Dimecres, 24 d'Abril de 2024
El temporal Glòria ha destrossat el paisatge de les Terres de l'Ebre
ACN
La trinitat ecològica que formen la mar, el delta i l’Ebre s’ha desbocat (amb més fúria que altres vegades) en aquesta setmana tràgica del 20 al 23 de gener de 2020 a través del temporal de llevant, cicló o borrasca marítima del Glòria. Tota la costa mediterrània, del País Valencià a la Catalunya Nord, passant pel Principat i les Illes Balears, ha quedat afectada per una destrucció ambiental, econòmica, humana i d’infraestructures que serà alta en temps i costos.
A través dels mitjans de comunicació, es pot dir que gairebé tothom hi ha dit la seva (experts i neòfits damnificats, polítics i governs) i, per tant, ara no es tracta de repetir el que (per damunt o amb més anàlisi de fons) ja es coneix. El que vull tractar de dir és que la combinació dels efectes climàtics globals amb l’estat de les nostres infraestructures i poblacions concentrades al litoral han fet encara més greus les conseqüències de la catàstrofe, que és general, potser no del tot irreversible, però que hauria d’obligar, sens dubte, a preguntar-nos, ja d’una vegada, sobre el país real que hem anat construint en els darrers 50 o 60 anys, en temps de dictadura i en democràcia (cadascú amb les seves responsabilitats), i que ara, culminades moltes aberracions, i coincidint amb les devastacions ecològiques mundials, ens està passant factura, i de quina manera!
Heus ací l’enorme problemàtica a la que ens enfrontem: uns, els més radicals, diuen que 'no hi ha res a fer', que el 'canvi a pitjor' està garantit, que 'hem fet tard' en definitiva; d’altres (els possibilistes per força, governs i tècnics, arrossegats pel vendaval destructor, es veuran obligats a posar pedaços per contenir el problema sense posar en qüestió el model de producció i de consum i l’ordenament territorial de les infraestructures, i d’altres, encara (sobretot els grans grups energètics) miraran d’aprofitar-se, que ja ho fan, de la crisi de les energies fòssils per anar cap a les renovables, tenint en compte que aquests taurons de l’energia (talment com els fons voltors de les immobiliàries) no els importa gens el bé comú econòmic i ambiental, sinó destruir (extreure) per incrementar beneficis, acaparar mercats i dominar completament tota la demanda social, ja provocada pel marqueting cultural i publicitari.
Entremig d’aquestes franges de poder, sobretot de les dues últimes (amb els seus interessos, preocupades per no perdre la famosa quota de rellevància) hi ha, atrapats com en un sandvitx, el que anomenem la gent corrent, els consumidors, els usuaris, en definitiva els que paguen com poden aquest festí de domini, els que sofreixen tanta destrucció programada (en una barreja d’interessos, ignorància i mala fe) i els que, desorientats per la volguda confusió dominant (però que ja intueixen el que els caurà), resisteixen com poden les envestides del nou esclavatge tecnològic del segle XXI.
Aquest, em sembla, és l’estat de desolació popular que s’ha manifestat arran d’aquesta nova destrossa ecològica (que és alhora econòmica i humana): en el nostre cas, del delta de l’Ebre a l’Alt Empordà. A partir d’aquí, podem enumerar els efectes i defectes concrets que ja s’han anat denunciant, per part de grups científics i ecologistes, al llarg de molts anys, i que, com ja és ben sabut, no han estat assumits amb la urgència que hagués calgut. Ara tot són corredisses. Ni partits ni governs, ni sindicats industrials ni associacions professionals (sobretot enginyers i economistes) no han donat, en general, respostes adequades a les reivindicacions, denúncies i alternatives que han plantejat (ben bé des dels anys 70) els grups de defensa ecològica, els antinuclears, els sindicats pagesos, els científics universitaris i tots aquells que, en els distints aspectes de la realitat social (de l’aigua a l’energia, de l’agricultura a les carreteres, de l’automòbil a l’urbanisme, del turisme a l’arquitectura i de la informació a la cultura) han plantejat aportacions possibles per a poder orquestrar damunt d’aquesta terra una vida digne d’aquest nom.
Xavier Garcia és periodista.
Canvi climàtic o contaminació global?
Cal deixar de parlar només de canvi climàtic i parlar seriosament de contaminació global com a fet responsable dels esgavells que estem patint i patirem amb més força en el proper mesos i anys. Si algú té solucions tecnològiques per aturar els problemes ja està trigant molt en dir-ho. Cal actuar molt ràpid o serà molt pitjor.
