Cookie control
Dilluns, 16 de Desembre de 2019

Pels petons, que em perdonin els morts

15 de Novembre de 2019, per Fito Luri
  • Una imatge de Fito Luri

    Cedida

Vaig caure entre els seus ulls i les seves mans. Era un vespre de tardor com el d'avui i, ella, amb aquell posat decidit i arrogant que només t'atorga la inexperiència de la joventut, em cridava a l'orella perquè érem en un concert de Loquillo y los Trogloditas. La veritat és que mai ha estat un grup referent per a mi, però si per a ella. I aquell amor de tardor volia anar-hi, al concert, i jo estava disposat a anar a la fi del món per escoltar qualsevol grup, i qualsevol estil de música.

'Jo, si fos noi, seria rocker!', em deia recolzada sobre el meu braç, a un mil·límetre de l'orella. Aquelles sacsejades al meu timpà em sonaven a glòria, ja que amb cada crit omplia del seu alè el meu voltant; la seva olor, i allò que desprenia ple de vida, eren instants sumats a aquella sensació de felicitat que després poques vegades he pogut experimentar, i és que amb 18 anys rebem allò que la vida et dóna, a cor obert.

Vam ser allà plantats fins que van interpretar la seva cançó preferida. La va cantar a ple pulmó, mentre jo la mirava més a ella que al grup a l'escenari. Ja portàvem més de mig concert quan, de sobte, em va fer una proposició que em va agradar. 'Vols anar a xerrar una estona?', va dir amb espurnes als ulls. Jo m'esperava el millor, el nèctar de la pell bruna, la textura de la carn desitjada, però no. Vam seure en un racó amagat i, davant meu, va començar a xerrar sense parar mentre rèiem, i l'única cosa que intercanviàvem, de tant en tant, eren els nostres cabells, que s'enredaven, mentre fèiem cops de cap de tant riure.

Jo, cada cop estava més assedegat per aquells llavis. Ella, però, semblava no adonar-se'n. Fins que, de sobte, es va anar acostant cap a mi, ens vam besar amb la sensació de fer quelcom únic, quelcom que mai més tornaríem a fer, i crec que una mica ha estat així. Només ens vam fer aquell petó, suau i tendre, amb el regust de l'estiu que havia acabat de marxar, amb la immediatesa de creure que som eterns. I és que quan som joves, ens veiem eterns i indestructibles davant de qualsevol cosa, de qualsevol cosa menys un petó que et treu les febleses més profundes 30 anys després, quan el record d'aquell instant et diu que tot allò que no hem fet, és allò que no hem viscut.

Mentre tornava, sentia encara aquella sensació de felicitat constant, mentre l'olor del meu voltant continuava sent l'olor que desprenia ella. Tenia la sensació que tornava a un país anomenat incertesa, perquè no sabia si la tornaria a veure, aquella noia, que havia conegut dies abans. La distància ens separava, en aquella època que per fer una trucada de telèfon segons on primer havies de marcar el prefix, donant tombs i tombs a aquell teclat que era una rodona amb forats i números.

He estat un home amb sort, jo, sí. He estat un noi que va viure les nits més insuperables, i els dies més tristos. Després he estat home, he estat un home fort com un roure, i també el més feble de tots els homes de la terra. Però, sobretot, he estat sempre una persona envoltada de sort, he tingut la gran sort de no haver d'escriure quelcom com si ho hagués viscut sense haver-ho viscut. Sempre he tingut la immensa sort de viure per sobre de tot, tant i tant, que molts cops em poso a escriure, no puc acabar d'explicar allò que sento perquè no trobo les paraules adequades per reflectir el que vaig sentir.

És llavors quan paro i simplement recordo. Recordo que val tant la pena, gaudir de les petites coses, que un únic petó encara ara em reconforta; que una única mirada encara ara em posseeix, i que un únic instant és prou bell per guardar-lo tota la vida. No podem deixar de viure, i viure no vol dir fer veure que ets una còpia barata d'en Pla, o bé un imitador de tercera de Benedetti o Gabo. Viure vol dir que, de vegades, no hi ha prou paraules per explicar allò que sents. Bé, els que he comentat abans i d'altres sí, però llavors estem parlant de morir per viure, i això sí que només està atorgat als escollits.

Mentrestant, i com diu el poeta cantant, que em perdonin els morts per la meva felicitat, que un servidor continuarà vivint com si no hi hagués demà, per molt que després no trobi les paraules justes per poder-ho explicar. I, tornant a la qüestió que ens ocupava al principi, i per acabar, només escriuré que el viatge de tornada va ser el més trist de la meva vida.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges