Està dreta davant la tomba del pare. Pot veure com, rere el vidre que hi ha davant la làpida, encara hi ha el cistell amb farigola que van deixar-hi el dia que el van enterrar. Farigola i altres herbes que va recollir per les seves estimades muntanyes de Prades. Ara feia molts dies que no venia a veure al pare. Allà, ben plantada, s'ho mira tot mentre no para de donar tombs a tot plegat, i amb el pensament diu al pare que si has tingut una vida plena de patiment, això et provoca patir les pitjors malalties que puguin haver-hi.
Avui està especialment trista. Ha decidit trucar a la feina per dir que no aniria a treballar. Ahir a la nit, en sortir de donar el sopar a la mare malalta d'alzheimer i ingressada en una residència, es va deixar endur per la tristesa més dura de la injustícia. Ha estat tota la nit repassant la vida de la mare. Es va quedar òrfena de ben petita i el seu pare, en plena postguerra, va decidir dur-la a casa d'una tieta, perquè ell prou feina tenia en poder reconstruir la casa, destruïda per les bombes alemanyes.
La mare va viure un temps al mas de la tieta de Cambrils, envoltada de familiars que vivien molt lluny d'ella. Només esperava el diumenge amb impaciència, que era el dia que el seu pare l'anava a visitar. Era el dia que rebia l'escalfor d'una abraçada sincera, i ella sempre preguntava 'Pare, ja està arreglada la casa? Quan podré tornar a viure a Reus amb tu i mon germà?'. El pare, que ho havia perdut tot, responia amb la gannyota del bon humor: 'Ai, petita, no queda feina ni res per fer i, fins que no arribi el bon temps, de tornar a casa res de res'.
La casa estava perduda. El pare i el germà vivien en una pensió que podien pagar amb el poc que els quedava. Per a ella, però, era molt més segur viure en un mas de Cambrils que no pas al centre de Reus, on les bombes nacionals eren constants, tot i que la felicitat a Cambrils només existia els diumenges. Just es va acabar la guerra, el pare morí d'una malaltia pulmonar, el germà va marxar de Reus per anar a treballar al sector de la metal·lúrgia i ella va quedar sola, a Reus, vivint amb la tieta Rostia, treballant d'aprenent en una rellotgeria i joieria del carrer de Llovera.
De la feina a casa, i de casa a la feina, amb 16 anys acabats de fer, cuidant la germana gran de la mare a canvi de llit i menjar. Menjar que es pagava ella, amb el seu petit sou. Així va viure la mare, la seva infantesa i joventut. Plena de mancances i tristeses fins que et va conèixer a tu, pare. Ella sempre deia que quan et va conèixer, aquella tarda, a la Boca de la Mina fent aquell glop de 'bolado' de la senyora Maria per refrescar-se de la calor, es va tornar a sentir com acaronada entre pètals, com quan de petita anava al llit dels pares els dies de festa i es posava entre els dos.
No parava de parlar amb el seu pare amb el pensament, mentre recordava com la mare i ell van fer tot el possible perquè les filles poguessin anar a la universitat, treballant a diversos llocs, passant penúries econòmiques, deixant-se la pell cada dia per construir un futur a les noies. La mare i el pare eren d'aquella generació que no van poder gaudir de res, a no ser que fossis de casa bona, ni de la infantesa, ni de la joventut, ni tan sols de persones estimades que van perdre abans d'hora. Construir un futur per a les filles era la seva única ambició.
Crec però, que el pitjor dia va ser quan el metge va diagnosticar càncer al pare, tot just acabat de jubilar, després d'estar tota una vida batallant junt amb la seva mare. En aquells anys, tenir càncer sí que era sinònim de mort segura, i així va ser. No va arribar a l'any, que el pare es va morir sense poder tenir una casa a un poble prop de la muntanya per poder acabar de viure la vida amb la seva estimada, tot gaudint del temps que els quedés. Aquell va ser el cop més dur, per a la mare, amb qui havia pogut ser feliç, amb qui havia pogut crear i construir, amb qui havia trobat sentit. Marxava tot deixant-la un altre cop sola als capvespres més bells i a les matinades més fredes.
Aquest cop la vida no era com abans. Tenia les nenes, com les anomenava ella, i a més les tenia totes educades per poder tirar endavant en moments de dificultats. Havien aconseguit allò que s'havien proposat, i que van començar a gestar tot compartint un 'bolado' sota l'ombra d'un arbre a la Boca de la Mina. Però el record d'allò que no va poder gaudir en el passat i, en el futur, la va anar entristint tant que va decidir deixar de recordar.
Davant la tomba del pare, ben plantada, avui les llàgrimes envaeixen les galtes glaçades, en ple fred. Ahir, la mare no recordava qui era. Només preguntava si ja era diumenge i a quina hora arribaria el pare.
A tu.
