Cookie control
Dimarts, 18 de Febrer de 2020

Un any sense tu, somriure amb tristesa

06 de Desembre de 2019, per Fito Luri
  • 'No volem patir, com a maleïts clematis morint d'amor', escriu Fito Luri

    Cedida

Un any sense tu. Cada cop que llegeixo aquesta frase no puc evitar acabar de llegir el text que la segueix. Molts cops acabo emocionant-me de manera íntima. Des del llagrimal es comença a inundar la parpella de baix i, si estic en algun indret on hi ha gent al votant, la feinada és meva perquè ningú s'hi fixi. No és que passi res, si algú em veu emocionat, però és que és un moment íntim, un moment que em contagia una altra persona amb el seu escrit, la conegui o no.

Llavors faig un repàs de totes aquelles persones que han marxat i no tornaré a veure mai més. Ni hi tornaré a parlar, faci un any, o més temps. Tant, que crec oblidar-les, de vegades. Però no, allà són, latents. Repasso mentalment totes aquelles persones que han marxat i, no puc evitar somriure amb tristesa. Quina contradicció, oi? Somriure amb tristesa. Recordar tot allò que vaig viure amb elles, tot allò que vam viure plegats. Les vivències no moren, no són cos, són ànima, i això és el que perdura en el temps.

De vegades guardem objectes amb devoció. Els tractem com a relíquies que, si perdéssim, no ens ho perdonaríem mai. Però si anem més enllà, podrem veure que allò que no té matèria, allò que no vam tocar, però vam sentir i gaudir, sí que ens reconforta. Avui, la pluja fa que brillin les pedres del Mercadal i, amb el Nadal ben a prop que engalana els carrers de mil colors, puc veure com totes aquelles notes de llum també guspiregen des del terra de la plaça.

Deu ser això. El dia, les dates, el fred, tots aquests factors que ens fan abaixar la guàrdia fins i tot als més freds, que ens transporten a un temps passat amb persones del nostre passat, que tenim ben presents, un garbuix de sensacions i sentiments que de vegades ens fan triar els carrers menys transitats per estar amb un mateix. Just al damunt del sofà de casa, hi ha un quadre de l'Emile Arcaix, un quadre que em va regalar el bo del Toni Tarés una tarda d'estiu, a Cornudella de Montsant. Són detalls d'aquells que costen de retornar per la càrrega emocional del quadre, del record, del gest, però que no pots rebutjar perquè en aquell objecte el fet material no és la pintura, sinó el record i afecte per qui el va pintar.

Amb l'Emile vam tenir converses que amb poques persones més he pogut tenir. Sense filtres, sense embuts, sense mentides. És important, això de no amagar res amb segons qui, i en segons quines converses. Ens vam confessar amants, vam fer i mal fer, ens vam fer còmplices d'una manera de veure la vida, de veure-la i viure-la. Encara ara, en els racons més foscos de la ciutat, la intento viure com amb la vaig aprendre amb ell, buscant al cantó que no mirem, buscant allò que volem desapercebut perquè no volem patir, com a maleïts clematis morint d'amor i per altres coses.

Recordo a tantes persones que ja no hi són, i en tinc tants bons records, que quan llegeixo la frase 'un any sense tu', sempre penso que és millor dir 'la vida sense tu', perquè hi ha mals que no el cura un any, ni molts, i l'enyorança per a egons qui dura tota la vida. Enyores tant que en el pensament constant sempre hi ha algú que sembla que no hagi marxat i que et fa somriure amb tristesa. Oi, iaia?

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics