La sepultura del general carlista

Era un 30 de juny del 1872, diumenge al matí, quan una columna carlista, capitanejada pel general Joan Francesc i Serret, acompanyat pel seu dos lloctinents Barenys, de Maspujols, i Bové, de Falset, entrava per la carretera de Salou, Era un grup de 800 homes armats, procedents de l’Hospitalet de l'Infant, on van incautar un tren de la companyia del ferrocarril que feia la ruta de València-Barcelona. En entrar a Reus per la plaça d’Hèrcules, es van dividir en dos grups. El primer, es va dirigir a la plaça dels Quarters de Cavalleria pel carrer del Carme i dels Recs, per arribar a l’actual plaça de la Llibertat. L’altre, comandat pel mateix general, es dirigia a la plaça Mercadal, on hi havia l’Ajuntament. Arribat al Mercadal, el general pujà a l'Ajuntament per entrevistar-se amb l’alcalde Felip Font i Trullàs, amb el propòsit d’aconseguir diners. La resposta va ser que per ser diumenge, festiu, la caixa municipal estava buida. El general, va indicar que no era problema, que fes una crida i reunís als millors contribuents per recaptar els diners. La idea de l'alcalde era guanyar temps perquè poguessin agrupar-se les tropes del Quarter i que la població civil pogués superar els tràgics moments de sorpresa i pànic. També esperava l’ajut provincial que havia demanat.

Reunits al despatx, s’escolten diversos trets i l’alcalde creu que eren els ajuts esperats. El general surt precipitadament, munta a cavall per donar ordres als seus soldats per evitar una jornada luctuosa per Reus ja que només vol diners per poder fer front a les despeses que suposa l’oposició governamental. En arribar a la plaça del Quarters (avui plaça de la Llibertat), ordena “alto el fuego” i al mateix moment és ferit de mort. A l’avalot hi ha més ferits, d’entre els quals el mateix comandant de la guarnició de la plaça, Don Manuel de Soria. Una vegada restablert l’ordre, recullen el cos del carlí per assistir-lo. Però el dia 2 de juliol, el general Joan Francesc, deixa d’existir i és enterrat al cementiri de Reus, a la sepultura número 72 on, fins fa poc descansaven les seves despulles.

L’advocat, Josep Maria Guix Sugrañes, a la revista URBS narra que al general  va demanar a l’alcalde, 4.000 duros (20.000 pessetes) que no els va fer efectius. Reus, li va donar auxilis sanitaris i espirituals en el tràngol de mort, li va fer honor a la comitiva mortuòria que presidia el mateix alcalde i també una sepultura digna al cementiri que li va dispensar el mateix Ajuntament. A la placa de marbre hi deia “Al heroico General Francesch”.

Han passat 143 anys d’aquells fets, que recull la nostra història. També se'n va fer ressò la revista ‘Ilustracion española y americana’ número 28, per donar fe de la importància que va tenir aquells fets en l'àmbit espanyol. Fins fa poc, la sepultura es va conservar, però a causa de la restauració del cementiri, el nínxol el van deixar netejat i buit del tot, i es va destruir la plaça de marbre que en el seu moment li van dedicar, arreglant-la amb una bona emblanquinada, i aquí no ha passat res. Talment com si la dignitat dels reusencs tingues un preu, i per vergonya el nostre Ajuntament que, pel que demostra, ignora la història i els compromisos contrets al llarg de la mateixa. Tal vegada tenim el que ens mereixem gràcies a l'economia mal repartida que només “coneix” la fredor dels números en segons quins apartats del dispensi municipal i quina actuació es converteix amb un bressol d’ignorància. Els reusencs som persones que ens agrada donar la talla en tots els aspectes. Sols passar que ‘els reporters de butxaca, sovint hem de ressaltar les coses senzilles importants, perquè passant per alt a la Casa Gran. Necessiten un altre tracte quan afecten la història local.

La Conselleria de Cultura és una de les més afectades en matèria de pressupostos, pot ser per la seva diversificació. Així mateix, tenim el Centre d’Imatge de Mas de Iglesias, la xarxa de Museus i altres instàncies més que gaudeixen d'uns pressupostos que no poden atendre les necessitats primordials. La cultura ha d'anar secundada per uns pressupostos coordinats d’acord amb les necessitats de cada regidoria. L’expressió que “per segons què hi ha diners i per segons què, no” va per boca de tothom. Partint de la base de pagar els arbitris vol dir que els pressupostos han de tenir un repartiment equitatiu. El curiós és que no ve d’ara, sinó de temps immemorial. Per tant la suposada “oposició” s’ha de moure en aquest sentit, sense perdre el temps en coses banals per penjar-se medalles.