Cookie control
Diumenge, 25 d'Octubre de 2020

Els joves es mobilitzen pel canvi climàtic

23 de Setembre de 2020, per Josep Maria Panés/ 'Catalunya Plural'
  • Concentració de ‘Fridays for future’ a la plaça Sant Jaume de Barcelona

    Victòria Oliveres

A aquestes alçades del mes de setembre, poques persones saben que Fridays for Future (FfF) -l’organització sorgida de l’impuls de Greta Thunberg- ha convocat una nova jornada internacional d’acció pel clima per al pròxim dia 25, secundada per centenars d’organitzacions ecologistes de tot el món.

Aquesta escassa presència en els mitjans d’una convocatòria tan important -l’anterior, el setembre de 2019, va tenir una enorme repercussió- planteja alguns interrogants. Potser l’organització i la mateixa Greta Thunberg s’han sotmès en els últims mesos a una enorme sobreexposició mediàtica, i ara les seves activitats han perdut part de l’atractiu i de l’interès que van suscitar. O potser el tsunami generat per la pandèmia -sanitari, social, i també informatiu- ha relegat a un segon pla qualsevol altra problemàtica. Sens dubte, aquests factors poden haver influït en el fenomen a què faig referència, però opino que no són els únics i potser no els més determinants.

Crec que el discurs de Greta Thunberg a la cimera del clima de l’ONU -i em refereixo més que al que va dir a com ho va dir, a la dimensió subjectiva que es va posar de manifest més enllà de la contundència de les seves paraules- va ser ja un indici que alguna cosa en la seva trajectòria, en la força amb la qual havia sostingut la seva argumentació i el seu lideratge, entrava en crisi.

Vam saber recentment que Greta Thunberg i altres líders de FfF s’havien reunit amb Angela Merkel en una trobada que va tenir un gran abast mediàtic, però poc després vam veure una Greta Thunberg que -més prima i d’aspecte més fràgil- reprenia el curs escolar com una estudiant més de secundària, tancant així un llarg parèntesi d’excepcionalitat. Això no implica, per descomptat, que hagi d’abandonar les seves activitats com la líder indiscutible de FfF que segueix sent, però potser és un altre dels indicadors que alguna cosa en el moviment que ella va iniciar i en l’absoluta implicació personal amb què l’ha sostingut està entrant en una fase diferent.

La meva interpretació se situa a cavall entre el fet subjectiu i col·lectiu o polític: crec que aquest efecte de desacceleració o fins i tot de certa crisi que afecta FfF, a la mateixa Greta Thunberg i potser altres de les seves joves líders és conseqüència de la manca de resposta que el moviment ha obtingut per part de les generacions adultes.

En les seves convocatòries més reeixides en ciutats de tot el món, FfF ha arribat a mobilitzar milions de joves, que s’han manifestat després d’obrir els ulls a les gravíssimes amenaces que comporta el canvi climàtic. Però, més enllà del desdeny dels negacionistes, aquestes mobilitzacions extraordinàries han suscitat una barreja de simpatia, admiració i reconeixement, però no han trobat una resposta activa i participativa per part de les generacions adultes (incloent-hi aquí homes i dones de qualsevol edat, per sobre de, diguem, els divuit anys).

És sabut que els joves sempre han tingut un gran protagonisme en els moviments socials i en les protestes que han propiciat canvis polítics i socials. De fet, molt sovint els joves han estat el veritable motor d’aquests canvis, però en el cas del canvi climàtic crec que es tracta d’un fenomen diferent. En primer lloc perquè el que està en joc és l'amenaça més gran i el repte més gran a què s’ha enfrontat mai la civilització en el seu conjunt. I en segon lloc, perquè el fet que hagin hagut de ser els més joves -Greta Thunberg i les altres líders de FfF eren gairebé unes nenes quan es van embarcar en aquesta lluita- els que hagin irromput en l’escena social amb el seu crit d’alarma, és una anomalia històrica sense precedents. Ho han fet, a més, en primera persona, assumint riscos i “posant el cos”, una cosa que va molt més enllà del gest, valuós però anònim, de votar un partit verd o d’assistir a una conferència o a una manifestació.

Per descomptat que el canvi climàtic està present des de fa dècades en l’agenda política de partits i governs, i és la preocupació central i l’objecte de la feina de tota classe d’experts, en administracions, universitats i organitzacions ecologistes de tot el món. Però fins a l’arribada de FfF no s’havia produït res semblant al que tots aquells -polítics, gestors, activistes, científics- reclamaven: un alt grau de consciència i de mobilització social, d’acord amb la gravetat del problema.

La vaga pel clima, les grans manifestacions, l’indubtable carisma de Greta Thunberg, han suscitat una enorme cobertura mediàtica, i en els moments de major impacte el seu missatge ha assolit una difusió planetària. Però no ha arribat a produir -i aquest és el punt a què insisteixo a donar-li una major rellevància- una veritable resposta social. La generació dels seus pares, la dels seus avis -fins i tot la dels seus germans grans- no han trobat la manera de convertir la seva recepció del missatge en una acció efectiva, en una implicació personal que suposi l’assumpció d’una responsabilitat real i, per tant, d’un cert risc. Aquest pas que no han arribat a donar produeix un estat d’espera, una suspensió de l’acte que, a parer meu, té efectes tant en l'àmbit col·lectiu com individual.

Els efectes de l'àmbit col·lectiu em semblen indubtables: el canvi climàtic, en el context de les greus problemàtiques mediambientals de les quals forma part, no arriba a constituir-se com la prioritat absoluta de governs i societats, especialment en el moment actual, marcat per aquesta altra prioritat absoluta -però transitòria- que suposa la resposta al coronavirus.

Els efectes de l'àmbit subjectiu són probablement menys evidents però igualment certs i preocupants. La inquietud per l’avanç del canvi climàtic és sentida per la immensa majoria de la població, però d’una manera que no es tradueix en algun tipus d’acció efectiva. Hi ha quelcom paralitzant, descoratjador, en el malestar que produeixen les notícies -cada vegada més freqüents i més preocupants- sobre els efectes del canvi climàtic: els incendis devastadors, els grans ciclons, les sequeres i les pluges torrencials … Ningú pot sostreure’s de l’evidència i la certesa del seu avanç, però l’angoixa que experimentem davant aquesta amenaça tan real i tan excessiva no troba una manera efectiva de resoldre’s.

Es parla, i molt, del canvi climàtic -a tot arreu i en tota classe de converses- però sempre acaba sorgint un sentiment difús d’impotència i, potser, de mala consciència: a partir d’aquest punt, només cal mirar cap a un altre costat, canviar de tema o submergir-se en alguna de les mil coses de la quotidianitat.

Ningú, per si sol, ha causat aquest immens mal però tots vam participar en aquest procés global i en les seves conseqüències mediambientals. Cadascú pot afirmar que no és responsable de res, que no va inventar aquest sistema ni va voler que les coses fossin així, que simplement es va sumar -com tots, com qualsevol- a una maquinària que ja estava en marxa, i que ningú sembla controlar, però que treballa i fa treballar incessantment per obtenir un plus sense límit: més objectes, més consum, més contaminació, més escalfament global …

Paradoxalment, ningú pot ser del tot aliè a aquest funcionament col·lectiu perquè la seva lògica -insensata- és la mateixa que la de la pulsió, inscrita en el més real de l’ésser individual, a què també pot empènyer una exigència de satisfacció sense altre límit que el de la vida del subjecte.

És possible sortir d’aquest impàs, barreja d’inèrcies, comoditat, culpa, incerteses? És possible assumir una realitat profundament incòmoda, deixar d'ignorar-la i decidir-nos a actuar? Com deia abans, crec que no fer-ho i seguir en el dubte i la postergació de l’acte té uns efectes devastadors, també en l'àmbit subjectiu, personal. I, al revés, crec que sortir de la passivitat, optar per alguna manera -la que sigui- d’exercir una acció efectiva, amb una incidència social que, per mínima que sigui, connecti amb la realitat de la lluita contra el canvi climàtic, pot tenir un efecte vivificant i, en certa manera, alliberador. No exagero: assumir una responsabilitat, fer-se càrrec d’un deure, pagar el preu per la vida que a cadascú li ha tocat viure, sempre té aquests efectes tan positius.

Ignoro quines puguin ser les vies que altres trobin per concretar aquesta resposta, però crec que han de passar forçosament per assumir canvis en la vida quotidiana que comportin un cert grau de renúncia, de pèrdua. I també per exercir un activisme decidit, a la mida de les possibilitats de cadascú, però que contribueixi a conscienciar sobre els riscos del canvi climàtic i que exigeixi de la classe política un nivell molt més gran d’implicació i de corresponsabilitat.

De la mateixa manera en què molts dels que avui són adults van dedicar una part valuosa del seu temps i les seves energies, assumint riscos i renúncies, a la lluita política -contra el franquisme i, en altres llocs, contra tantes altres dictadures- es tracta que ara puguin fer seva aquesta causa i renovar el seu compromís amb el futur.

El canvi climàtic és un fenomen d’un ordre i una magnitud sense precedents, davant el qual el toc d’alerta de FfF va semblar capaç de suscitar, per fi, una resposta social majoritària. Si aquesta resposta no es produeix, si un percentatge significatiu dels adults del món no escolten aquest clam i no fan un pas endavant, assumint algun tipus de responsabilitat real, els membres de la generació que ha nascut i que ha donat un suport decidit a FfF sabran que estan definitivament sols davant un futur ple de greus amenaces.

Josep Maria Panés és psicoanalista.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics