Maleït dimarts

He d'admetre que m'he passat uns instants immòbil, davant la pantalla, abans de poder començar aquest escrit. Són moltes les sensacions que em ballen pel cap i totes estan impregnades d'una profunda tristesa. Aquest maleït dimarts, el Joan Castell ens ha deixat. Massa aviat. Massa injust, tot plegat. 

Ens vam conèixer a finals de 2015. Massa tard. Va ser a Reus, per una amiga comuna, l'Esther Rufián. Periodista de molts registres, llavors era l'encarregat de la gestió del servei de comunicació del FEC. De seguida ens vam entendre. De fet, amb ell tot era molt senzill. 

Des d'aquell moment, vam col·laborar en diversos projectes professionals i a poc a poc vam forjar la nostra amistat. Massa breu. Massa. Després de l'ascens del CF Reus a Segona A, em va trucar per oferir-me fer les prèvies roig-i-negres al programa 'Ona esportiva', que va dirigir a Onda Cero. 

Divendres rere divendres, instants abans de començar la secció, ens posàvem al dia en un minut. Com va la feina? Quan agafes vacances? Has vist l'Esther, últimament? Ei, hem de muntar un sopar de periodistes de Reus i Tarragona. Dit i fet. El vam organitzar i el vam gaudir a l'estiu, tot i que ell no hi va poder assistir. Poc després, per desgràcia, em va comunicar que patia càncer. El mateix que va patir el meu pare. 

Vaig dir-li que el meu pare se n'ha sortit, i que ell també ho faria. I va respondre'm que mon pare és un lluitador, i que ell també, i que guanyaria. Quan hi penso, no puc evitar pensar que les coses, de vegades, no tenen cap sentit. I menys encara aquest maleït dimarts. 

De tu, Joan, recordaré la teva empenta, la teva il·lusió, el teu somriure, la teva manera de fer les coses. Recordaré els petits detalls, els del primer del derbi a Segona, els del cafè d'aquell diumenge a l'Estadi. I et recordaré, sí, com un lluitador.