Era una tarda d'hivern, d'això ja fa uns quants anys, un servidor estava assegut a la barra del Pòrtia; sí, un altre bar, una altra barra. Recordo perfectament que estava amb el director de teatre i dramaturg, Miquel Àngel Fernández, i va entrar per la porta del pub en Quim Sorio, amb aquella manera de caminar 'campetxana', rient abans d'articular paraula, atès que en el seu pensament ja hi havia quelcom que sabia que ens faria riure als presents, no recordo què va dir exactament, però sí que recordo que vam riure.
El Sorio tenia aquesta virtut: et deia quelcom i et robava un somriure allà on fos, en un bar, pel carrer, al teatre, fins i tot fent de regidor de Cultura garrepa, perquè el Quim no es va trobar amb bons temps per ser regidor de Cultura i algú ho havia de dir per fer justícia.
Recordo que amb ell em vaig emprenyar molt i, molts cops. A més, quan vaig presentar disc al Bartrina, mentre ell va ser regidor, no va venir mai! Això sí, trucava hores abans dient que estava refredat i que el disculpés, però que no podia assistir al concert d'aquella nit... La mare que el va parir!
Després el trobaves per Reus i no podies dir res, tenia la virtut d'apagar el foc amb el seu posat i un servidor acabava fent un cafè amb ell, debatent un altre cop entre somriure i somriure.
El recordo amagat entre les porxades de les Peixateries Velles, amb un micro sense fils, fent les rèpliques mentre tallaven les cames de la Vella Quaresma. Sí, el regidor de Cultura, allà amagat com un membre més de l'espectacle, allò demostrava que el Quimet era un home de teatre, de cultura, d'acció, aquella cara gaudint mentre veia les cares dels més petits i, ell, allà amagat entre les columnes mentre em mirava i em feia un gest amb la mà, que ara no descriuré; aquella actitud davant la vida que fa més feliços la resta, per molt que dies abans t'hi haguessis discutit, perquè amb el Sorio t'hi podies discutir, però no et podies emprenyar.
És difícil d'imaginar que ha marxat perquè, com d'altres, és un habitant més de la nostra quotidianitat, per la plaça del Castell amunt i avall; pel Mercadal, en el cartell d'una obra de teatre, penjat en algun aparador del centre. Al Quim, serà difícil d'oblidar-lo, perquè les persones que viuen al marge dels posats més convencionals són aquelles que deixen petjada. No han de demostrar res a ningú, no ho necessiten, no han de sobreactuar davant la vida, ell ja tenia l'escenari per actuar; davant la vida es mostrava 'tal qual'; si t'agrada bé, i sinó també. Una ensenyança digna de mestre perquè això vol dir viure lliurement, amb els seus pros i les seves contres.
Al Quim més proper però, el vaig descobrir des de darrere del taulell del Rebost, l'herbolari en el qual vaig viure quotidianitats compartides amb molta gent , una d'aquestes persones era el Sorio; sortia de casa i feia el crit, tornava cap a casa i feia el crit i, si anava bé de temps, entrava i allò ja no hi havia qui ho aturés. Allà vaig descobrir el Quimet veí, el Quimet pare, el marit, el Quim Sorio del dia a dia, la màscara real d'un contrabandista d'emocions, un mercader de somriures, un inventor de núvols, una persona de cap a peus perquè mai no va renunciar de ser com era. A l'home de la veu de vida, al supervivent dels ganivets de platea, a un somniador amb posat trempat, amb gest de bohemi i façana de doctore, tot i que en el seu interior hi havia un gran arlequí.
Allà vaig descobrir una persona que vivia sempre de manera gran, sense aparentar-ho, i no em refereixo a qüestions materials, sinó que parlo de viure amb grandesa, d'aquella manera que només ho poden fer aquelles persones que si s'amaguen, ho fan darrere d'un gran cor.
Després, un contempla com va passant el temps i sense més, un dia mires a dins teu i veus la seva petjada.
