Cookie control
Dimarts, 29 de Setembre de 2020

Potser sabia que s'havia de morir

14 de Febrer de 2020, per Fito Luri
  • Els homes que parlaven de Cruyff i Neeskens feien enfadar la tieta Pepita, ens explica Fito Luri

    Arxiu

Era una persona més aviat descuidada. Diria fins i tot que era egoista, pel seu posat davant la vida, ja que transmetia ser usuària del seu món, exclusivament. M'esperava sempre asseguda a la mateixa taula, a la mateixa cadira, sempre amb un cafè i el cendrer ple de cendra de tabac negre. Arquejava les celles quan em veia arribar, i jo sentia una repulsió cap a ella que era superior a les meves forces. No havíem intercanviat encara una paraula que la meva paciència ja patia una angúnia profunda. Trobava desmesurada la preocupació que tenia cap a mi, aquell desmesurat servilisme que em treia de polleguera i em feia odiar-la amb l'odi dels vençuts.

Un dia, però, en arribar al cafè on ens trobàvem un cop per setmana, la seva mirada era diferent. La seva veu també semblava que fos la d'una altra persona i és que quelcom passava. Jo vaig seure, com sempre, amb certa desgana per complir amb aquella obligada visita setmanal, en aquell cafè de persones grans i amb aquella dona de cabells amb reflexos lilosos i alè a tabac ranci, amb aquella olor entre talc i naftalina erosionada. Aquella tarda no van haver-hi petons de berrugues amb pèls, ni pessics a la galta, ni cops amb les ungles a les meves mans, ni eixugades de llavis amb tovallons de paper aspres. Aquella tarda, tot havia canviat.

El posat era un altre, per com em mirava. Va fer un sospir que despertà una tendresa que mai havia sentit per ella i, de sobte, els meus ulls la van començar a mirar d'una manera diferent. Mai l'havia vist així, la tieta Pepita. Moderna, per l'edat que tenia. Atrevida, per com mirava desafiant als vells que feien tertúlies parlant del Cruyff i el Neeskens. Descarada, per com reia amb la boca oberta de bat a bat i sense pudor; l'eterna tieta soltera escandalosa que em feia passar vergonya, amb aquell abric negre de coll pelut, les sabates de taló quadrat que mostraven uns turmells inflats com botes, i sempre maquillada de dalt a baix.

I les paraules, les paraules que va dir amb un to que mai m'havia parlat. 'Ara que ja t'ho podria explicat tot, de mi, he de marxar', em va dir amb un to entre agre i trist. Alguna premonició devia de tenir aquell dia, que em va parlar d'una manera que em va fer sentir quelcom diferent cap a ella, quelcom que em feia estar bé amb ella. Tot i la meva adolescència mal portada, la tieta Pepita continuava parlant-me com si fos un nen, i és que per ella continuava sent el nen de sempre, sense adonar-se que jo de mica en mica m'havia fet gran. Per contrarestar el meu rebuig, ella encara era més servil amb mi. Tant, que la trobava repugnant.

Però ara, ara sé que allò era amor, i que la seva pena era que va esperar tant a tractar-me com un adult que tot allò que volia compartir amb mi es va quedar dins seu. Estic segur que totes aquelles vivències que m'hagués explicat haguessin fet que cada tarda anés a berenar amb la tieta Pepita, la germana de l’àvia. Segurament que tenia històries amagades capaces d’enamorar qualsevol adolescent. Aquella mateixa nit, els veïns de la tieta van trucar a casa, la van trobar morta a l'escala. Quan la meva mare m'ho va dir, vaig estar sense respirar uns quants segons. El buit va fer acte de presència al meu pit, totes les paraules que no li vaig dir mai es van posar en renglera davant d'un cingle i van anar caient, de mica en mica, perdent-se per sempre més.

Perquè allò que no diem quan és el moment es perd, és vida que perdem. La tieta va perdre de mi els anys en què ja no era un nen; i de la tieta jo en vaig perdre allò que la meva adolescència no em deixà veure en aquell moment, i que ara, a la distància, torna com el record d'algú que no vaig arribar a conèixer bé del tot. Si ho hagués fet, ara podria escriure un tros de vida que no s'hagués perdut cinglera avall, perquè allò que no ens diem ho deixem de viure. Amb la tieta Pepita em va passar això, de fet. No ens vam viure.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics