Cookie control
Dissabte, 07 de Desembre de 2019

Les bàscules públiques de Reus

28 d'Agost de 2015, per Antoni Zaragoza
  • Bàscula de la Riera Miró

    Cedida

Reus, ciutat comercial i industrial des de sempre, disposava de bàscules públiques o municipals en els punts més estratègics de les entrades a la vila per tal que les empreses més importants i alguns comerciants poguessin enregistrar els pesos de les mercaderies que rebien o expedien.

Les bàscules eren conegudes per la seva activitat i el veïnat donava fe de la seva presència amb el moviment dels carros. El pesatge oficial de la bàscula pública municipal tenia la garantia i la confiança dels ciutadans, ja que eren considerades elements vitals pel sector del comerç.

Avui, parlar d’aquestes bàscules és fer referència al passat. Una de les últimes en desaparèixer estava situada a l’avinguda de l'Onze de setembre, que provenia de la instal·lada a la mateixa façana de la desapareguda Fabrica de Gas Reusense i es coneixia com a 'Bàscula del Gas'. Recordem el pas de la via del ferrocarril procedent de Tarragona. L’únic que queda de rang monumental és la 'xemeneia' que es conserva, la qual pertany a la primera fàbrica d'electricitat que va tenir Reus, que es trobava en la que avui és l'avinguda de Marià Fortuny.

Per intentar fer una mica d’història de les bàscules públiques, podem posar l'exemple d’una de gairebé desconeguda situada entre el carrer de Roig i de Santa Magdalena, a prop de la plaça de Morlius. Formava un túnel sota de l'immoble que comunicava els dos carrers. La situació beneficiava  alguns magatzems propers, entre els quals destaquen la firma Mestres dels vins i les instal·lacions de la Casa Sabater.

La façana ocupava quatre carrers, avui dotats de bones construccions de llars i locals comercials. Aquí s'hi trobava la indústria de repelats d'ametlla, premsa d’oli, garatge i tallers de l'empresa. Després de la Guerra Civil, aquesta bàscula tan mal situada va ser una de les primeres en deixar de funcionar a causa del mal accés i la poca capacitat de pesatge.

També va jugar un paper molt emblemàtic la bàscula de la Riera de Miró, situada a prop d'uns abeuradors on hi havia diversos tractants de bestiar que més tard es van dedicar a la compra i venda de cotxes usats. En aquest indret, s'hi celebraven les fires de Sant Jaume, concorregudes per xarlatans, brocanters i sobretot bestiar de tot tipus. Més tard es va convertir en la Fira Oficial i va ser traslladada als passejos de Mata, Sunyer i Prim.

Una de les bàscules públiques més destacades va ser la situada a l´entrada dels escorxadors municipals, anomenada 'bàscula del Matadero o de l'Escorxador', que va ser governada per la família Duran i finalment per la seva filla. Qui no recorda la brillantor dels metalls? Semblava sortida de fàbrica tot sent centenària. En aquella barra de pesatge es veien els números d'una hora lluny, sense que l’òxid hi tingués cabuda. Possiblement, molts transportistes la recorden i poden donar fe del que esmento. Aquesta bàscula gaudia de molta fiabilitat en l'àmbit espanyol ja que registrava el pes de mercaderies de tota Espanya.

Però a aquella bàscula li va arribar l'hora: la jubilació dels regents, la capacitat de pes i, per què no? El desinterès municipal de conservar-la. Però el més recriminable d'aquella bàscula, com a immoble, va ser la seva demolició, la qual va fer perdre l'encant d'aquell conjunt arquitectònic que formava part del 'Matadero Municipal' amb el valor afegit de la presència de l’Estació Etnològica. Allí no es va respectar cap norma urbanística, tot i que la bàscula va pertànyer al patrimoni local i restava catalogada com a tal. Era una obra de l'arquitecte Pere Caselles. La corporació municipal la va 'matar'i ella sola es va 'morir'.

El nostre Ajuntament volia fer una ciutat moderna i l'activitat municipal ha anat quedant centrada en l'únic objectiu de fer-nos combregar amb rodes de molí, digerint una improvisada Belchite-city en benefici dels enderrocs, pàrquings, rotondes i en perjudici d’indemnitzacions. La nostra nissaga urbanística se n'ha anat en orris, convertint tot allò enderrocat en un somni que vol cercar parcs i avingudes. Com si els reusencs només ens mereixéssim dormir ensopits, il·lusionats navegant entre milions que, de fet, ens han fet perdre el nord de la realitat, tal vegada mal assessorats d’acord amb les bombolles immobiliàries, però que en definitiva donen treball als jutjats.

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics