Fa uns anys, el Teatre Bartrina, la Palma (antigament, La Rosaleda), el velòdrom Cicles Catalunya i el pavelló Olímpic del Reus Deportiu van acollir molts combats de boxa i de lluita lliure, en vetllades que se celebraven tant a l'estiu com a l'hivern. Hi participaven figures de totes les especialitats. A Reus hi havia molta afició a la boxa, i hi participava un bon nombre de figures federades que els promotors locals contractaven a Barcelona.
Normalment, els combats es feien al Teatre Bartrina, on s’hi instal·lava un ring al bell mig del pati de butaques. Les lluites del velòdrom i de la Palma també van rebre molt públic.
A més de la boxa, a Reus també hi havia lluitadors que actuaven al Price de Barcelona muntant el seu "espectacle”, el qual tenia molts seguidors. La foto adjunta mostra una escena d'un dels combats celebrat l'any 1953. Era costum que es fes el dia Sant Esteve. En general, "l'espectacle", constava de diferents combats. Dos o tres formaven part de la "comèdia", en el sentit que els lluitadors considerats "busca-raons" feien jugades antireglamentàries per provocar el públic, el que aconseguien. Quan l'àrbitre girava la cara, el "dolent" posava el dit a l'ull de l’altre o feia qualsevol altra juguesca prohibida a la "víctima" davant l'exclamació del respectable. I quan l'àrbitre, de nou, dirigia la mirada als lluitadors i veia que no passava res d'anormal, el "dolent" es feia l’orni. I així durant tot el combat. Per una altra banda, era agradable presenciar els altres combats per la seva netedat i rigor. Tot formava part del "xou".
A Reus van haver-hi figures destacades de la lluita, que van venir del Price de Barcelona, com són Kid Zamboa, Calpe, Grau, Saturio i Tarrés, entre d’altres. Aquest últim era molt peculiar. La clau de seu èxit residia en el seu cap. Li deien "Cabeza de hierro" i mentre durava el combat, el públic només estava pendent del cop de cap fatal, i patia molt per la “víctima”. En un d'aquests combats, el contrincant va haver de sortir en llitera. Era un muntatge que es preparava per territoris. El curiós és que es desplaçaven tres o quatre taxis des de Barcelona i, en acabar, després dels "drames i les peripècies", tornaven cap a casa com si no hagués passat res.
De Reus va sorgir el gimnasta Joan Fairen, que es va dedicar a la lluita lliure, i amb qui jo havia anat a l’escola. Fairen també participava en pel·lícules de figurant i en algun paper determinat. Com a professional del cinema, el seu nom era Johny Fairen.
La lluita tenia una gran acceptació a Barcelona amb les vetllades organitzades al Price i en altres llocs de la ciutat comtal. Aquests espectacles de lluita recorden molt als que es fan ara als Estats Units i que es poden veure a la televisió. Els lluitadors hi surten disfressats i ofereixen un aspecte d’agressivitat. Cal valorar l’elasticitat dels protagonistes a base d'entrenaments. És un tipus d'espectacle que a casa nostra ha perdut vigència. Crec que la boxa, en cas de revifar, tindria tants detractors com les corrides de braus.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics