Divendres, 27 d'Octubre de 2017

El roserar Joaquima Gallisà

04 de Setembre de 2017, per Carme Puyol Torres
  • Roserar Joaquim Gallisà

    Isabel Martínez

Aquest passat diumenge, el roserar més gran de la ciutat va ser l’espai on es va celebrar la segona Festa de les Flors, organitzada per les associacions de veïns Parcel·les Casas, Mas Iglésias, Amics del Barri Fortuny i l’entitat Ajuda’ns a Ajudar. Els fons recaptats es destinen a l’associació Síndrome d’Asperger. El lloc escollit fou del tot adient.

Aquest roserar es va inaugurar el 4 de maig de 2007 i va rebre el nom de Joaquima Gallisà. Donar el nom d’una persona a un espai ciutadà té un component honorífic, hi ha la voluntat de reconèixer-ne els valors i la tasca portada a terme. I realment aquest és el millor homenatge que podria rebre de la seva ciutat aquesta gran roserista reusenca.

Ara fa cent anys Joaquima Gallisà tenia un any i vivia amb el seus pares, Josep i Isabel, al carrer Monterols. Va seguir els estudis primaris fins els 16 anys a l’escola de Teresa Mallafrè, un centre educatiu privat, de caràcter laic i en el què la llengua vehicular i d’ensenyament era el català. Un bagatge lingüístic que li permetria sempre d’escriure la seva correspondència en la llengua pròpia.

Es va casar amb Tomàs Rueda Contreras que formava part del cos de seguretat de la Generalitat catalana durant la II República. La parella va viure a Barcelona durant la Guerra Civil, d’on van marxar cap a França per evitar la repressió de l’exèrcit colpista que havia aniquilat el règim republicà amb la força de les armes. Un cop a França, la parella visqué mig amagada perquè no volien separar-se com havia passat amb tantes famílies en entrar en territori francès. Tornaren a Espanya i s’instal·laren i treballaren a Bibriescas (Burgos).

Els vincles familiars de Reus els portaren cap a la ciutat, l’any 1947. Tomàs Rueda inicià l’activitat de venda de diaris i revistes al quiosc de la plaça del Mercadal, un negoci que va tenir continuïtat per part del seu fill gran José Pedro. Avui dia, al capdavant de l’empresa es troben les netes del fundador, Rosa i Elena. Joaquima va treballar al llarg de molts anys al quiosc durant unes hores de la jornada, compaginant la vida laboral amb la cura de la família.

La seva gran passió fou el conreu de les roses, fet que la portà a presentar-se al Concurs de Roses que el Centre de Lectura recuperà l’any 1949. Per la seva implicació amb el concurs esdevingué una activa organitzadora i coordinadora del certamen a partir d’aquell moment. Treballà eficaçment per tal que any rera any la convocatòria fos reeixida i tingués lloc en el moment més oportú quan les flors es trobaven en el seu punt òptim. Mantenia una estreta relació amb altres roseristes afeccionats amb qui compartia la seva saviesa experimentada. L’any 1952, Joaquima Gallisà va rebre el Primer Premi del Concurs de Roses, i seguiren, en altres ocasions, diversos guardons a les seves poliandres, a les seves miniatures...

Va aconseguir diferents varietats de roses, en fem esment de tres: ‘Rosa Rueda’ i ‘Elena’ dedicades a les seves dues netes. I una altra denominació, plena de significat i sensibilitat: ‘Montserrat Tarradellas’, referida a la filla del president de la Generalitat, es tractava d’una miniatura “molt petita i d’un color porcellana finíssim”, com ella la va definir.

El Concurs del Centre de Lectura va adquirir un gran prestigi i cada primavera es converteix en un esdeveniment per als reusencs i per als amants de les roses d’arreu de Catalunya. Fou declarat com una activitat d’Interès Artístic Nacional. De fet, la contemplació de la rosa té alguna cosa de fascinant, la seva bellesa ens captiva, any rera any, en el magnífic espai del Teatre Bartrina cap on ens sentim atrets, fidels a una tradició arrelada a la nostra ciutat.

En reconeixement a la seva tasca dins el Concurs, els organitzadors li concediren la Rosa d’Or que solament ha estat atorgada en dues ocasions. En les hores de dedicació al seu roserar devia sentir-se ben a prop de l’estrofa del poema de M. Antònia Salvà: “¿Qui per les roses, en silenci/ no es deixaria esgarrinxar?”

Joaquima Gallisà va morir l’abril de 1994, en plena primavera, quan les roses eren poncelles a punt d’esclatar, quan faltaven pocs dies per al proper Concurs de Roses. Aquell any les seves flors no van lluir en la magna sala del Teatre Bartrina, però el seu alè hi fou present: el Comité Organitzador instituí el Premi Joaquima Gallisà, in memoriam. Es reconeixeria l’estand amb una millor i acurada disposició dels seus poms, evocant, sens dubte, l’exquisida i sensible presentació que sempre va acompanyar a les composicions de la veterana roserista.

En el certamen de l’any 2007, el Centre de Lectura i l’Ajuntament de Reus van retre un sentit homenatge a la seva fidelitat i dedicació al prestigiat Concurs i a la seva passió per les roses i ho van fer de la forma que més li hagués agradat a la roserista. L’esperit de Joaquima Gallisà, de ben segur, s’hi passeja lliure, i s’hi troba bé, enmig d’aquest roserar immens, li deu semblar un espai més del paradís on ara habita la seva ànima generosa.

Carme Puyol Torres és escriptora i membre del col·lectiu Reusenques de Lletres.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)