-
María Luisa Anido
Recentment es va complir un nou aniversari de la defunció de la guitarrista argentina María Luisa Nio, ocorregut a Tarragona el 1996. 'Mimita', com la cridaven els seus deixebles i amics, va passar els seus últims mesos de vida en aquesta ciutat, on pocs sabien que en la residència de 'Les germanetes dels pobres' s'allotjava una de les millors intèrprets de guitarra del món.
María Luisa va néixer a Argentina en una família que tenia una intensa vida cultural. Va ser el seu pare qui li va ensenyar els primers acords, però després va considerar que la petita necessitava un mestre superior i va demanar al concertista català Domingo Prat, de gira per Amèrica Llatina, que escoltés i fes classes a la seva filla. Van haver d'escoltar allò de "Com, dona i tocant la guitarra!'. En aquells temps, començaments del segle XX, això no era molt comú.
En els anys 50, viatja per primera vegada a Europa i obté el reconeixement del públic i de la crítica especialitzada. Es van succeir els elogis a la seva tècnica prodigiosa, la seva cultura musical i la seva exquisida interpretació. A partir de llavors recorre capitals i ciutats de diversos països europeus, Japó, Unió Soviètica i diverses nacions sud-americanes. "Em vaig tornar una viatgera incessant, amb la guitarra a l'espatlla, com els gauchos de la meva llunyana infància. La guitarra - deia - va ser el meu passaport." El gran guitarrista Andrés Segovia, amb qui va mantenir amistat, la va definir com a "meritòria artista i noble amiga".
En els anys 80 'Mimita' va viatjar diverses vegades a Cuba, va exercir com a catedràtica i va ser jurat del Concurs internacional de Guitarra el 1988. Aquest mateix any va ser nomenada 'doctor honoris causa' de la Universitat de l'Havana. A l'any següent, la Fundació Konek de Buenos Aires, li va atorgar el premi com a millor intèrpret d'instruments de corda en la història de la música clàssica argentina. Però no solament va destacar com a intèrpret; com a compositora -va deixar una gran quantitat d'obres, considerades de gran riquesa, encara que lamentablement no gaire difoses.
L'any 1976, havia deixat Argentina per instal·lar-se a Barcelona on va residir molts anys. Va ser a l'octubre del 1995 quan es va radicar a Tarragona . Allí la vam anar a saludar al gener del 96, on la trobem somrient, elegant i disposada a dialogar. En evocar la seva ja llunyana partida de Buenos Aires ens deia: "em vaig anar perquè no podia viure en un país -el seu- on s'havia instal·lat una dictadura". La xerrada amb ella va deixar l'evidència de la seva lucidesa, i especialment, del seu caràcter independent i contestatari, encara vorejant els seus gairebé 90 anys.
Mesos més tard, quan vam saber de la seva defunció, recordem que aquell matí ens havia dit que esperava el seu final -que intuïa proper- i que per això havia decidit venir a Tarragona, per estar prop de la "poca gent que encara li quedava", fent referència als seus amics del Conservatori de Música de la ciutat. Lamentablement, malgrat la seva notable trajectòria humana i artística, no és fàcil trobar petjades de la seva obra. Per sort, és possible veure i sentir en Internet un documental, 'La guitarra feta dona', i alguns vídeos gravats per la televisió cubana on és possible apreciar el seu virtuosisme.
A Buenos Aires se li va fer un gran homenatge el 2004 en el teatre Margarita Xirgu del Casal Català en el qual durant quatre hores van actuar els millors guitarristes del país, alguns dels quals van anar els seus deixebles, com Carlos Di Fulvio o Juan Falú. Però -com tantes vegades ocorre amb els veritablement "grans"-, María Luisa no té el reconeixement que mereix. Els qui l'evoquem amb respecte i afecte, valorem la seva música i tenim present la seva qualitat humana.
Carlos Iaquinandi és periodista.
