Si ere fantàstic
Era un chicot molt rialler i una bona persona
Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb el 'Quimet' Sorio. Em va aturar pel carrer dels Recs. Ell anava motoritzat. I sense treure’s el casc em va advertir que estava a punt d’estrenar un nou muntatge, 'Els Mossens cantaires', al teatre de l’Orfeó. I li vaig dir que miraria d’anar-hi. Em convenia distreure’m. I riure. Perquè el 'Quimet', a dalt o baix de l’escenari, era tota una garantia per provocar-te el somriure més agraït, sincer i volgut.
Tenia aquesta virtut només a l’abast dels més grans, dels més bons. Quin personatge més extraordinàriament xalat, divertit i entranyable. I fa només unes hores m’han dit que ens ha deixat de manera sobtada. Que ha marxat sense previ avís. Que ja no tornarà mai més. No fotis, 'Quimet'! Amb la gernació que l’apreciava. Només cal veure les xarxes socials. L’onada de tristesa que ha provocat el seu adeu és immensa. Perquè era posseïdor d’aquest caràcter empàtic, pròxim, afable que feia que tothom l’estimés. Com el seu amic Jaume Amenós. E
l Juan Luis González, el popular 'Juanlu' dels Armats i de la Colla gegantera, m’ha fet recordar una de les anècdotes més emotives que va protagonitzar. Els últims dies de vida del Jaume Amenós, el 'Quimet' el va anar a veure cada dia a l’hospital. Però no pas per convertir-se, al peu del llit, en una planyidera preveient el fatal desenllaç. Ans al contrari. Es tractava d’acompanyar-lo fent-lo riure amb la conya habitual. I a poder ser, fins a l’últim instant. I l’Amenós el va desafiar posant-lo a prova: “A veure si t’atreveixes a venir vestit d’Armat a l’hospital”, li va deixar anar el Jaume. El repte estava servit. I dit i fet. El Sorio, amb la complicitat del 'Juanlu', que li va cedir unes disfresses de soldat romà, es va presentar a l’hospital vestit d’armat i acompanyat, amb idèntica indumentària, pels grans Lluís Graells i Marc Navarro.
La riallada de l’Amenós es devia sentir per tot l’hospital. D’aquella manera exemplar de fer i de ser amb l’amic, amb el company, en vaig deixar constància en l’obituari que vaig dedicar al Jaume. El 'Quimet' era un tipus genial. Enginyós i ocurrent. Amb aquella mitja rialla de costat, tan sorneguera. Però sobretot era una bona persona. Costa de pair quan mires enrere i veus que gent com ell, com l’Amenós o el Jordi Boronat, ja no hi són.
Quin món de Reus més trist i avorrit ens han deixat. No sé pas si ens en sortirem. No ho sé pas. Recupero, per il·lustrar aquest article, una foto del Quimet amb l’esplèndida Lourdes Domènech, un altre d’aquests éssers que ha vingut al món per fer-nos riure. La instantània correspon al juny del 2015. Tots dos es van lliurar, mútuament, un premi Amenós regalant-se rialles i petons a l’escenari del Bravium. Fins sempre, 'Quimet'.
Article de Josep Baiges al seu bloc 'El món de Reus' cedit a Reusdigital.cat.
Si ere fantàstic
Era un chicot molt rialler i una bona persona
Quimet, una gran persona, un gran amigo...Hasta luego!!!
No recuerdo muy bien el dicho, la canción: "Cuando un amigo se va, algo queda en el alma...". Pues bien Quimet, algo tuyo me ha quedado para siempre. Q.E.D. Un fuerte abrazo, y para la familia mi más sentido pésame.
También quiero dar las gracias a Josep Baiges, aprovecho para desearte todo lo mejor en vísperas de estas fiestas Navideñas, que el Nuevo Año nos renueve todas nuestras ilusiones. Saludos
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics