El Mas de Sedó es troba a la partida del Roquis, situada en una de les sortides de Reus de la carretera de Riudoms i formada durant la segona meitat del segle XVIII. Existeixen dades que garanteixen que el seu propietari, Antoni Sedó i Pàmies, nascut a Reus l’any 1842 i mort a Barcelona el 1902, va ser una persona molt emprenedora. Sedó va destacar com a promotor de la Colònia Sedó, una fàbrica dedicada a l’art tèxtil d’Esparraguera on va crear fins a 1.500 llocs de treball. Més tard va dur a terme la construcció de la primera central hidroelèctrica dels Països Catalans. Actualment, el Museu de la Colònia Sedó ofereix al públic gran part d’aquella obra industrial catalana.
L’historial del nostre personatge és molt ampli, tant en l’àmbit industrial i comercial, com també en el polític. En els seus inicis, el Mas de Sedó formava part d’un conjunt de masies i va acabar convertint-se en una sola propietat. Després s’hi van afegir el Mas de Rincón, el Mas Muntaner i altres bocins de terra limítrofs. Antoni Sedó va ser enterrat a Reus i la seva capella ha estat considerada una autèntica obra d’art digna de ser visitada.
El mas està situat a la dreta del Barranc de Pedret, prop del terme de Riudoms. L’any 1890 van construir un edifici residencial i una capella on acudien a missa famílies dels masos de l’entorn. La capella disposava d’un subministrament d’aigua que, durant èpoques de restriccions, l’Ajuntament de Reus demanava al propietari que donés aigua a la ciutat, però aquest no va atendre la petició.
Una de les coses que més ha identificat el Mas de Sedó ha estat la seva portalada principal, situada a la primera corba de la carretera de Riudoms, avui no localitzable, poc abans del desviament a Vinyols. La formaven dues portes centrals i dues laterals amb el suport de quatre columnes rodones de ferro colat. Aquestes tenien relleus de fusta, reixes ornamentals molt treballades i un gravat amb l’emblema religiós ‘JHS’. La portalada es mantenia intacte i, encara que sempre restava tancada, la gent que passava per davant la considerava quelcom familiar. Malauradament, va arribar un dia en què la propietat passà a formar part del grup Nueva Rumasa i la porta va desaparèixer.
Sembla que el responsable de l’entramat empresarial va carregar-la a un camió seguint les instruccions de l’empresa de Ruiz Mateos, que volia traslladar-la a Jerez de la Frontera, en una de les propietats d’aquest, segons sembla a Bodegas Garvey. També hi ha qui apunta que va ser adquirida per un antiquari nord-americà per quatre milions de pessetes.
En un principi, la finca va canviar de propietari i alguns cronistes assenyalaven que el senyor Sedó va patir una fallida bancària, fet que més tard es va desmentir. Per vicissituds de la vida, el 1906, el director del banc que havia tingut la fallida, Restituto Amézaga Lambarri, fou el nou propietari de la finca. D’aquí ve el malentès.
El 1936 la finca va ser militaritzada i l’edifici principal va quedar destrossat a conseqüència d’una explosió que va provocar fins a cinc víctimes mortals. Dies després, moria el senyor Amezaga a causa del mateix accident. Certament, al llarg de la Guerra Civil es van enviar a Catalunya molts joves per cobrir serveis militars menys perillosos; una manera d’evitar el front de batalla. Alguns van anar a parar al Mas de Sedó, indret on es muntaven bombes de mà anomenades “del tipus Reus”. Les granades es carregaven amb pólvora i es construïen amb percussors, detonants i anelles. Ja acabades, s’enviaven als fronts de batalla. Les mesures de seguretat i l’experiència del personal no van ser suficients, motiu pel qual no és d’estranyar l’explosió i la consegüent desgràcia.
La premsa de l’època situava el desastre a la carretera de Vinyols i només feia esment dels morts. Els periòdics de Reus no deien res i el de Tarragona parlava únicament dels funerals. El mitjà que va recollir més informació al respecte va ser ‘La Vanguardia’, tot i que també va camuflar una sèrie de fets informant –erròniament- que les cinc víctimes de l’accident van ser enterrades en un cementiri proper al Morell. La veritat és que els difunts van ser enterrats al Cementiri de Reus, un fet que consta en el registre.
Després de la desgràcia, les filles d’Amézaga van heretar la propietat i de seguida van intentar reconstruir-la, però no ho van aconseguir del tot. Cap a la dècada dels 50, la finca va passar a ser propietat de la Cooperativa Comarcal d’Avicultors de Reus, entitat que va construir-hi una sèrie d’instal·lacions avicultores que van generar molta riquesa. La part de l’edifici ornamental principal, als jardins i el llac, durant molt de temps van esdevenir seu de l’Escola d’Horticultura.
Aquesta és una de les moltes històries que van succeir al Mas de Sedó, víctima de la Guerra Civil, que més tard va ser utilitzat pel comerç avícola mundial, tot per acabar sent propietat d’un exempresari que ens va deixar sense la majestuosa i emblemàtica porta de la finca.
