(Discurs ofert per l'historiador, arqueòleg i president del Centre de Lectura, Jaume Massó, en l'acte d'homenatge al general Josep Moragues que va tenir lloc el dissabte, 9 de setembre, a Reus)
Bon dia a tothom. Agraeixo als organitzadors que m’hagin convidat a participar en aquest acte. Sense més protocols, començaré.
No caldria dir que de Josep Moragues hi ha diverses biografies publicades i fins i tot a Internet hi trobareu resums més o menys ben fets de la seva trajectòria vital i àdhuc pòstuma. De les obres que tinc a mà, prefereixo la que va publicar l’historiador i eclesiàstic Antoni Pladevall, intitulada 'El general Josep Moragues. Heroi i màrtir de Catalunya' i publicada el 2007, ara fa deu anys. En llegir, fa temps, els apèndixs que Pladevall aporta al final del seu llibre, em va cridar l’atenció una referència a Reus que apareix en el text del testament atorgat pel general poques setmanes abans de ser finalment empresonat i executat de manera infame. Al seu testament, datat el 26 de febrer de 1715 i conservat a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, Moragues recordava un deute econòmic que havia contret amb ell un comerciant que s’havia establert a la nostra ciutat: “Item fas memòria que dexí ab diferents partits a Joan Sabater, marxant de nació francès, habitant en la vila de Reus, Camp y Archibisbat de Tarragona, vuytcentas doblas de les quals me’n tornà doscentas sinquanta ab diferents mercaderias que me entregà; restantme a deure sinch centas sinquanta doblas y de estas me’n pagà sinquanta doblas de las quals li’n firmí un albarà de tal manera que vuy solament queda devent sinch centas doblas, de las quals me prometé que fins y a tant que me las pagàs me correspondria interès a rahó de deu per cent, que és interès mercantívol [...]”. El testament entra en un seguit de consideracions un pèl complicades i que no citaré, redactades per a evitar que els borbònics –que havien assaltat la seva casa, tot apoderant-se dels papers que hi havia– poguessin quedar-se els diners. Val a dir que Pladevall explica que l’esmentat Sabater “pel que es veu era un espia i home de confiança de Moragues”.
Com tots sabeu, el record de la derrota i la humiliació sofertes per Catalunya el 1714 –a partir d’un primer funeral organitzat a Barcelona l’any 1886 pel Centre Català que presidia Valentí Almirall, un acte d’evident caràcter polític excel·lentment descrit, contextualitzat i estudiat per l’enyorat amic Pere Anguera al seu llibre L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938), publicat el 2008– va fer que els catalanistes del final del segle xix comencessin a commemorar la Diada –uns quants anys després i ja de manera continuada– al peu i al voltant del monument aixecat a Rafael Casanova. Com molt bé diu Pladevall a la introducció de l’esmentada biografia de Moragues, “el conseller en cap de Barcelona fou ferit al principi de la lluita i fent-se passar per mort pogué escapar de les repressàlies inicials i després exercir de nou la carrera de Dret i morir tranquil·lament a Sant Boi de Llobregat. Moragues, en canvi, una i altra vegada reprengué la lluita fins a ésser mort i befat pels borbònics [...]. Cap altre català no va tenir un afront semblant, però potser tampoc cap altre no va lliurar-se tant en cos i ànima, amb béns i fortuna, a la causa austriacista que ell creia la més justa –i amb ell ho creia pràcticament tot el poble català”.
El nostre general, efectivament, va patir –de manera directa i extraordinàriament brutal– la cruel i vesànica repressió posterior a la sagnant victòria dels borbònics i dels botiflers. Us estalviaré els detalls de la detenció traïdora, del suplici vil, de l’execució ignominiosa i de l’exposició vexatòria que li van ser aplicats com a revenges miserables, perquè són uns detalls prou coneguts per tots els aquí presents.
Però si em permeteu, sí que faré servir uns quants paràgrafs d’un discurs que va fer un altre eminent català martiritzat pels enemics de la llibertat del nostre país, el president Lluís Companys, en la diada de l’11 de setembre de 1937, dilluns farà exactament vuitanta anys. Aquell any, la Diada Nacional de Catalunya va ser declarada “Diada de la Pàtria” i Companys va llegir un text força llarg que va ser radiat al nostre país i retransmés “fins i tot més enllà de Catalunya”, tal com remarquen els editors del volum Documents d’història de Catalunya que cal conèixer, imprès l’any 2006 i que ara faig servir. El president va fer referència aleshores a qüestions que avui dia encara són plenament vigents i –mutatis mutandi– podríem dir que fins i tot són molt “actuals”, com suposo que anireu apreciant. És clar que Companys també mereix amb escreix un monument a Reus. El 1937, digué el president:
"Catalans: / En la jornada commemorativa de la data de l’Onze de Setembre es congrega el nostre poble per tal de retre homenatge als màrtirs de les llibertats catalanes [...]. / Catalunya perdia [el 1714] les llibertats en la diada que commemorem, però conserva intactes a través del temps les seves característiques nacionals. La monarquia forastera no va poder mai, ni per afalacs ni per la persecució, ni per una política captivadora, esborrar o sotmetre la nostra personalitat col·lectiva. La República reconegué l’Estatut de Catalunya, i avui, aplegats al seu entorn, tots els pobles de la Península lluiten en un exèrcit per a defensar la independència espiritual i territorial d’Espanya. [...] / Catalunya té l’ambició de fer l’esforç decisiu de la victòria: en té l’ambició i el deure, per les seves reserves, possibilitats i característiques. I per tal d’aconseguir aquesta aspiració gloriosa multiplicarà el seu estímul i augmentarà l’ambient sentimental i heroic, on es crea la victòria, per actes com el d’avui d’exaltació del nostre patriotisme, orgull de la nostra història, honor de la nostra bandera barrada i per la nostra condició de catalans. [...] Catalans! 11 de setembre del 1937; l’any proper l’hem de commemorar així també tots units, orgullosos. L’hem de commemorar amb una nova exaltació de catalans i dels nostres germans de tot Ibèria. / Amunt, catalans! Que cadascú hi posi les sevs millors reserves de sacrifici i de coratge. ¡Amunt els nostre poble en la seva ascensió en la defensa dels interessos del treball i dels postulats superiors de la justícia! Amunt la República! Visca Catalunya!"
Us llegiré ara diversos fragments d’un discurs una mica posterior del president Companys, pronunciat al Parlament de Catalunya l’1 de març de 1938, el darrer any que –com sabeu– es commemorà la Diada de manera oficial i pública abans de la llarguíssima i tètrica època franquista. Faig servir la transcripció que aparegué en un dels cartells editats aquell mes de març de 1938 i del qual –per cert– conservem un exemplar imprès original als Museus de Reus. Aleshores digué Companys:
"[...] Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa: “On viu la llibertat, allí és la meva pàtria”. / Un il·lustre català que és honra del nostre Parlament, ha escrit unes paraules que us vaig a dir: “Catalunya no s’avé amb els règims de despotisme i d’imposició. Se sent cohibida, neguitosa, ferida a les entranyes. Si l’afirmació segons la qual els períodes de major llibertat són també els de major civilització és discutible aplicada en general a tots els pobles del món, és perfectament certa aplicada a alguns d’ells i assenyaladament a Catalunya. Catalunya no té capacitat ni voluntat d’adaptació a les corrents absolutistes i antiliberals que en determinades èpoques han prevalgut. No fa com altres pobles, que reconstrueixen llur estructura política i la sotmeten a les rígides formes autoritàries tot salvant els valors constants de la vida nacional. Catalunya quan és sotmesa a aquestes fórmules s’arreplega en una defensiva obstinada, es reclou en ella mateixa...”. / I més tard afegeix: “Les fonts de la vida espiritual catalana s’estronquen quan manca a la nostra terra la raó de la llibertat”. / Justament i admirablement descrita la condició dels catalans per la ploma del nostre company Rovira i Virgili. La Història ens ho ensenya i les inquietuds del nostre cor ens ho diuen. / Per aquest sentiment de llibertat, per aquest amor a la República i a les fórmules democràtiques que asseguren la llibertat, es posen en tensió totes les energies de la raça. / [...] Prenyada d’inquietuds l’ànima del nostre poble troba sempre sota l’arbre de la democràcia el camí de les seves ambicions i constants estímuls de progrés i d’emancipació. / Catalunya va recobrar en la República el camí inicial de les seves llibertats autònomes i va adquirir uns drets als quals restarà fidel en una germandat de sentiments i d’ambicions. / Sota l’imperi de concepcions forasteres Castella va perdre les seves llibertats a mans del primer dels Àustries i Catalunya les va perdre a mans del primer Borbó. La veritable substància hispànica i el seu profund amor a les llibertats individuals i col·lectives van quedar asfixiats, i avui tenim davant nostre els qui representen tot el contrari de la veritable naturalesa dels pobles que composen la meravella peninsular. / No són grans els pobles per la seva extensió territorial sinó per l’aportació que fan al patrimoni de la Humanitat i el solc que marquen en les planes de la Història. Arreu del món trontollen moltes coses i el subsòl tremola en la lluita en què s’enfronten concepcions i sistemes totalitaris contra ideals de llibertat. Catalunya, per voluntat i per sentiment, és un poble que posa les seves simpaties i els seus lligams al costat dels països en què la democràcia ofega les doctrines d’opressió i els sistemes de violència [...]."
I deixeu-me acabar (i perdoneu l’abús que hagi pogut fer de la vostra paciència) amb una afirmació rotunda, expressada també pel president màrtir al final d’un altre discurs públic fet igualment durant la guerra Civil. Els mots finals van ser –aleshores– i són –ara–: "Visca la Llibertat, catalans!!!"
Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives
