Segons l'estat d'ànim de l'espectador, segons la seva receptivitat, les bones pel·lícules són com a somnis plens de riquesa i claredats que t'entren pels ulls i per l'oïda i se t'instal·len dintre amb totes les de la llei. Sí; sense cap dubte ni vacil·lació: jo vull pel·lícules que em facin recrear amb el seu record. Les pel·lícules que no em fan pensar gens, que no em deixen cap rastre, em fan perdre el temps i, la veritat, és que no les necessito perquè des de la més tendra infància que em sé distreure sol. Ara mateix n'hi ha un parell d'aquestes pel·lícules amb estel·la que es simultanegen a les cartelleres d'actualitat i que tenen una relació certa, unes aproximacions indubtables i atractives.
Tota aquesta relació posseeix realment, com vulgarment es diu, un interès considerable. Són dos fils on la música és important i on, en l'una i en l'altra, un instrument n'és el protagonista. Es tracta de 'Piano' i 'Un coeur en hiver' que, a les cartelleres en castellà es titulen 'El piano' i 'Un corazón en invierno', respectivament. 'El piano' és autraliana i 'Un corazón en invierno', francesa. La primera va obtenir la Palma d'Or al festival de Cannes i la segona, el Lleó de Plata al de València.
A la pel·lícula francesa, l'instrument protagonista és el violí i a l'australiana ens ho diu prou bé el títol. Es tracta de dues obres que tenen molta cosa en comú encara que entre les diferències notables i lògiques hi ha el fet que una passi potser en uns barris del París actual i l'altra es situï en plena selva neozelandesa a mitjans del segle passat. La pel·lícula francesa és estrictament realista –prenent el significat del qualificatiu amb les naturals reserves- i l'altra s'acull a un realisme poètic. Però en les dues pel·lícules hi ha un domini romàntic molt fort que les determina i en l'una i en l'altra la història es mou en el triangle amorós del plantejament més clàssic.
En el decabdellament, la cosa marxa del quasi tòic perquè aquí no n'hi ha de marits burlats a la manera vodevilesca. Aquí ningú vol burlar-se de ningú perquè no estan per luxes i cada personatge carrega amb la imperiositat dels seus sentiments com si es tractés d'una feixuguíssima, encara que dominant i inevitable, missió de complir i a sofrir. És curiós constatar la importància que té en cada història l'instrument protagonista: la muda Ada i la sensible Camille tenen el piano i en el violí respectivament, la prolongació viva d'elles mateixes, la seva eina d'expressió preponderant.
Per Ada, el piano ho és quasi tot i parla a través d'ell fins en els períodes d'obligat silenci, excepte en la relació de gesticulació reglada que manté amb la seva filla. Els instruments són estimats en extrem en les dues obres. En l'australiana, la seva amant apassionada és Ada. En la francesa, l'instrument és estimat per la concertista però també pels dos homes del triangle que construeixen instruments en corda. Les dues dones són estimades o odiades a través dels dos instruments. Si Ada, la mluda, la de la veu en off, inexistent en un realisme literal, parla a través del piano, Camille, la francesa, expressa els seus sentiments, els seus estats d'ànim a través del violí, de les seves interpretacions de Ravel. I es sent ja posseïda per l'amant quan ell, Stephan, manipula –amb reverència, és cert, però també implacablement- el seu violí.
Segons explica Mariel Guiot, les actrius: Holly Hunter i Emmanuelle Béart, van haver d'aprendre a manejar seriosament els instruments per a poder interpretar les respectives pel·lícules. Aquests dos instruments tenen un poder de vida i mort. El piano s'enduu Ada a les profunditats i allí s'hauria d'acabar el film. El violí, la relació presidida pel violí, deixa a Camille com una difunta en vida. No hi ha dubte que les dues pel·lícules frec a frec, contemplades a duo, desprenen una gran quantitat de suggeriments que tendeixen a multiplicar-se.
Aquest article va ser publicat al Nou Diari el 13 de març de 1994
