Cookie control
Dissabte, 14 de Desembre de 2019

A propòsit de la presentació del llibre 'Que no t’expliquin històries', de Jaume Benages

05 d'Abril de 2016, per Jaume Massó Carballido
  • Portada del llibre 'Que no t'expliquin històries'

     

El passat divendres 1 d’abril, es va presentar a la Sala d’Actes Emili Argilaga del Centre de Lectura de Reus el llibre ‘Que no t’expliquin històries. Evidències de la nostra realitat nacional’, de Jaume Benages i Pàmies, en un acte organitzat per la Secció de Geografia i Història del Centre.

D’entrada, el llibre (Tarragona: Arola Editors, 2016, 77 p.) comença força bé, o molt bé, amb una cita inicial d’Aristòtil: “Quan més dura la possessió, més es justifica”. Els filòsofs grecs sabien de què parlaven, també en història. Tot seguit, cal dir que l’autor del llibre es dedica professionalment a la medicina. És clar que de metges amb interès o afecció per la història n’hi ha i n’hi ha hagut uns quants. Sense anar més lluny, uns dels meus personatges de referència en el món de l’arqueologia i la història local i comarcal era un metge, Salvador Vilaseca, de qui porta el nom el Museu en què treballo. Sense intenció d’exhaustivitat, també puc esmentar els casos de Joaquim Guitert (un barceloní que s’afincà a la Selva del Camp) i d’Agustí Maria Gibert (mig vila-secà, mig tarragoní), com a galens que han conreat la història i l’arqueologia al nostre territori.

El prologuista del llibre que ens ocupa, Miquel Crusafont, doctor en Història, ens diu (p. 16) que “Catalunya té una història magnífica. Ho és perquè la nostra mentalitat coincideix en molts aspectes amb la visió moderna que hom té avui de les coses i del món. Nosaltres vàrem ser sempre demòcrates i europeus, a diferència dels castellans. Aquesta és una de les raons de que siguem tan diferents. Tot això, qui ens ho ha d’explicar? Doncs qui sigui. Si ara és un metge, permetin que els digui que aquest llibre no és altra cosa que ‘un manual de primeres cures’ o una ‘guia per a la desintoxicació’”.

Abans d’entrar pròpiament en el cos del llibre, permeteu-me que transcrigui un parell de definicions de diccionaris catalans del verb tergiversar. Primera: “En una descripció, una narració, etc, deformar els fets, canviar les paraules d’altre, etc, a fi que prevalgui l’error”. Segona: “Contar (fets), reportar (paraules), deformant-les intencionadament”. Em sembla que són definicions prou clares i amb uns quants mots claus: deformar, canviar, fer prevaldre l’error i fer-ho de manera intencionada.

Tal com exposa també el Dr. Crusafont al pròleg, “Jaume Benages, com jo mateix i com molts altres, s’ha anat indignant quan, a través de l’evidència dels fets històrics ben documentats, ha anat veient [hem anat veient, afegeixo] fins a quin punt s’ha arribat a tergiversar la narració del nostre passat. I ha vist que això s’ha fet amb un propòsit ben clar: desarborar la nostra riquíssima experiència. D’aquesta indignació n’ha sorgit el noble propòsit d’intentar obrir els ulls dels altres. És una reacció que s’ha d’agrair com se li ha d’agrair la feina que s’ha carregat a sobre de documentar-se i de verificar. No hi ha, en aquest llibre, afirmacions gratuïtes, només veritats històriques de primera magnitud”. Crusafont conclou que aquest és “un llibre imprescindible”. És difícil gaudir d’un major elogi.

L’autor, per la seva banda, explica –al capítol de presentació de la seva obra– que “la intenció del llibre és la divulgació, de la manera més simple i entenedora possible, d’una sèrie de dades i conceptes bàsics, [que] han estat elaborats seguint una curosa aplicació del mètode científic [...] i [que] serveixen per donar contingut a tres textos independents (dos d’ells en format d’article de premsa) utilitzats per debatre cadascuna de les tres aseveracions”, unes asseveracions, segueix dient, “que es poden sentir amb certa freqüència en els parlaments de molts personatges de la vida pública espanyola, des de polítics de primer nivell a pseudo-intel·lectuals i gurus de la més carrinclona i rància fauna mediàtica de Madrid” (i d’altres llocs de l’Estat, si se’m permet l’afegitó). Aquestes asseveracions són: “España ya existía en tiempo de los romanos (o Hispania es lo mismo que España)”, “La corona de Aragón era aragonesa (o Cataluña nunca ha sido una nación)” i “España, [es] la nación más antigua de Europa”.

Els tres textos independents que esmenta Benages són: ‘Hispania’, p. 19-22, a més de les il·lustracions de les p. 25 27 i 30, que presenten diferents monedes antigues de la península Ibèrica: dos dracmes de les colònies gregues situades a Roses i a Sant Martí d’Empúries (a l’Alt Empordà); un as ibèric encunyat a Llerona (Vallès Oriental); sesterci romà, encunyat a Tàrraco (Tarragonès), i un trient visigòtic també encunyat a Tàrraco; ‘La monarquia catalana medieval: resum històric del naixement i expansió de la nació catalana’, p. 23-67, i ‘La nació menys antiga d’Europa’, p. 69-73. El llibre acaba amb una cloenda intitulada ‘El somni’, p. 75-77.

Aquí m’ocuparé bàsicament i succinta del primer dels textos independents, per raó dels meus modestos però específics coneixements i perquè em sembla que el lector ja trobarà a la resta del llibre una informació prou adequada. El text, ho recordo, era ‘Hispania’ i és redactat per contrarestar aquella asseveració que abans he transcrit: “España ya existía en tiempo de los romanos (o Hispania es lo mismo que España)”. D’entrada, puc dir que aquesta qüestió és tractada massa ràpidament per Benages (no tot han de ser elogis).

De fet, quan jo era molt jovenet i estudiava el batxillerat elemental, a classe teníem uns manuals més aviat rudimentaris, però amb força il·lustracions en color, que contenien una mena d’explicacions –potser hauria de dir ‘asseveracions’– que volien dir, més o menys, que ja hi hagué una unitat “espanyola” fins i tot abans dels romans. En recordo un, de manual d’’Historia de España’, que deia que els ibers havien vingut des del nord d’Àfrica i que els celtes baixaren des del centre d’Europa, que els uns i els altres es van trobar a la Península i que ibers i celtes es van barrejar tot creant allò que en deien “la Celtibèria”. A mi em feia gràcia relacionar tot això amb els lliuraments –que anaven sortint en una determinada revista– del ‘Celtiberia Show’ de Lluís Carandell. Val a dir que en Carandell també hi tocava força, sovint.

És clar els romans ocuparen tota la Península (algú deia que no del tot, que havia restat independent alguna mena de molt petit territori indígena resistent, de l’estil del poblet l’Astèrix i l’Obèlix, i perdoneu-me la referència poc seriosa). Aquella ocupació (ja completa durant el principat d’Octavi August) fou considerada pels cronistes hispànics moderns com el refermament d’una “unidad” (anava a afegir “de destino en lo universal”) que resistí fins i tot l’ocupació visigòtica (“reconquestes” posteriors a part).

Tot això sense tenir en compte que el territori peninsular fou dividit per Roma en diverses províncies (segur que recordeu la Hispània Citerior, la Hispània Ulterior, o bé la província Tarraconense, la Bètica, etc), cadascuna de les quals amb governadors i estructures administratives pròpies i diferents de les altres més o menys veïnes. Però per als cronistes castellans, Roma ja havia fixat aquí el camí unitarista espanyol posterior. I no cal dir que els dos emperadors nascuts en ciutat romanes provincials de les Hispànies, Adrià i Trajà, eren “los emperadores españoles”... Qualsevol ciutadà romà nascut a qualsevol de les províncies de les Hispànies havia de ser hispà, que venia a ser el mateix que espanyol. I això encara ho podem trobar en obres publicades per autors contemporanis nostres. Un incís: si mireu un mapa del territori corresponent a l’anomenat ‘conventus Tarraconensis’, us adonareu de la seva semblança amb l’actual mapa dels Països Catalans. Prefiguració? Casualitat no n’és, però cap historiador català seriós ha afirmat que els Països Catalans ja existiren a l’època imperial romana.

Recomano als interessats la lectura del text del discurs inaugural del curs acadèmic 1937-1938 a la Universitat de València, dictat pel professor Pere Bosch Gimpera, el creador al segle xx de l’escola catalana d’arqueologia i conseller de Justícia de la Generalitat republicana. Aquell discurs, intitulat precisament ‘Espanya’, fou editat per primer cop en plena guerra civil i reeditat quaranta anys després, el 1978, per Edicions 62 (no és propaganda: el llibret és exhauridíssim). Cal dir que el Nuevo Régimen franquista va destruir tots els exemplars que va poder de la primera edició del discurs, però l’edició que podreu trobar a moltes de les biblioteques catalanes compta amb un excel·lent pròleg d’un dels meus mestres directes a la Universitat de Barcelona, el recordat Miquel Tarradell, entre altres coses Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Bosch considerava que la “suprastructura” (ara en diríem superestructura) imperial romana no va poder eliminar les diferències de cada territori, malgrat que tots tenien un cap d’estat únic (primer fou el Senat, després l’emperador), un idioma que tothom coneixia (el llatí) i que permetia anar amb comoditat idiomàtica d’un lloc a l’altre –de nord a sud i d’est a oest– de la Mediterrània (no era debades que els romans l’anomenessin ‘Mare Nostrum’), fets que facilitaven extraordinàriament el comerç perquè –a més a més– hi havia un sistema monetari oficial únic (equivalent a l’actual eurosistema) per a tot l’Imperi, encara que hi hagués (com ara mateix a la Comunitat Europea) diverses seques monetàries arreu de les províncies.

No resumiré el discurs, només en llegiré el paràgraf final: “En la vertadera perspectiva històrica, l’Espanya futura també serà solidària de tots els seus valors tradicionals veritables. Cap dels seus pobles no morirà, i Espanya només podrà florir si aconsegueix d’integrar tota la seva massa i fer-la sortir de la misèria i la ignorància, infonent-li la consciència d’uns ideals comuns, al mateix temps nacionals i humans”. Bosch era massa optimista, és evident. Si visqués avui, no sé què diria davant del panorama de la formació d’un nou govern estatal, amb les declaracions dels polítics “de primera fila” (o de segona, o de tercera, o de regional) en referència “a la unidad de España”, al federalisme i al dret a decidir.

Us recomano el llibre del metge Jaume Benages. Us pot vacunar contra la tergiversació, la facció política, la ficció i fins i tot contra determinades facècies.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges