Cookie control
Dimarts, 22 de Setembre de 2020

L’incendi que va cremar el Santuari de Misericòrdia

10 de Setembre de 2015, per Antoni Zaragoza
  • Santuari de Misericòrdia

    Cedida

Poc abans de la Guerra Civil, el Santuari va ser 'víctima' d’un gran desastre col·lateral d’aquells temps en què tothom volia manar i ningú creure. Per mi, és interessant llegir l’article que el senyor Cèsar Martinell, arquitecte de prestigi, va adreçar al seu amic Francesc March Mas sota el títol 'El malogrado camaril de la Misericordia'. Era una publicació que intentava conscienciar els reusencs, amb fe o sense, d’un fet reprovable que lamentem, tot i la manca de memòria d’alguns.

El senyor Martinell comentava la destrucció del Santuari i, fent història, en destacava la simbologia al llarg dels segles. Deia que Lázaro Tramullas (1681) havia estat l’autor del cambril esmentat, i en desglossava el valor artístic. En el seu temps havia estat una veritable joia, considerada pels entesos com una de les més sumptuoses de Catalunya. Si el Santuari no s’hagués destruït a la revolta del 1936 -com d’altres coses que es van perdre de manera tan absurda-, ara gaudiríem d’un tresor incalculable. Sempre hem estat orgullosos d’aquell indret -i, no cal dir-ho, de la Mare de Déu de Misericòrdia-, però l’art i la humanitat no estan gaire coordinats. Tal vegada és com els arbres que no deixen veure el bosc; les persones són protagonistes, sense voler-ho, de grans disbarats.

El 22 de juliol del 1936 es va presentar a la plaça del Santuari de Misericòrdia un automòbil amb tots els senyals de ser 'oficial', i alguns camions amb piquets d’homes armats van obligar, sota amenaces a la família d’ermitans, a abandonar la seva residència, annexa al Santuari. Els assaltants es van situar a l’interior del temple, a la part del cambril, i van ruixar amb gasolina totes les figures, quadrets i retaules. Segons diuen, hi van calar foc a força de llançar-hi bombes de mà des de l’exterior, però abans es van apoderar dels ornaments, gots sagrats, corones i joies valuoses que ostentava la imatge i d’altres que estaven desades.

Malgrat que alguns veïns van voler combatre els inicis de l’incendi, els escamots armats ho van impedir. Durant diverses hores tot va cremar. Quan els bombers van rebre l’ordre de l’Ajuntament ja no hi van arribar a temps. Tot estava destruït, i així ho demostra una de les poques fotografies recuperades.

Després de la Guerra Civil, l’any 1939, alguns dels objectes van ser recuperats gràcies a les gestions del mateix Ajuntament i de la Junta de Museus, de la qual formava part el doctor Salvador Vilaseca Anguera, que, dit sigui de passada, va exercir un paper molt important en aquest sentit i també en la recuperació del material que es guardava a la casa Gai, del camí de l’Aleixar. Aquest material s’havia dipositat a la casa Prim Rull en previsió que no fos víctima dels bombardejos. Tanmateix, malauradament, no va ser així.

Aquells fets lamentables van seguir un procés que molts ignoren i, a d’altres, per amnèsia politicohistòrica, els suposaria un problema en la manera de pensar. Al llibre sobre els fets ocorreguts, de l’exalcalde de Reus, Joan Bertran Borràs (1952-1963), de la col·lecció 'Rosa de Reus', editat en un ambient franquista, les coses es miraven des del punt de vista dels que manaven. Si no hagués estat així, no hauria passat la ITV, però això tampoc no justifica la manera com van actuar els que manaven.

Per Tots Sants, parlem dels morts; per Nadal, de les festes, costums i tradicions. Per tant, crec adient, com a recordatori, fer una pinzellada a coses importants que han succeït en el passat recent per a no tornar a caure en paranys semblants: el Santuari de Misericòrdia, incendiat; anteriorment, el col·legi dels Pares de la Sagrada Família (del carrer Ample); més tard, la Prioral de Sant Pere; la resta d’esglésies i parròquies, amb els objectes i la decoració del culte desallotjats per a evitar danys pitjors i convertides en magatzems de queviures per subsistir durant la Guerra, i les campanes del campanar, desmuntades per a fondre-les i fer-ne munició -cal dir que els mateixos autors dels fets en van deixar constància mitjançant un escrit a la mateixa paret del campanar, que més tard, 'democràticament', van fer desaparèixer.

Els temps han canviat i les coses són diferents. No obstant això, els ajuntaments, sota la influència política d’aquells moments, continuen sent 'administrats', ja sigui per lleis o per disciplines dels mateixos partits, a través d’ordres indiscutibles. Això ens recorda aquell eslògan de 'Todo por la Patria', encara que sigui per causes perdudes com ara destruir, incendiar o matar, si cal, en benefici de no res.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (3)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Josep Maria Moreno i Vernis.   04 de Febrer de 2016

Incendi del Santuari

L' ermita que hi havia al Santuari era el Sr Jaume Jansa que es va jubilar el març de 1959 despres de 26 anys. El germa del meu avi, Bartomeu Vernis treballava a l' Hidroforica (Bassa Nova) i no te cap relacio laboral amb Misericordia

Antonio Zaragoza Mercade  12 de Setembre de 2015

Contesta a una reusenca.

La familia dels ermitans es deia BVernis i un dels seus fills, tenia una botiga al carrer Balmes, habitava molt al Centre Catolic (avui Bravium), la seva germana tenia l'estanc del carrer Ample, pero,actualment, desconec totalment on viuen, fa motls anys. De tote maneras, preguntan a l'estant tal vegada poguin donatr alguna raó.

Reusenca   11 de Setembre de 2015

Aconseguir informació

Sabeu alguna informació de la familia d'ermitans que eren en aquell moment a Misericòrdia? Algún article on es parli d'ells o on poder aconseguir informació? Gràcies!