palomar, 2002). El ball de valencians va participar en una festa de Sant Antoni de l'any 1830 o 1831 (Torda, 1929), i la  documentació diu que va cobrar tres lliures. En aquella època el salari normal dels balladors eren set sous i sis diners, per tant aquest ball de valencians tindria vuit balladors. En aquestes dues festes el Joan Prim tenia entre 12 i 17 anys i era solter, de manera que és possible que ballés.

L'any 1833 es celebraren unes festes per la designació d'Isabel com a hereva al tron. Alguns joves de Reus, entre els quals Prim, formaren una comparsa de los jóvenes vestidos â la antigua española con elegantes y ricos trages se ejercitaron en la alameda de esta villa en los juegos gimnasticos.  En aquelles festes hi van participar diferents danses, però no està clar si el ball de valencians fou una d'elles (Pons, 1988; Bofarull, 1961 i 1982; Anguera, 2014).

Encara quedaria una tercera i última possibilitat: que alguns nens i joves fessin torres humanes com a joc. Aquesta diversió és bastant comú com a imitació dels castellers, balls de valencians o muixerangues. S'han conservat algunes fotos i testimonis orals que la documenten en diferents pobles durant el segle XX, però és molt difícil demostrar la seva existència en el segleXIX perquè rarament genera documentació. Potser algun dia el trobarem el document que relacioni Joan Prim amb els castells, el ball de valencians o el joc de fer torres humanes, però de moment no el tenim.

Els Xiquets de Valls, símbol

Actualment els castells són considerats un símbol de Catalunya però al segle XIX no eren vistos així (Bofarull, 2012). Per això ens sorprèn molt aquesta frase, atribuida a Joan Prim: afirmando en cartas dirigidas a amigos suyos que no se arreglarían las cosas hasta que miles de xiquets de Valls llegasen a Madrid” (Carreras, 1957). S'han publicat centenars de cartes seves, però aquesta frase no l'hi hem trobat. Hem trobat una altra frase que s'hi assembla: los rechazamos en el santuario de la razón o les arrojaremos el guante prometiéndoles nuestra emancipación, que sabrán llevar a cabo cien mil catalanes que saldrían a la palestra, tratándose de defender nuestra industria y librarnos de la horrorosa miseria (Anguera, 2014). No sabem segur si el general Prim va ser pioner en considerar els castellers com a catalans exemplars o si l'última frase que hem citat va donar lloc a l'anterior, en canviar els “catalans” pels “Xiquets de Valls”. O potser només és una altra llegenda de les moltes que envolten aquest personatge històric irrepetible.

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics