Cookie control
Dilluns, 16 de Desembre de 2019

Vint anys en vint minuts

22 de Novembre de 2019, per Fito Luri
  • Fito Luri es retroba amb una vella amistat per fer una cervesa

    Reusdigital.cat

Feia temps que no ens vèiem. Havíem quedat per fer una cervesa ràpida, sí, tot i el temps que feia que no ens vèiem. Només teniem temps per beure'ns una cervesa ràpida, i fer-nos una abraçada lenta. Vaig entrar al local on havíem dit trobar-nos, al centre de la ciutat. Amb carisma, el típic indret que en les nits dels caps de setmana t'hi trobes tothom. Només entrar, vaig saludar uns quants coneguts que xerraven animadament. Jo no vaig mirar massa més enllà perquè la timidesa m’ho impedia, i perquè sabia que ella ja hauria arribat. No havia acabat de saludar l’animada taula que vaig veure com em mirava, mentre s’acostava cap a mi.

Ens vam fer dos petons com si ens haguéssim vist el cap de setmana passat, obviant els més de 20 anys que feia que compartíem una estona. Em vaig girar de seguida per demanar la beguda. Ella ja la tenia a la mà. Va ser com una escletxa per on fugir, però no pas perquè volgués fugir, sinó perquè van retornar a mi aquells nervis dels primers cops, mentre per dins del meu cap ressonaven les paraules 'coi Fito, que tens quasi cinquanta anys!'.

Vaig esperar vora dos minuts que em servissin la beguda, dos minuts que es fan fer eterns. De vegades em girava i la mirava com volent dir 'sí que triguen'. Ja servit, vam compartir una petita taula amb dos tamborets, en un racó del local, mentre parlàvem d’aquells temps passats, i de tot allò que recordavem o no, i ens vam explicar per sobre com eren les nostres vides actuals. I vam parlar de totes aquelles coses tristes i alegres que ens havien passat.

Van ser uns 20 minuts de trobada entre emocionants i freds, entre sincers i tendres. Tendres, perquè la part que més a flor de pell vam compartir va ser quan ella em va explicar tot el procés que va tenir amb la malaltia (i després la mort) dels seus pares. Ho explicava amb els ulls plens d’amor, i també amb el gest cansat d’haver estat força temps tenint cura d’ells. 'L’últim alè de tots el tinc guardat a la galta, els vaig dir adéu entre els braços, als dos', va dir somrient.

Aquella frase em va fer pensar força estona, un cop ens vam acomiadar. I és que els anys passen, i la vida no s’atura per ningú, i el temps ho desborda tot i no deixa res quiet, i converses com la que vam gaudir en vint minuts són una mostra de tot plegat. Poder explicar mitja vida en vint minuts vol dir anar al gra, vol dir anem a parlar d’allò important, allò que ens aclapara i ens sacseja. Vol dir 'ja hem viscut prou, com per estar parlant del temps'.

Ens vam acomiadar al mig del carrer. Ella seguia amb les persones amb les quals s’havia retrobat de visita a la ciutat; jo seguia amb la meva dolça quotidianitat- Sí que ens vam fer una abraçada, al final, però molt tímida, i sí que vàrem estar contents de retrobar-nos tants anys després, però la sensació va ser estranya, semblava que fos ahir que ens vam veure, i semblava que seria demà quan ens tornaríem a trobar. I és que hi ha persones que, tot i la distància i el temps, resten en el pensament constant. Tant, que vint anys semblen ahir.

Estic escrivint aquest relat des de l’avió, en direcció a Lisboa, i ho faig pensant que feia una estona he passat per casa d’un amic, a Alforja, i que dinaré al primer lloc que trobi quan arribi. Ho faig pensant en com de petit s’ha fet el món, i que l’escrit d’aquesta setmana l’enviaré només aterri. Ho faig pensant que tot plegat és relatiu a mesura que ens anem fent grans, i que l’única cosa no relativa és que amb les persones que estimes t’hi has de vincular amb força. Començant per la mare i el pare, que comencen a ser grans.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges