Cookie control
Diumenge, 08 de Desembre de 2019

Restauració absolutista de Ferran VII

15 de Gener de 2016, per Josep Risueño
  •  

El Decret de Nova Planta donava llibertat al 'Bayle' (alcalde) per a disposar la formació d’un Ajuntament per ell mateix. Regidores / Diputados y Sindico (17 d’abril de 1817). A més, els jurats foren substituïts per dos regidors.

Feia pocs dies, el 6 d’abril de 1817, que el rei Ferran VII havia restablert per Reial Ordre "las escuadras de mozos denominados de Valls". Anys després, en acabar-se el Trienni Liberal (1821-1823), arribaria la Dècada Ominosa (1824) i tornarien a establir-se amb el seu cabdill, Pere Màrtir Veciana i Miró. Segons alguns historiadors, Veciana fou el perseguidor de liberals i ultrareialistes.

Els crits de llibertat del poble "per convicció en determinades classes populars" eren desitjos arrelats interiorment, no gens fàcils d’evidenciar. En bona part eren l’ideari del pòsit dels liberals, "també dels liberals dividits" que havien mantingut i begut del pensament envers la recuperació de la Constitució escrita i aprovada a Cadis el 19 de març de 1812 i que, en aquells dies, l’absolutisme del rei Ferran VII havia arraconat.

S’ha de tenir en compte que l’aixecament dels generals Lacy i Francesc Milans del Bosch l’abril de 1817 va ser un fracàs a Catalunya. Es deia que Milans s’oposava a l’absolutisme de Ferran VII. I no podem, de cap manera, oblidar el paper de Rafael del Riego Flórez amb la jura que havia fet de la Constitució, tres anys enrere, davant del general Lacy. El reusenc i advocat Josep Bages Oliva, entre altres, també havia participat en la conspiració de Lacy. Riego, al cap de pocs anys, aniria a Reus i hi faria una estada de poc més de dotze dies. Rafael del Riego Flórez Valdés, fill de Tuña (Tineo, principat d’Astúries), sembla que havia obtingut l’ajuda del moviment de la maçoneria a França i que això el féu tornar a Espanya.

Alguns dels homes amants del liberalisme eren a l’exili, com el prioratí Jaume Josep Ardèvol Cabré, el metge de la Vilella Alta, que romandria diversos anys a Londres. Antoni Verdaguer Llunell, pintor i professor de francès, reusenc d’adopció, era a Montpausant, vila on molts liberals van passar un temps d’exili de 1814 a 1820. Era dels que se’n deien "afrancesats", i havia estat, com un tal Franquet i altres, "policia" de l’exèrcit francès d’ocupació de la ciutat; per tant, de moment no podien tornar. A la Reial Ordre esmentada llegim: article 1r: "No podrá volver a España, sin una especial gracia y perdon mio, quien haya sido de algunos de los ramos de policia".

L’historiador Pere Anguera Nolla recull, de Pere Gras Ballvé, la descripció següent: "Reus llevaba un antifaz y el trage que le obligavan a vestir las circunstancias". Jo podria afegir que l’absolutisme de Ferran VII era tan profund que, veritablement, el més important per a Reus devia ser suprimir alguns aranzels i fer més suportables les contribucions, sobretot per al comerç local i les seves exportacions en els mercats propers.

Detalls de la Casa del Comú, règim local:

Una mena d’agutzil d’aquell any a la nostra ciutat:

Alguns dels documents oficials, edictes o circulars d’aquells dies anaven anotats com segueix: "Se ha publicado el presente edicto hoy dia ocho de mayo de 1817 Por Mi Manuel Roca portero Real residente en la Villa de Reus. Intendencia del ejercito y Principado de Cataluña CIRCULAR".

Moviments liberals propers frustrats:

Alguns dels corrents liberals que amb el temps cercaven justícia estaven formats per lluitadors amb matís liberal dins l’absolutisme però amb "aire de llevant", com aquell valencià anomenat Ramon Armengol "el Vidrier", que aquell any va intentar organitzar una revolta anomenada "Conspiració del vidrier", fallida en ser descoberta pel general Elío. Fou executat i el seu cap, penjat a la porta de la Trinitat. La conjura absolutista a València era finançada per una part important de la noblesa urbana. Els germans Bertran de Lis tenien com a objectiu assassinar el capità general, però van fracassar i van ser presos i ajusticiats.

La voluntat política és una gesta que té el poble atemorit i empobrit sense resposta. La classe política de llavors era bandejada com una banderola.

Els liberals s’esforçaven a recuperar la Constitució dins d’aquell absolutisme aclaparador, però la desfeta de l’anterior ocupació de l’exèrcit francès a Reus (1809-1812) havia deixat malmesa la terra i els seus fruits. Llegim, si no, la tala d’oliveres durant l’ocupació de l’exèrcit francès a Reus, que descobrim per aquesta nota del llibret Reus Panorama, de Salvador Vilaseca: "... sube el quebranto de los saqueos [...] de los olivos de este contorno setanta mil ha derribado el galo vil".

Contribucions:

En les contribucions directes al terme de Reus hi contribuïen forasters. Diversos ordes religiosos pagaven a l’Ajuntament de Reus, entre els quals els Carmelites Calçats de Valls, la Capellania de l’Hospital de Riudoms, la Reverenda Comunitat de Mont-roig i P. P. Servites de Marçà. L’Església volia sortir ben parada d’aquestes recaptacions, suprimint-les.

De sempre, la vila de Reus ha estat considerada el primer mercat d’aquesta província, sobretot d’aiguardent, i el port de Cadis era "la perla" de molts comerciants. En aquells anys un 35% de la població de Reus era vinguda de fora per necessitats econòmiques. Entre els "estrangers" hi figuren dos francesos: Manuel Vignau i Alexandre Larrard, exportadors de vins que vivien a la placeta de Sant Francesc.

A continuació, dos exemples d’un industrial i un jove treballador que he trobat entre dos lligalls diferenciats: "Desde 1816 vivia a Reus amb permis del seu pare el jove Francesc Domenech de deu anys solter de Porrera, el seu pare que l’havia conduit a Reus n’era en Francesc Domenech Boronat pagès amb permis per fer de aprenent amb la feina de “molendero de chocolate” en la casa de Josep Barbera carrer Metge Fortuny. El jove consta que sis anys desprès encara viu i treball al mateix lloc".

El 30 de maig de 1817, Pau Simó Adzerias demana permís a l’Ajuntament per a fer un aqüeducte per a desaiguar la vinassa o aigua bruta d’un molí d’oli situat al carrer de Galió que passaria pel carrer de la Galera, plaça de les Basses i raval de Jesús, amb desguàs al rec dels Tintorers.

Els pous de neu i glaç, encara en aquells anys, eren un fet a les nostres comarques (les "neveres d’ahir"). N’hi havia, entre altres, a la Mussara i a Prades, i d’aquí es baixava a Reus per a refrescar-se.

El 9 d’agost de 1817, el batlle, com ja havia esmentat i sota acord, només serà "Bayle" (alcalde) durant dos anys de mandat. Es tracta de Mariano Thomas, membre del Sant Ofici, que fixa l’horari de les sessions des de les onze fins a dos quarts d’una del "medio dia", i demana puntualitat.

Cinc dies després es troba escrit a les actes: "la carne de buey que se mató y la tripa que se repartió en el dia de la fiesta de San Pedro del corriente año". Els correbous encara es feien a la ciutat de Reus, "fer correr per tota la vila, amb gran albarot de xics i grans un bou o badell i desprès fer-lo matar". Era una tradició del segle xvi que va desaparèixer a finals d’aquell segle. Es deia que el bou era l’aliment dels pobres.

La dèria de les tradicions populars no podia amagar una situació que devia condicionar, en aquell temps, la salut pública. El 12 d’agost de 1817, Sanitat, a través de Manuel Antonio de Santisteban, corregidor de Tarragona, fa saber "haberse declarado en la costa septentrional de Africa la enfermedad conocida por peste de levante". Les persones que feien contraban, principalment a través de la frontera, eren controlades i perseguides per temor del contagi d’aquesta malaltia. Hi havia una Reial Ordre de Sanitat del 8 de maig de 1777 que així ho determinava, atès que a Alger, Bona i altres pobles hi havia la pesta "bubonaria".

Segons Salvador Vilaseca, l’any 1817 Reus té dotze fàbriques de tintatge. Tradicionalment, algunes d’aquestes fàbriques eren al carrer dels Recs. També, vint tintoreries i vuitanta fàbriques diverses, sis de barretaires, sis emblanquinadors, quinze fàbriques de sabó, quaranta-cinc molins d’oli, dotze tallers de seda i mil de cotó. Aquestes fàbriques i productors ocupaven set mil cent treballadors.

Un dels millors naipers (cartes de joc) del país era el reusenc Benet Barber Junyent. Ací en tenim un exemple, que guarda el Museu Municipal.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (5)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Antonio Zaragoza Mercade  18 de Gener de 2016

Recobeixament dels treballs.

L'amic Risueño es un incansable dels que rebuscant amb la historia de Reus i sempre treu a la llum coses interesants. Le de falicitar per la seva tasca i pel temps que i dedica.Una forma de cunmplaure als que ens agrada la nostra Ciutat.

Jaume Ollé  18 de Gener de 2016

Apasionant

Realment es sorprenent la quantitat de coses que ens arriben mercès al Josep, d'aquells anys tant importants i desconeguts. Gracies Risueño per fer-ho possible.

Miquel Anguera i Brú  17 de Gener de 2016

Un més, Josep

Un cop més, estic content que vagis publicant història de Reus. Tot suma... tu ajudes...

J. A. C. O.  16 de Gener de 2016

Han passat 200 anys...

Com si fos ahir: els embolics polítics continuen. Hi ha motius per celebrar aquells moments? Segur se'n trobaran i apareixeran nous documents gràcies a reusencs com tu.

L'Emilio de Reus  16 de Gener de 2016

S'et fará petit l'arxiu.

He passat un bon rato. Josep, m'ha agradat molt, tu no pares buidant l'arxiu.