Cookie control
Diumenge, 15 de Setembre de 2019

Rosa Roig i Soler, pedagoga pacifista i feminista catalana

02 de Setembre de 2019, per Jordi Martí Font
  • Rosa Roig va passar els seus últims anys a Marçà

    Cedida

  • El passat 24 d'agost, Marçà li va dedicar un carrer

    Cedida

Pedagoga republicana, feminista, cristiana i pacifista, humanista en definitiva, Rosa Roig va ser una mestra de mestres avançada al seu temps que va viure amb una mirada crítica sobre el món que l'envoltava. Defensora de la perfectibilitat de la societat a partir, entre altres mecanismes, d'una escola que permetés l'accés a la cultura a tothom independentment de la seva ascendència social, la seva brillant carrera com a professora, pedagoga i personatge públic de primer nivell en la societat mallorquina dels anys 30 s'estroncà amb el cop d'estat de 1936. El 1939, un cop perduda la guerra, inicià una vida de supervivència intel·lectual, allunyant-se de les primeres files de la vida pública però alhora sense renunciar a fer classes, a pesar de la persecució ideològica de què fou objecte. Mai més tornà a brillar públicament com ho havia fet a la Mallorca, visqué desterrada a Castelló fins que pogué tornar a Barcelona i passà els darrers anys de la seva vida a Marçà.

Una mestra de Marçà

La Rosa Roig va néixer a Marçà el diumenge 15 de juny de 1890 a les cinc de la tarda. Era filla de Bonaventura Roig i Queralt (enginyer d'Anglesola, que dona nom al carrer Roig de la mateixa localitat) i Maria Soler Barceló, de Marçà. Tingué dues germanes, la Mundeta (mare anys més tard de l'Eduard i el Marcelino, tots dos alineats amb el règim franquista) i la Raquel, durant el naixement de la qual morí la mare; era l'any 1895 i la Rosa tenia cinc anys.

A partir d'aleshores, la Mundeta ajudà en tot el que pogué el pare de la Rosa, qui per la seva professió s'absentava sovint de la casa familiar o bé prenia les nenes amb ell quan els desplaçaments eren per temps. La Rosa, la Rosita, que és com l'anomenaven a casa i al poble, estudià a les Germanes Carmelites de Falset, estrenant el seu nou col·legi situat a l'actual residència per a gent gran de la capital del Priorat. Però la feina del pare feia que la família estigués per altres indrets, com Saragossa, on visqueren un temps, o Barcelona, mentre el pare projectava el funicular del Tibidabo i se'n feien les obres.

Quan tenia 15 anys, el juny de 1905, la Rosa sol·licità ser admesa a les proves d'ingrés a l'Escola Normal Femenina de Barcelona. Va anar aprovant les assignatures en què es matriculava per lliure i s'examinà quan se sentí prou preparada. Aconseguí el títol de mestra superior entre 1906 i 1909, amb uns resultats excel·lents, pel que es presentà a l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, segurament a Saragossa.

El 1910, ingressà a l'Escola d'Estudis Superiors del Magisteri de Madrid (oberta l'any abans), segons sembla amb el total suport del pare, un home liberal i culte. Va triar estudiar Lletres i corroborà que allò que volia ser la resta de la seva vida era pedagoga, mestra de mestres. A Madrid va ser alumna d'Ortega y Gasset i de Magdalena S. Fuentes, la seva admirada professora d'Història. I fou allí on escrigué, l'any 1912, «Marsá. Monografía Geográfica», que tal com la resta de monografies realitzades per les millors alumnes va ser editada per la Real Sociedad Geográfica.

A Madrid se submergí en un clima absolutament krausista. Eren els anys de Francisco Giner de los Ríos i la Institución Libre de Enseñanza. El krausisme, lligat a la filosofia del pensador alemany Karl Christian Friedrich Krause, era el motor ideològic d'aquest centre irradiador de pensament liberal a bona part de l'Estat. A Madrid, aprengué la importància de la institució educativa i la importància del necessari contacte de l'alumne amb la natura, les classes experimentals i les excursions com a eines educatives, la necessitat d'aprendre sempre, així com la utilització de molts diversos coneixements per aconseguir la construcció d'uns coneixements humanístics no dogmàtics. També hi va conèixer Carmen Cascante, amb qui mantingué una gran amistat i la complicitat pedagògica necessària per tirar endavant al llarg de tota la seva vida.

El 1913, amb el títol de mestra d'ensenyament primari normal, secció de lletres, Rosa passà a treballar a l'Escola Normal Superior de Terol, des d'on col·laborà en la revista professional El Centinela, una tasca, la de publicista -com deien a l'època-, que no deixà mentre existí llibertat d'expressió, és a dir fins a la Guerra Civil. Mentre era a Terol, aconseguí la plaça de professora numerària de la secció de lletres de l'Escola Normal Femenina de les Balears, l'octubre de 1913, encarregada de les matèries de geografia i història, pedagogia, dret i legislació escolar.

Viatges de formació

Abans, però, també amb Carmen Cascante i altres joves professores, emprengué un viatge de formació de dos mesos a Bèlgica i França per conèixer les pedagogies que s'aplicaven en aquells països. El viatge, finançat amb una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis (JAE), les portà a Bordeus, París, Brussel·les, Amberes i altres localitats menors, on visitaren escoles infantils, instituts, escoles especials i escoles normals. Les mestres es fixaren sobretot en els entorns, però també en la manera de fer les classes, en els materials utilitzats (en aquell moment afegir fotografies, mapes o projeccions a les aules era molt innovador) i criticaren l'excessiva rigidesa d'algunes escoles i també la poca sensibilitat d'alguna de les mestres visitades davant d'un grup d'alumnes amb discapacitats i malalties diverses. Durant el viatge, foren rebudes i assistiren a les classes d'Ovide Decroly, un dels pedagogs més destacats i innovadors del seu temps, defensor del respecte pel nen com a base de tota acció pedagògica, que defensava una educació en què els infants visquessin en llibertat, creant un ambient favorable i motivador, popularitzador entre altres dels anomenats «centres d'interès».

A Rosa Roig li atorgaren dues beques més de la JAE per a viatges a altres estats per conèixer els seus mètodes pedagògics, tot i que no els pogué realitzar. És interessant, però, llegir la seva petició de la beca per al que hagués estat el seu segon viatge, ja que inclou l'argument que volia «Conocer los organismos que, en relación con la Sociedad de Naciones, fomentan la paz mundial, especialmente en la eficacia que su actuación pueda tener en la escuela primaria donde se ha de elaborar la paz futura». Pacifista seria una de les definicions que com a mestra de mestres caldria aplicar-li.

La innovació a la Normal de Palma

El 1914, Rosa Roig i Carmen Cascante s'incorporen ja definitivament a la Normal de les Balears, on Rosa treballà durant 23 anys. El xoc de Rosa i la societat conservadora mallorquina d'aquell moment tingué diversos episodis interessants de recordar, com quan des de sectors del Bisbat se l'acusà de «pervertir» les seves alumnes perquè a Història de l'Art, en parlar de Grècia i Roma, ella els havia ensenyat la imatge d'una Venus de Milo. Les alumnes, que sempre foren defensores de la seva professora, reuniren diners i li regalaren una reproducció en guix que ella instal·là a la Normal. O quan s'enfrontà amb el Bisbat per oposar-se que els infants orfes que vivien amb les monges Vermelletes i Blauetes fossin enviats a acompanyar els funerals dels rics de Ciutat, una pràctica habitual i normalitzada en aquell moment.

Els seus mètodes pedagògics els podem conèixer també gràcies a la feina d'investigació desenvolupada per M. Isabel Miró i Francesca Comas, que van fer una edició comentada del text de Rosa titulat «El meu treball de divuit anys com a professora d'Història a l'Escola Normal de Mestresses de Balears». Es tracta d'un llarg text de la Rosa, datat el 6 d'octubre de 1931, en què podem apreciar la seva concepció de la història, que veia com un procés col·lectiu de desenvolupament de la civilització cap al progrés de la humanitat, cap a la perfectabilitat humana. Rosa era una professora d'història situada sempre a l'avançada i, per això, quan els nous corrents historiogràfics de l'escola dels Annals es consolidaren a Europa, ella en seguí els ensenyaments com a tria pròpia. En aquest sentit, mai no mantingué tancades les portes a les innovacions, a barrejar les matèries per tal d'acabar tenint una visió més completa de la història, una barreja en què geografia, història de l'art, arqueologia o antropologia servissin per conèixer d'una forma més completa la realitat.

A classe, la Rosa no utilitzava llibres de text com a norma general. Preferia que les fonts d'informació de les alumnes fossin múltiples (de llibres diversos a fonts orals, excursions i sortides o documents originals d'arxius). Així, les alumnes podien veure i conèixer les diverses visions que sobre els fets històrics hi havia i hi havia hagut i formar-se un criteri propi. No caigué tampoc en la pràctica economicista d'escriure un llibre d'obligada compra per part del seu alumnat, una pràctica que molt professorat feia per tal de completar el seu sou. El seu alumnat es construïa els seus propis quaderns, sobretot d'història de l'art, tal com havia vist fer en el seu viatge a França i Bèlgica, amb retalls de diari, imatges de catàlegs, postals... i quan la malaltia li impedí poder continuar sense llibre, trià els de Rafael Ballester, professor mallorquí establert a Tarragona amb qui establí amistat i de qui renuncià a cobrar el 25% que es donava per la venda dels llibres als mestres per tal que les seves alumnes els poguessin adquirir més barats.

Les sortides per Palma, però també per la resta de l'illa, a llocs emblemàtics de la història mallorquina, completaven la visió sobre els fets històrics més propers, però també sobre la història de l'art. Al Museu Diocesà, per exemple, tenia especial predilecció pel retaule de Niçard i una excursió que mai no fallava era l'excursió a Cura, per veure Randa, l'indret on Ramon Llull s'il·luminà. Gràcies a la seva perseverança, va aconseguir fer quatre viatges amb les alumnes a la Península, sempre a partir de subvencions, on visitaren tant espais històrics i artístics com escoles, com l'escola del bosc inspirada per Decroly, que produïren en Rosa Roig una magnífica impressió. En aquests viatges anaren a Barcelona, a València passant per Eivissa, Madrid, Toledo, Alacant, Sevilla, Còrdova..., deixant una petja inesborrable en les seves deixebles, sempre noies fins que al 1931 amb l'arribada de la República l'ensenyança passà a ser mixta i, en aquell moment, ella defensà la coeducació de sexes.

Als anys 20, Rosa Roig utilitzava ja el cinema per educar, tal com explicava en un article al periòdic La Almudaina. L'avaluació la feia a partir de múltiples feines encarregades a les alumnes, no a partir d'exàmens memorístics. I les proves les utilitzava només com a forma de repàs, sense ser determinants en les puntuacions finals de les classes, on sí comptaven els àlbums d'art composats per les alumnes, les llibretes d'apunts, etc.

La història que la Rosa ensenyava era crítica, no seguia línies oficials, pacifista i centrada en un ensenyament transversal de moltes matèries que unes a les altres s'ajudaven. Alhora, els seus continguts partien de la història local, era una història descentralitzada, no obsessionada per les dates ni les llistes de reis, i sobretot aconfessional, construïda a partir d'aportacions tant d'ella com a professora com de l'alumnat que participava de forma activa en les classes.

La seva fascinació pel món grec clàssic resultava evident en les seves classes, tant com la seva postura contrària a posar com a exemples per als infants alguns personatges històrics com el Cid Campeador, Carles V o el Napoleó més militarista. Rosa Roig també criticava que els llibres de text només expliquessin la història de Castella, i mai no hi aparegués o sortís molt minimitzada la de la Corona Catalano-aragonesa, un espai cultural que segons ella estava molt més acostat a la cultura grega que no pas el de Castella. Malgrat aquesta defensa de la catalanitat, les seves classes sempre les va fer en castellà, com a conseqüència d'una diglòssia produïda per la seva educació, rebuda en aquella llengua. A classe defensà, des de l'aconfessionalitat, els xuetes mallorquins, que eren objecte d'un racisme explícit en funció dels seus cognoms, acostumava a blasmar la Inquisició i alguns dels reis borbònics, com Ferran VII o Isabel II; i racionalitzava els «miracles» i es posicionava davant l'autoritarisme de l'Església.

Les seves previsions progressistes apuntaven que durant el segle XX desapareixerien les religions d'Estat, triomfaria la llibertat i la justícia, s'estendria el sufragi universal i els ideals republicans, que eren els seus, es trobarien arreu. Per això, a classe parlava de llibertat, de solidaritat de justícia social i explicava els primers socialistes, qui eren les feministes i les dones més destacades a tots els nivells.

La feina fora de la Normal

Rosa Roig, però, no feia la seva obra educativa només dins de les parets de la Normal, ni molt menys. La seva vida era plena de participacions en actes i iniciatives de millora cultural i, sobretot, de les condicions de vida i d'educació dels infants.

Així, mantingué uns constant presència en la premsa mallorquina i publicà els seus articles a periòdics i revistes com La Almudaina (de 1916 a 1930), Última Hora (1922), Correo de Mallorca (1922 i 1929) i El Día (de 1930 a 1931). Va ser de les primeres dones a escriure en la premsa balear de forma continuada, sempre amb contundència i coneixement de causa, i el 1929 escrigué el pròleg al llibre Mallorquinas de C. García Guardiola, en el qual deia que l'autora, «de cuna valenciana, criada i formada en Barcelona, es una ferviente admiradora de esta bella isla mediterránea. En ella se dan, en síntesis, las más sobresalientes características de las tres regiones hermanas: Valencia, Cataluña y Mallorca.»

Els seus articles parlen de molts temes però sempre inclouen una mirada solidària amb els més febles, sobretots els infants i la defensa de la seva alegria, el joc com a forma d'educar, l'espai per als nens i les nenes a les ciutats, els infants com a primer graó en la construcció d'un món sense guerres, per arribar al qual criticava la glorificació dels fets bèl·lics en diaris i revistes i, ja als anys 30, contra els nacionalismes totalitaris que s'estenien per Europa (Itàlia, Alemanya...). S'enfrontà, fins i tot, amb un mestre de Fornells, a Mallorca, que havia estat felicitat perquè havia organitzat una mena d'exèrcit a la seva escola, adduint que l'escola sempre havia d'estar al costat de la pau, no de la guerra.

El maig de 1919, presentà des de la premsa mallorquina la Federació Internacional Femenina, dirigida per Celsia Regis, pseudònim de la feminista conservadora Consuelo González Ramos, defensora del vot de la dona i fundadora de la publicació La Voz de la Mujer. El 1925, fou elegida vocal de la Junta per a la Protecció de la Infància; el 1928, participà en la fundació del Fomento del Civismo, societat cultural en què s'encarregà de redactar la «Página femenina» de La Vanguardia Balear; participà en la fundació de l'Ateneu, entitat cultural on pronuncià conferències com una sobre Rabindranath Tagore i «La guerra i la pau a través dels temps»;i, durant la República, va ser vocal del Tribunal de Menors de les Balears.

Cop d'Estat franquista

El cop d'estat franquista l'agafà a Marçà, i això li salvà la vida. La guerra la passà fent classes a l'Escola Normal de Barcelona, ciutat on formà part de les comissions depuradores republicanes. En acabar-se la guerra i completar-se l'ocupació de Catalunya per part dels franquistes, Rosa Roig demanà tornar a la Normal de Mallorca, però s'assabentà que n'havia estat apartada a l'inici de la Guerra.

Durant dos anys, la Comissió Depuradora de l'Ensenyament Secundari de Balears mantingué acusacions contra els mestres que en el moment del cop d'Estat no es trobaven a les Illes. Se succeïren les cartes d'acusació, els testimonis d'antics companys i alumnes i ella va haver de buscar testimonis sense saber de què se l'acusava. L'acusaren de «roja», d'impartir coneixements perniciosos per als seus alumnes, de defensar la República... i va acabar sent processada al Jutjat Especial de Depuració de Funcionaris Civils de Barcelona per un tribunal militar acusada d'«auxilio a la rebelión». L'any 1941, acabà absolta de tot, molt possiblement gràcies a la defensa del seu nebot Marcel·lí Gavaldà, destacat falangista tarragoní, i es pogué reincorporar a la docència però desterrada a la Normal de Castelló i sense possibilitat de trasllat a Catalunya durant anys, seguint en aquest cas les noves normes autoritàries, militaristes i ultraespanyolistes.

Pocs anys després, va ser acusada pel Tribunal per a la repressió de la maçoneria i el comunisme de formar part de la maçoneria ja que una conferència seva havia estat llegida en un acte de la Lògia Pitàgores de Mallorca, una acusació que tampoc prosperà.

L'any 1951, es pogué traslladar de Castelló a la Normal Femenina de Barcelona, dirigida per una de les seves acusadores en les processos judicials viscuts. El 1960, es jubilà i morí nou anys després a Barcelona tot i que els darrers anys de la seva vida els passà a Marçà malalta i envoltada de la seva família.

L'any 2001, Francesca Comas i M. Isabel Miró publicaren la seva biografia: «Rosa Roig. Biografia d'una pedagoga (1890-1936)» i la localitat mallorquina de Marratxí posà el seu nom a un carrer. El 24 d'agost de 2019, el seu poble natal, Marçà, dedicà un altre carrer a la seva memòria.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Rosa Roig, Marçà, reus diari digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics