Malabarismes entre el teletreball i la teledocència

Benvolgudes conciutadanes,

Primer de tot i seguint la tradició d’aquestes últimes setmanes, us vull desitjar que estigueu bé i que els vostres també es trobin en bon estat de salut. Dit això, us exposo el que fa dies que m’inquieta... Primer de tot, em presento: jo sóc la Maria, una persona que treballa des de fa vuit setmanes confinada a casa seva, com la gran majoria de totes les que encara tenim feina. Tinc la gran sort de tenir família, compto amb una gran persona que m’acompanya a la vida i junts tenim tres fills.

Nosaltres teníem una vida que en podríem dir 'normal', treballem els dos, els nens van al col·legi i per les tardes fan extraescolars... Teníem un muntatge familiar complex que ens permetia treballar cadascú en el que l’apassiona i alhora cuidar dels nens quan tocava.. (l’horari familiar era microenginyeria). Des de fa vuit setmanes, la nostra rutina diària s’ha vist truncada (com la de totes les nostres conciutadanes).

Aquell horari on tothom tenia clar què havia de fer i on havia d’anar, el vam haver d’enviar a la paperera del reciclatge. Hem entrat en una voràgine de teletreball, neteja de la llar, esmorzars, dinars, berenars, sopar i ressopons, compres, bugades, estendre i plegar la roba, videotrucades amb els avis, amb els tiets, amb els amics, reptes diversos... que fan del nostre dia a dia una carrera de fons on en alguns moments no es visualitza la meta.

No sabem ben bé com, des de la tornada de la Setmana Santa, els progenitors amb descendència en edat d’escolarització ens hem vist abocats a realitzar tasques de docència als nostres estimats fills, sense que ningú, prèviament, ens hagi consultat quina era la nostra impressió sobre el tema. Doncs res, ara hem entrat en una voràgine de teletreball, neteja de la llar, esmorzars, dinars, berenars, sopar i ressopons, compres, bugades, estendre i plegar la roba, videotrucades amb els avis, amb els tiets, amb els amics, reptes diversos... i la DOCÈNCIA.

Aquesta feina nova la desenvolupa un dels progenitors, mentre l’altre aprofita per amagar-se al seu cau i intentar teletreballar en la feina que ha triat i que ens remunera cada final de mes. Cada dia intentem fer una rutina semblant, arribada l’hora més esperada del dia toca asseure’ns a fer deures amb els nostres fills. Al fill gran, 10 anys, li hem arreglat un ordinador vell (som afortunats) per tal que ell pugui connectar-se al 'classroom' i pugui realitzar les missions que allí li pengen els seus mestres reals amb 'autonomia'.

Al fill mitjà, 7 anys, li envien les feines via 'drive', hem habilitat un espai de la casa per a instal·lar la copisteria necessària per poder imprimir les tasques. Al fill petit, 4 anys, també li envien feines via 'drive' que no li fan cap gràcia... Arribats aquí, els dos grans s’asseuen al seu escriptori preparats per a realitzar les tasques diàries que els assignem. La voluntat de realitzar-les els dura més o menys 30 segons... i ja comencen a preguntar, repreguntar. 'No ho entenc', 'això no va'... S'aixequen, 'em pica el nas'... i comença la desesperació per part de la canalla i també per part de l’adult que s’ha vist involucrat en unes tasques que no es veu capaç de desenvolupar satisfactòriament.

El fill petit ha desenvolupat l’habilitat de l’escapisme nivell Houdini. És impossible de trobar... Parlant amb amics, coneguts i saludats, hem descobert que a la gran majoria els passa el mateix, estan desbordats amb les feines que es manen des de l’escola, la tasca de fer de mestres es fa feixuga, quan fas tots els papers de l’auca... alhora i, sorprenentment, el nivell de resignació generalitzat és exemplar. Tots ho entomem amb conformisme, ara ens toca fer això, com si pel fet de ser pares i mares i trobar-nos en aquesta situació de pandèmia no se'ns permetés dir que NO.

Encara que estiguem en estat d’alarma i tinguem l’exèrcit al carrer, tenim dret a dir NO. NO, jo no vull fer de mestra dels meus fills, perquè no tinc els coneixements necessaris per a realitzar aquesta tasca. NO, jo no vull fer de mestra dels meus fills, perquè no vull haver-los de renyar perquè no volen fer els deures, la meva tasca en l’educació és una altra. NO, jo no vull fer de mestra dels meus fills, perquè no tinc temps ni paciència i NO, jo no vull fer de mestra dels meus fills, i no m’haig de justificar.

Estem d’acord a compartir l’educació amb l’escola, però els continguts no. Honorable senyor Josep Bargalló, si us plau, doni el curs per acabat i aprofiti aquest temps amb els mestres per tal que aquests es formin en les TIC i es preparin per tal que el curs que ve puguin donar la matèria d’aquest trimestre juntament amb la que correspongui al curs.

Salut!