Dimarts, 19 de Març de 2024

El Ginsberg de la Pepa Úbeda com a símptoma de putrefacció

23 d'Agost de 2020, per Jordi Martí Font
  • Allen Ginsberg

     

Vivim en una cultureta esquifida i petitona, reduïda i closa que té tan controlats els esfínters que només deixa anar la merda potes avall quan alguns gurús es manifesten -pocs i sempre els mateixos- i si les diverses institucions que la menen trien que ho és... que és merda, volia dir. I una cultura que no aboca no és una cultura sinó un museu.

El noucentisme i els noucentistes, els jocfloralescos i els subvencionats institucionals imparables i aturats són, en els darrers 200 anys, la mateixa persona, que vol fer veure que medita i sembla que pensi quan vol dir obvietats que si se les escoltés algú a qui no haguessin donat la bola que ens donen quan ens interessem per la cultura catalana el mínim que li diria seria: “calla!, calla d'una puta vegada!”.

I aquest sistema d'extermini de la creació té característiques pròpies que a voltes fan que esdevingui desesperant. Mentrestant, els i les darreres crítiques desapareixen engolides pel forat de la pica que fa desaparèixer qualsevol cosa relacionada amb la literatura (en un sentit ampli, que som al 2020!). Si ets valenciana i t'atreveixes a fer quelcom que no sigui directament repetir clixés, parlar de Fuster (o malparlar-ne) o treure el nas de tant en tant pels periòdics catalunyesos a explicar que la llengua al País Valencià està tan malament, tingues clar que ningú, mai, no et farà cas.

Disculpeu aquest argumentari passat de rosques però d'alguna manera m'he d'explicar com pot ser que Ginsberg Essencial traduït per la Pepa Úbeda i publicat per Nova Casa Editorial el 2019 no hagi petat totes les llistes de vendes en els nostres més que esquifits rànquings de no res que se suposa que responen a vendes de llibres i que realment no són res més que percepcions subjectives d'algun llibreter desenfeinat. Ningú no l'ha comprat o, encara pitjor, ningú no l'ha llegit?

A Pepa Úbeda la ignorància de la seva obra com a traductora no li ve de nou perquè el 2013 ja va publicar una traducció en català, la primera sencera que jo conec, d'”Udol” i tampoc ningú li va fer massa cas. I això és una punyetera vergonya. Tenir Ginsberg en català és de les coses que dignifiquen aquesta literatura de dropos subvencionats que miren passar el temps com a màxim divertiment i converteixen el tedi en senyal identitari, aquesta literatura d'escriptors de diumenge a la tarda en què tothom es coneix i sap qui folla amb qui i moltes de les reaccions als llibres publicats tenen més a veure amb això que amb una lectura atenta dels mateixos llibres publicats.

Hem de treure'ns la son dels ulls i entendre que els visionaris són els més grans poetes, que riure és part de la cultura i enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla és imprescindible com a mesura d'higiene col·lectiva per tal que en els tolls de l'estultícia no hi criïn mosquits carregats de la malaltia de la son. I Ginsberg és un remei absolut a tot això.

El Ginsberg Essencial, a més d'Udol anotat, inclou una àmplia selecció d'altres poemes, assaigs, entrevistes i fins i tot fotografies que ens expliquen i ens donen eines per notar les paraules amb què Ginsberg va sotraguejar els fonaments criminals i assassins d'uns EUA a qui es va enfrontar amb una revolta pública però, sobretot, amb una revolta interior que es va emportar tota una generació, la beat, pels camins del hippisme, el power flower i la recerca del coneixement fins a arribar al punk. Uns poemes plens de llibertat que, quan no és dirigida, obre esquerdes en totes les imposicions, ja siguin sexuals, religioses o socials.

La radicalitat de Ginsberg sorprèn encara avui, llegida mig segle després que espetegués contra el sistema nord-americà amb paraules que esdevingueren armes útils encara avui. I útils sobretot perquè en bona part la seva no era una revolta circumstancial sinó que, tal com el seu llarg poema udolant explicava, era de fons i no tenia res a veure amb el petit context en què es trobava sinó amb la generalitat de la vida humana, que només és vida quan és capaç d'obrir camins nous, deixar els trillats i llençar-se de cap a aprendre, tenint clar que aprendre és, sempre, dolorós. I en aquest dolor és on hi ha la vida o una de les seves més intenses expressions.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics