Cookie control
Dilluns, 13 de Juliol de 2020

Els records del Florida

17 de Juny de 2020, per Josep Baiges
  • Imatge d'arxiu del menjador del restaurant Florida de Reus

    José Carlos León/ El Punt Avui

Ignoro si l’admirat i enyorat articulista Manel Cuyàs, en alguna de les seves puntuals visites al Món de Reus, va tenir mai l’oportunitat de visitar cal Florida, l’emblemàtic restaurant amb accés pel carrer del metge Fortuny i amb balconada principal i privilegiada al Mercadal. Com hauria xalat a l’hora de redactar un dels seus deliciosos articles costumistes submergint-se en la realitat d’una fonda que, amb els anys, ha esdevingut un emblema de la restauració local i comarcal.

De fet, a casa sempre va ser referència gastronòmica de primer ordre. De petit, el meu avi riudomenc, l’Antonio Matalasser, mantenia una tradició peculiar. Una vegada l’any convidava a tots els homes de la casa, petits i grans, a menjar un dels cèlebres estofats que, en aquella època, provocaven un autèntic romiatge de comensals àvids de degustar aquelles menges exquisides. Tots aquests records m’han vingut a la memòria després de rebre l’atenta trucada del director de Reusdigital.cat, Marià Arbonès, comunicant-me l’imminent tancament del negoci on era possible demanar, per postres, un pijama, aquest bé de Déu de flam, fruita en almívar, gelat i nata. Això, esclar, si encara et quedava estómac per rematar un àpat que, a diferència d’altres restaurants aparentment més selectes i (sobretot) cars, sempre et deixava ben tip.

Quin greu. Més enllà de si el tancament és definitiu o bé inclou un traspàs que garanteixi l’activitat de l’emblemàtic local, els que sentim passió per les coses de la ciutat estem de dol. Perdem un espai privilegiat del nostre imaginari més genuïnament ganxet. Un espai carregat d’història i d’obres d’art, gràcies al gust exquisit dels propietaris, el Joan Albert Besora i la Maria López, que van omplir el menjador d’obres d’art amb quadres acolorits d’on sobresortia una generosa col·lecció de Queralts penjada a totes les parets.

Per cert, parlant de parets, si aquestes parlessin podrien explicar mil i una conspiracions polítiques de la història local. Com si fos una batalla medieval, a cal Florida es va idear algun assalt a la casa gran, enfilant-se metafòricament pels carreus del palau municipal, tot observant el balcó del despatx de l’alcalde, perfectament visible des d’algunes de les taules del restaurant. Ara bé, amb el que més hauria xalat el gran Cuyàs és amb el Miquel, el singularíssim cambrer de cal Florida.

Amb unes maneres peculiars que recordaven al cèlebre Manuel, el cambrer de la sèrie 'Hotel Fawlty' del Monty Python John Clesse. Però que la caricatura no alteri la realitat. El Miquel, amb el seu estil peculiar, era -i és- un dels professionals més singulars de la ciutat, que excel·leix per la seva eficàcia, diligència i agilitat extrema. Veure’l desfilar amunt i avall, servint amb destresa tot el menjador, amb una memòria prodigiosa a l’hora de saber qui havia demanat què, era, com diria l’ínclit exregidor, '#aspactaculà'.

Els restaurants són, per definició, espais de relació amb tot el que això implica. I quan tanquen s’empobreix la realitat d’una ciutat, especialment perquè la geografia humana del nostre Món de Reus més entranyable perd referents de primer ordre. La gent de cal Florida ja formen part, per sempre més, dels records més afectius de la nostra petita gran història local.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Ester Besora  17 de Juny de 2020

Moltes gràcies...

T’agraeixo moltíssim les teves paraules i ho faig en nom dels meus pares també, l’Albert i la Maria, que avui tanquen les portes del que ha estat l’etapa més important de la seva vida i on s’enmarquen la major part dels meus records i el lloc on m’he fet gran. Moltes gràcies pel teu article. Ester Besora López.