Divendres, 27 d'Abril de 2018

Profecies culturals de la Sibil·la

27 de Desembre de 2017, per Biel Ferrer
  • 'El cant de la Sibil·la' es va representar a Misericòrdia la passada nit de Nadal

    Cedida

Que tot té un principi i un final ja ens ho deia l'Eclesiastès, 3. També ens ho va dir la Sibil·la, enguany, abans de la Missa del Gall, al santuari de la Mare de Deu de Misericòrdia. Esplèndidament cantada i interpretada per la soprano Mireia Tarragó, amb el punt just d'afinació i dicció, de contenció i actuació, car es tracta -recordem-ho- d'un drama litúrgic de l'avior en què la protagonista albira l'esdevenidor, ben posat al dia gràcies a la direcció escènica de Cristina Cosials. Aquesta ressenya -que parlarà de més coses que no pas d'aquest esdeveniment- ha de continuar fent elogi de la tria de l'acompanyament vocal i instrumental: d'una banda, el cor DaCapo, d'una mesura minsa del tot adient, dirigit amb rigor pel noruec Lars Isdahl, capaç d'enraonar en un català correctíssim per presentar i comentar el breu i alhora exquisit concert previ de nadales d'enllà i d'ençà; d'altra banda, les xeremies (tarotes), el baixó (antecessor del fagot), el sacabutx (precedent del trombó de bares), el timbal i l'orgue (tocat amb pulcritud i registres ben triats per Marta Nus), tots magnífics i del tot adequats per a l'encertada faisó antiga, necessària per a la versemblança d'aquesta recuperació, que, pel que en sabem, té voluntat de passat, present i futur (és a dir, de continuïtat: doncs, visca!). Tots els detalls que hom hi va poder observar parlaven de la cura amb què s'havia pensat i preparat tot plegat: la tènue il·luminació -la penombra que amarava de misteri el santuari-, la solemne processó dels músics a l'inici i al final, els lleus però simbòlics moviments escènics de la Sibil·la (apagant, per exemple, una a una, les espelmes de l'altar) i també el díptic informatiu sobre el context i el text, en llatí i amb la corresponent traducció al català. Per això l'execució fou un gaudi per a tots els assistents. Potser també la hi hauria plagut, al nostre compositor internacional més jove i contemporani, Joan Magrané, que estrenava a la catedral de Barcelona, el mateix dia i a la mateixa hora, una versió, pròpia, de la darrera resposta del cor, a manera de coda, del cant en la versió capitalina.

I algú pensà, aleshores, que bé havien valgut la pena actes com aquest programat dins d'aqueix epígraf anomenat Capital de la Cultura Catalana Reus 2017, en què la participació, la qualitat i la voluntat d'esdevenir-se més enllà d'enguany fitaven el calendari, talment una profecia cultural de la Sibil·la, encarregada, com a pitonissa en el món antic, d'imaginar -i, tal vegada, determinar- l'endemà de la comunitat a què s'adreçava. Perquè, com diu el refrany del cant, judici se'n farà, de tot plegat, del món. I també de la capitalitat cultural de la ciutat. I no n'hi haurà prou de cantar-ne xifres assolides, sinó que caldrà sobretot articular-ne arguments qualitatius per bastir bon propòsits per a l'any divuit i dinou del mil·leni actual. Serà el govern capaç de bastir-ne un discurs prou crític? I sabrà referir-s'hi amb caràcter constructiu l'oposició? Un nou cant, laic i polític, caldrà assajar per als temps que vindran. Mentrestant, tenim temples closos (com Cal Massó), obres pendents a la seu (del Centre de Lectura), camps d'esbarzers (als confins del terme) i presagis incerts (al nou institut municipal de cultura). Cal, doncs, avaluar el que s'ha esdevingut perquè les idees brollin per validar o falsar projectes, viables a partir de la constatació de la vitalitat de l'entrellat de la societat reusenca a fi de consolidar, d'una banda, propostes que s'han vist raonablement necessàries i, d'altra banda, per tal d'aventurar hipòtesis arran d'iniciatives que vertebrin els diversos sectors ciutadans. "Aleshores cadascú, descobrint els actes ocults, confessarà els secrets", cantava la Sibil·la: dit amb paraules més planeres, que el diàleg entre tothom sigui sincer a fi de bé.

Com bé analitzava Enrique Canovaca al darrer NW, La Revista de Reus, la política local ha quedat desterrada durant aquest darrer trimestre a causa del procés que ens ha menat a la proclamació metafòrica de la República. I a l'aplicació autoritària del 155 (a més d'altres desastroses actuacions de la decrèpita democràcia espanyola). Per això darrerament l'activitat cultural s'ha viscut a mig gas, sense la intensitat i sense l'atenció dels primers nou mesos de l'any. Però, tot i les incerteses polítiques nacionals (Catalunya és una nació i per això s'ha autodeterminat), ja cal que els polítics, les entitats i els ciutadans d'aquesta capital comencin a pensar-hi, també, en la política cultural local car, primer, l'any vinent és a tocar i d'aquí a dos anys tornen a tocar eleccions; en acabat, la Sibil·la no ens en va dir pas la fórmula ni la porra; i, finalment, el públic va aplaudir, amb bon criteri, el reeixit resultat que -tothom esforçant-s'hi de valent- els músics, cantaires, organitzadors i patrocinadors van assolir plegats i vet aquí un indicador fiable de com fer cultura.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)

Reportatges